Del decret a l’estat d’alarma

Primer van venir a pels funcionaris i els van prendre el 5 per cent del sou mitjançant un decret que trencava el acordat en el seu conveni. I ningú es va moure. "Són uns afortunats que tenen el treball assegurat, que s'aguantin", vaig dir.

Després van venir a buscar els jubilats i els van congelar les prestacions, vulnerant el que estableix el Pacte de Toledo. I ningú es va moure. "Són gent gran i amb el que reben tenen de sobres", vaig dir.

Més tard van venir a pels aturats i els van rebaixar les indemnitzacions per acomiadament i els 426 euros d'emergència. I ningú es va moure. "Així no podran rebutjar més ofertes de treball que no els agradin", vaig dir.

A continuació van venir a pels conductors de metro de Madrid. I ningú es va moure. "No hi ha dret a deixar tirats als ciutadans, els està ben empleat", vaig dir.

I fa uns dies van venir a pels controladors aeris. "Aquests tipus són uns privilegiats i cal parar-los els peus sense contemplacions, que es fotin", vaig dir.

Finalment el govern ha decretat l '"estat d'alarma" al país, atenent a la demanda dels que com jo demanaven mà dura contra els controladors, menyspreaven als funcionaris, ignoraven als aturats, criticaven als treballadors del metro i passaven olímpicament dels jubilats.

Però ara ja no queda ningú que pugui protestar per mi i només em queda aplaudir com cada diumenge a aquests privilegiats multimilionaris que corren darrera d'una pilota i em somriuen des de la publicitat dels bancs de la crisi.

Les multitudinàries protestes desfermades per aixafar-los el pont neixen del silenci i la resignació mostrada davant del saqueig econòmic que ha provocat prop de 5 milions d'aturats.

Què és robar un banc comparat amb el fet de fundar-lo ?, que va dir Brecht.