L’assalt dels mercats a les pensions

La vaga del 29 de setembre va servir perquè el Govern i els agents socials guanyessin temps amb vista a la reforma de les pensions, que començarà a tramitar-se a principis de 2011. Els ecos de les protestes massives a França contra la reforma de les pensions i de l'edat de jubilació han retornat a l'actualitat les maniobres d'assetjament al sistema públic per part dels gestors de fons privats, un negoci que aspira a substituir, progressivament, l'actual sistema de repartiment, per un de capitalització, és a dir, un sistema lligat als vaivens dels mercats financers.

Pot resultar sorprenent que l'anomenat Grup dels Cent, una unió temporal d'economistes i experts que realitzen estudis per a la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada (Fedea) qualifiqui el sistema públic de pensions de l'Estat espanyol “d'injust”. Sorprèn que utilitzi aquest tipus de termes una fundació en el patronat de la qual apareixen els noms de coneguts milionaris com Emilio i Ana Patricia Botín (Santander), Francisco González (BBVA) o Isidro Fainé (La Caixa) i altres menys coneguts com Santos Martínez- Conde Gutiérrez-Barquin, de la Corporació Financera Alba, que pertany al grup March.

A pesar d'incloure arguments en favor d'una suposada justícia social, no és nova la pressió que els principals gestors de plans de pensions privats, la banca i les companyies d'assegurances exerceixen sobre el sistema de repartiment. Com apunta la doctora en Economia i coautora del llibre "Qué pensiones, qué futuro", Miren Etxezarreta, en els últims temps “els Governs europeus han assumit completament el discurs del capital privat” afavorit i implementat per institucions com el Banc Mundial, la Comissió Europea, el Banc d'Espanya o l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic.

Punts calents de la reforma

“Em dóna enveja el de França, és molt positiu que la gent jove comenci a prendre consciència que la reforma de les pensions els afecta aquí i ara”, comenta Miren Etxezarreta, qui lamenta que “s'hagin saltat a la torera la voluntat de la gent” perquè el tema de les pensions és “un mos molt suculent per al capital financer”.

A Espanya, la vaga del 29 de setembre ha tingut com a conseqüència que es postergui el debat sobre les pensions fins a gener. Etxezarreta no veu que s'hagi produït un canvi d'actitud per part de Comissions Obreres. Per a Desiderio Martín, de la CGT, la vaga no ha servit perquè el Govern, a través del nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, modifiqui els seus plantejaments, mentre que CC OO i UGT es limiten a plantejar en la Taula del Pacte de Toledo una “oposició formal i electoralista”.

Entre els punts que marcaran aquesta negociació, Desiderio Martín creu que ha deixat de formar part dels plans del Govern l'augment de 65 a 67 anys l'edat de retir; a canvi, es reduiran les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social per mitjà de bonificacions i subvencions. Així mateix, s'enduriran els requisits per a tenir dret a la prestació, és a dir, augmentarà el nombre d'anys treballats necessari per a percebre una pensió contributiva.

Altres punts que formen part de la negociació entre els partits polítics i agents socials del Pacte de Toledo és l'augment dels anys necessaris per a cobrar el 100% de la pensió contributiva i l'ampliació del període amb el qual es calcula la quantia de la pensió, que actualment es mesura amb els últims 15 anys cotitzats i que podria ascendir fins a 20 o 23, menys del que proposa Fedea, que demana que les pensions passin a calcular-se sobre la base del cotitzat durant tota la vida laboral de la persona treballadora.

Segons Martín, l'objectiu d'aquesta campanya sostinguda en contra de la Seguretat Social és traslladar milers de milions d'euros als fons de pensions privats. Això s'afavorirà dificultant l'accés i empitjorant les condicions del sistema de repartiment públic, de manera que moltes persones treballadores es plantegin accedir a un fons privat per a assegurar-se uns ingressos mínims després de la jubilació. El perill, explica l'economista i coautora de "Qué pensiones, qué futuro", Elena Idoate és que els Estats facin que es compleixin les profecies d'instruments dels gestors de pensions privades com Fedea, és a dir, que els Estats abandonin un sistema que funciona correctament amb l'objectiu de satisfer les demandes dels fons de pensions de capitalització. Per a Idoate, encara que es vengui com una decisió tècnica, el transvasament del públic al privat és una decisió política, que no està justificada per raons econòmiques, que avalen el sistema de repartiment enfront de l'anomenat sistema de capitalització.

A continuació analitzem tres d'aquestes raons.

RENDIBILITAT

Les pensions privades no són rendibles

A pesar que Fedea proposi mesures com que les pensions es calculin en funció de tota la vida laboral del treballador, la campanya a favor dels fons privats no pot eludir que aquests han perdut atractiu a resultes de la crisi. Joan Junyent, coautor de "Qué pensiones, qué futuro" i membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, explica que, fins i tot en èpoques de bonança, el rendiment dels plans privats deixa molt a desitjar. Per a aquest economista no hi ha dubte que els sistemes privats són molt més vulnerables a les crisis financeres, així, mentre els cent economistes de Fedea alerten del suposat risc de les pensions públiques, l'Estat està utilitzant el fons de reserva de la Seguretat Social, l'anomenada “guardiola de les pensions” per a comprar deute públic i finançar d'aquesta manera el dèficit públic.

Per contra, històricament la rendibilitat dels fons privats ha estat escassa, i des de 2007 està per sota de la inflació. El 95% dels plans de pensions privats perd diners a llarg termini i entre els que millors resultats donen no hi ha cap de tipus individual, que són la majoria.

El que no ha descendit amb la crisi ha estat la suma de les comissions dels fons privats, és a dir, el que s'embutxaquen els gestors d'aquests fons (entre el 1,5 i el 2% anual). El periòdic El Economista ha donat un exemple: si avui inverteix 60.000 euros en un pla individual amb una rendibilitat entorn del 3%, passats deu anys hauria pagat 10.200 euros en comissions.

VIABILITAT

El factor demogràfic influeix menys que el salarial

Sens dubte la variable demogràfica és el principal argument sobre el qual se sostenen els estudis dels mitjans al servei del gran capital per a posar en dubte la sostenibilitat del sistema de repartiment actual. El pronòstic de la Comissió Europea és que en 2050 la població en edat de treballar disminuirà un 16%, el que implicarà un increment de la despesa pública en pensions del 6%. Per a l'economista Vicenç Navarro, l'increment del Producte Interior Brut pal·liarà, si es produeix, aquesta escalada de la despesa en pensions.

A això s'uneix que, com assenyala Elena Idoate, el pes del factor demogràfic sobre el sistema de Seguretat Social és menys important que l'evolució del mercat laboral: “No importa tant com evoluciona la població, sinó com ho fan l'ocupació i els salaris”. Això és, si es produeix una major distribució de la renda i augmenta la massa salarial les cotitzacions augmentaran el seu valor, argumenta aquesta economista del Seminari Taifa, qui recorda que en cap altra matèria es fan previsions a 40 anys i que altres profecies sobre un desplom dels sistemes de repartiment han errat, “perquè moltes projeccions demogràfiques s'han equivocat”.

FONS DE RESERVA

Els impostos poden finançar les pensions

Un altre lloc comú afavorit pels gestors de fons privats apunta que les pensions públiques han de sostenir-se únicament per les cotitzacions de les persones treballadores, el que va donar com resultat el naixement el 2000 del fons de reserva o “guardiola de les pensions” que va establir també la separació entre les prestacions contributives i les no contributives. Com apunta Joan Junyent, “al no poder finançar-se per altres vies, això ha donat arguments a qui qüestiona la viabilitat del sistema”.

Malgrat haver limitat a un solament el sistema de finançament de les pensions, la guardiola no està en perill “fins i tot en aquesta situació econòmica l'únic sistema públic que oferix superàvit és la Seguretat Social. Tanmateix, aquest economista recorda que hi ha impostos, com l'IRPF o l'Impost de Societats que poden usar-se en cas que, eventualment, la guardiola de les pensions no sigui suficient per a cobrir les mateixes. Com assenyala Elena Idoate, es demana un pressupost a les pensions, que es cobreixen amb les cotitzacions de les persones treballadores, mentre que no s'exigeix a la Casa Real o l'Exèrcit que els seus pressupostos estiguin equilibrats.

>>> Article extret del núm. 137 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/El-asalto-de-los-mercados-a-las.html

>>> Per a més informació sobre el tema aneu a:
ALGUNOS DATOS SOBRE LAS PENSIONES EN ESPAÑA Y OTROS PAÍSES

www.diagonalperiodico.net/ALGUNOS-DATOS.html