Irlanda, el deute i el Banc Central
El xantatge del Banc Central Europeu per al rescat d'Irlanda posa en primer plànol la lluita de classes que obre aquesta nova etapa de la crisi.
Fa uns anys, la República d'Irlanda era el model i l'exemple a seguir dintre del paradigma neoliberal. Era un dels referents, juntament amb Espanya, de la “nova economia europea”. Presumia de les seves elevades taxes de creixement i el seu baix atur. Els salaris reals havien crescut i la seva baixa fiscalitat directa semblava suficient per a mantenir en equilibri (fins i tot en superàvit) el pressupost públic. Un pressupost els ingressos del qual es basaven, sobretot, en la imposició indirecta i, particularment, en els impostos sobre les transaccions immobiliàries.
Irlanda va rebaixar l'impost de societats fins a situar-lo en la meitat de la mitjana de la Unió Europea. Com a conseqüència, es va convertir en la principal base d'operacions per a les inversions nord-americanes directes en la Unió Europea (va arribar a concentrar el 25% d'aquest tipus d'inversions). No és producte de la casualitat, doncs, que Irlanda hagi estat la segona víctima de la crisi pressupostària europea, com no ho és tampoc en el cas dels altres països amb dificultats pressupostàries: Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya (els anomenats països PIGS) eren els països amb fiscalitat més feble (amb la més baixa pressió fiscal directa) dintre de la Unió Europea.
En el cas d'Irlanda i Espanya, el creixement especulatiu basat en la bombolla financera va crear, fins i tot, la il·lusió de l'autosuficiència i el rigor fiscal. Però era solament un miratge: la crisi va posar al descobert ràpidament la impotència fiscal en la qual ells mateixos s'havien col·locat.
El sector immobiliari havia experimentat un enorme creixement, alimentat per una gran expansió del crèdit hipotecari lligat a l'especulació financera. El sector financer era un altre dels pilars del creixement irlandès. Un sector financer, escassament regulat, que es va convertir també en una base d'operacions privilegiada per als fons de l'especulació financera mundial. El Anglo-Irish Bank era la joia d'aquest sistema financer.
Efectivament, Irlanda és un exemple. És un exemple extrem d'aquest model evolucionat de capitalisme financer (la fase superior del capitalisme) i de les seves conseqüències devastadores sobre els treballadors i les classes mitges en moments de crisis. Però Irlanda és alguna cosa més. En la crisi del deute d'Irlanda es representen, a escala, tots els trets de la crisi econòmic-financera de la Unió Europea i es manifesten, de la forma més directa i més crua, els trets essencials i el veritable paper de les institucions econòmiques europees, el màxim representant de les quals és el Banc Central Europeu (BCE).
La falta de sobirania monetària i la insuficiència fiscal autoimposada (encara avui les autoritats irlandeses proclamen la seva negativa a qualsevol augment futur dels impostos directes, inclòs el de societats) han col·locat al deute (igual que en el cas espanyol) en el centre del problema pressupostari irlandès. Un problema pressupostari agreujat perquè l'Estat irlandès, una vegada consumat el rescat bancari pel Banc Central Europeu (BCE) va assumir, de forma complementària, la garantia absoluta de les inversions financeres en els bancs irlandesos.
El Anglo Irish s'ha convertit en un pou sense fons per a la despesa pública irlandès. Però això no explica, per si solament, l'enfonsament del deute d'Irlanda en els mercats. En condicions normals, el deute de qualsevol país de la Unió Europea (fins i tot la dels més febles) hauria de ser un actiu sòlid amb la garantia d'un Estat i un Banc Central disposats a defensar-la. Això ens porta a la següent qüestió: qui guanya amb la crisi del deute sobirà europeu?.
En primer lloc, guanyen els especuladors. Això que es diu de forma genèrica els mercats financers té nom i cognoms: són els amos del capital financer, els interessos dels quals van ser rescatats pel BCE fabricant diners públics i les inversions dels quals en el Anglo són garantides pels euros de l'Estat irlandès. Aquests especuladors segueixen intervenint amb total llibertat en els mercats financers europeus, a través dels seus fons de capital-risc els guanys dels quals es localitzen en paradisos fiscals, apostant a la baixa sobre el deute dels països en crisis amb l'objectiu de comprar demà més barat el que avui es ven més car fins i tot sense tenir-lo (és el que es diu apostar a la baixa en posicions curtes).
Però guanyen, també, els representants del capital financer el màxim exponent del qual és el Banc Central Europeu. És l'hora de parlar clar: el BCE no representa els interessos públics en la Unió Europea. No és el banc de la Unió ni el Banc dels Estats, és el Banc dels Bancs. El BCE és, simple i planament, el màxim òrgan dirigent del capital financer europeu. Un organisme no triat democràticament ni responsable davant els ciutadans la finalitat dels quals consisteix, en primer lloc, a utilitzar el monopoli de la creació de diners públics per a solucionar els problemes del capital financer privat.
Però en la crisi del deute el BCE i la institucions europees estan fent una mica més: al lligar de mans i abandonar als països en dificultats financeres, mentre segueixen facilitant liquiditat als especuladors, estan actuant com el martell executor que copeja sobre les classes treballadores, i la ciutadania en general, al servei dels interessos dels més rics.
El missatge és clar: si no voleu enfonsar-vos en la fallida necessiteu la nostra ajuda, però solament us la donarem si accepteu els nostres plans d'austeritat. A partir d'ara, el vostre pressupost el farem nosaltres: retallarem la despesa social, acomiadarem i externalitzarem als treballadors públics, rebaixarem els salaris públics i privats i, si fa falta, es modificaran les lleis necessàries per a això. Us sona d'alguna cosa això? Doncs si: aquesta forma de xantatge representa la versió actualitzada de la lluita de classes. Irlanda ha estat, després de Grècia, el segon assalt. El decisiu serà, tal vegada fins i tot abans que Portugal, el d'Espanya. Aquí es jugarà el futur de l'Europa Social per a les pròximes dècades.
>>> Jesús Rodríguez Barrio és professor d'anàlisi econòmic de la UNED. Aquest article ha estat extret del núm. 139 de la revista Diagonal.