Entrevista a Tomás Ibáñez: “Traçar una A és dir i sentir moltes coses amb un sol gest”

A Historia y resultados imprevistos de un símbolo

La veritable història de la A encerclada

Virus Editorial i la Fundació Salvador Seguí han editat en castellà la història de la A en el llibre "A Historia y resultados imprevistos de un símbolo" que a banda de reconstruir la història d’aquest símbol tan recent com pocs sabíem, il·lustra com la A encerclada ha esdevingut, lamentablement, un altre símbol de consum. Així, avui es troba impresa en milers de llocs a banda de les parets dels nostres pobles, barris i ciutats. Els autors són molts i diversos, però junts construeixen un viatge per la història d’aquest síombol recent que es va inventar a París i es va popularitzar a Milpa, i no fa cent anys sinó escassament quaranta. Fa tan poc que els seus creadors són vius i alguns, com el Tomás Ibáñez, a més, són destacats militants de la CGT. Incloem en aquest número del “Catalunya-Papers” la història del símbol i l’entrevista al seu creador que s’inclouen en el llibre.

La A és un signe tan difós, conegut i reconegut que ha acabat per ser pres per un símbol tradicional de l'anarquisme, com si existís «des de sempre». Hi ha qui ha trobat referències d’ell fins i tot a la Revolució Espanyola: l'ull entusiasta, però poc atent, d'algun jove anarquista l'ha distingit sobre el casc d'un milicià proper a Buenaventura Durruti, quan es tracta clarament de la icona d'un «objectiu». Algun altre ha cregut que l'A se remunta fins i tot a Pierre-Joseph Proudhon i a la seva idea d’Anarquia en l'Ordre. En realitat es tracta d'un fenomen relativament recent de la iconografia llibertària: la A va ser inventada a París l'any 1964 i reproposada a Milà l'any 1966. Dues dates i dos llocs diferents de naixença? Vegem.

És a l'abril de l'any 1964 quan en el “Bulletin des Jeunes Libertaires” apareix un projecte de signe gràfic que el grup JL de París proposa «al conjunt del moviment anarquista», més enllà de les seves diverses tendències, grups i organitzacions. El text de presentació explica: «Ens hem inspirat en dos motius fonamentals: sobretot facilitar i fer més eficaç la realització de pintades i cartells, a més de garantir una presència més àmplia als ulls de la gent, gràcies a un traç comú a totes les expressions públiques del moviment anarquista. Concretament, es tracta, d'una banda, de trobar un mètode pràctic per reduir al mínim els temps d'escriptura, evitant la necessitat de posar una signatura massa llarga per als nostres lemes, i, per una altra, de triar un símbol prou genèric com per poder ser adoptat per tots els anarquistes. El símbol triat ens ha semblat que pot respondre a aquests criteris. Associant-lo constantment al terme anarquista, acabarà, per un automatisme mental ben conegut, evocant per si mateix la idea d'anarquisme».

El signe proposat és una A majúscula inserida en un cercle. Tomás Ibáñez va ser l'inspirador i René Darras ho va plasmar gràficament. D'on va venir la idea? Del símbol antinuclear, ja àmpliament difós, per la CND (Campaign for Nuclear Disarmament–Campanya pel desarmament Nuclear)? D'altres inspiracions?

La proposta dels joves llibertaris parisencs no va prosperar, llevat de algunes pintades en el metro de París, encara que al desembre d'aquell mateix any la A apareix en el títol d'un article signat per Tomás Ibáñez en el periòdic “Action Libertaire”. La xarxa dels joves llibertaris (JL), que a inicis dels anys setanta compta amb diversos grups per tota França, es va afeblint: no surten més butlletins regionals i el butlletí parisenc hiverna des de 1965 fins a 1967. I no obstant això, molts JL estaran en primera línia durant els successos de Maig del 68.

Caldrà esperar fins a 1966 perquè el símbol de la A sigui reprès, primer a títol experimental i després regularment, per la Gioventù Llibertaria de Milà, que manté estretes relacions de col·laboració amb els joves llibertaris parisencs. És llavors quan comença la vida pública efectiva del símbol, a partir de l'exemple milanès, on és usat com a signatura en les octavetes i cartells dels joves anarquistes, inicialment associat al símbol antinuclear i a la «poma» dels Provos holandesos. La A comença a difondre's cada vegada més, primer a Itàlia –on a principis de 1971 s'ha fet tan popular que s'entén el seu ús en la capçalera de la nova publicació mensual anàrquica A– i posteriorment en la resta del món (no hi ha gairebé cap evidència d'haver-se utilitzat durant el Maig parisenc del 68 i les seves primeres aparicions notables fora d'Itàlia es poden datar entorn de 1972-73).

És justament en aquell període que explota la moda de la A, de la qual s'apropien els joves una mica a tot arreu.
A què es deu aquest èxit tan ràpid i sorprenent? Probablement als mateixos motius que havien impulsat els joves llibertaris parisencs i milanesos a proposar i tornar a presentar el símbol: d'una banda, és fàcil de dibuixar, simple com la creu o l'estrella de cinc puntes o l’esvàstica o la falç i el martell; d'altra banda, un moviment jove i en ple desenvolupament ha après a escriure sobre els murs per a comunicar-se i busca un símbol per a reconèixer-se. És així com la A se va imposar en la pràctica, sense que cap organització o grup hagi somiat mai amb decretar el seu ús (en absència d'altres símbols gràfics internacionals o davant la presència d'una simbologia obsoleta, com per exemple a Itàlia el símbol llibertari de la torxa). Aquesta és per tant la veritable història de la A, feta de voluntat conscient i d'espontaneïtat: una barreja típicament llibertària. Qualsevol altra cosa és llegenda.

Entrevista a Tomás Ibáñez:
“Traçar una A és dir i sentir moltes coses amb un sol gest”

El 1964, quan el seu grup parisenc de joves anarquistes proposa el símbol de la A, Tomás Ibáñez, fill d'exiliats catalans de la Guerra Civil, tenia vint anys. Actiu al maig del 68 i en la lluita antifranquista, tornarà Baarcelona a mitjan els anys setanta, on farà classes de Psicologia Social en la Universitat Autònoma de Barcelona.

- Quan l'any 1964 vas proposar aquest símbol, t'esperaves d'alguna manera l'èxit mundial que ha tingut?

- La creació de la A està íntimament relacionada d’alguna manera amb la intensa dinàmica que es desenvolupava en aquell moment a París per impulsar la cooperació i la convergència dels diferents sectors anarquistes tant en l'àmbit juvenil (creació a final de 1963 del CLJA: Comitè de Liaison donis Jeunes Anarchistes), com en l'àmbit estudiantil (creació, també a final de 1963, de la LEA: Liaison donis Étudiants Anarchistes). Va ser en aquest context que vaig plantejar al grup de Jeunes Libertaires de París no quelcom tan concret com una A, sinó simplement la idea de crear un símbol que no estigués associat amb cap de les organitzacions anarquistes existents i que pogués ser utilitzat indistintament per totes elles a manera, si es vol, d'una signatura comuna.

Van ser diverses les propostes que van sorgir en la discussió i, finalment, la A ens va semblar la més atractiva, però ningú en aquell moment podia ni tan sols entreveure quin seria l'èxit d'aquesta proposta. Érem un grup molt reduït i del butlletí ciclostilat on vam presentar la A se’n confeccionaven i se’n distribuïen molt pocs exemplars. Les expectatives més optimistes es limitaven a una perspectiva purament local i confiaven que alguns joves anarquistes de la regió parisenca i alguns grups de Jeunes Libertaires d'altres ciutats reprendrien la nostra proposta.

Al principi aquestes modestes expectatives es van revelar fins i tot massa optimistes i no va anar fins a bastants anys més tard quan l'A va conèixer una expansió espectacular. Segons la meva opinió, aquesta expansió va descansar, d'una banda, sobre el rellançament de la A pels joves llibertaris milanesos i, per altra banda, sobre la intensitat amb la qual Maig del 68 va expandir l'imaginari llibertari a nivell internacional.

- Entre totes les variacions del símbol que has vist, quin és l'ús més original, quin t'ha impressionat més o quin t'ha agradat més?

- He d'admetre que la forta emoció que sentia el 2 de juliol de 1977 a Barcelona durant l'impressionant míting de la CNT a Montjuïc, va créixer encara més quan vaig veure onejar entre la multitud algunes banderes negres amb la A, però es tractava d'unes variants totalment convencionals.
Una de les representacions de la A que més em va impactar, potser perquè no esperava veure res de semblant en aquell lloc, va ser la que vaig veure en el petit poble de Catalunya on vaig residir uns anys i on no existia, que jo sabés, cap grup anarquista. Un matí em vaig endur la sorpresa de veure, pintada en una paret, una gran margarida els pètals de la qual envoltaven una A i sota aquesta poètica A es podia llegir simplement: «Planta aquesta flor i viuràs millor».

- Estava difosa la A a l'Espanya franquista?

- No. Fins a on jo recordo cal esperar el franquisme tardà, bé entrats els anys setanta, per veure alguna inscripció mural o, encara més discretament, alguna A dibuixada darrere d'alguna porta. És en l'immediat postfranquisme, durant la transició i abans que s'implementi el sistema parlamentari, quan la A comença a manifestar la seva presència amb certa força.

- La difusió de la A a l’Estat espanyol, va provenir de França, d'Itàlia o d'altres llocs?

- No ho sé…!

- En la resta de les àrees hispanoparlants (Amèrica Llatina, Estats Units), la contaminació es va produir per via lingüística, o tal vegada la difusió del símbol ha seguit camins més individuals?

- Tampoc ho sé…! En el teu llibre “Por qué A?” (2005) declares que l'objectiu de la A era proposar un símbol senzill de reproduir i que pogués ser adoptat per tots els corrents anarquistes, fins a ser percebut «naturalment» com el símbol de l’anarquia.

- En cert sentit, heu fet de publicitaris i heu conreat el signe. L'èxit de la A és palpable, potser fins i tot massa: com veus l'ús i l'abús mundial de la A, per exemple en el món del punk o de la moda, que l’usa per a vendre motxilles i complements de tot tipus?

- És ben conegut que si es dóna un martell a un nen, qualsevol objecte es converteix ipso facto en objecte que pot rebre un cop de martell; de la mateixa forma en un sistema on impera la lògica del mercat qualsevol objecte es converteix ipso facto en objecte «mercantilitzable»... Les emocions, els afectes, les relacions personals, el rostre del Che, tot pot ser instrumentalitzat per extreure beneficis econòmics i, clar, els símbols també, fins i tot els més subversius.

L'ús comercial de la A forma parteix del que no hauria de sorprendre'ns encara que és cert que hi ha circumstàncies davant les quals difícilment podem contenir la nostra sorpresa o fins i tot la nostra indignació. No obstant això, podem trobar eventualment algun consol en la idea que si la A serveix avui de reclam publicitari és perquè té connotacions positives en l'imaginari popular (joventut, inconformisme, rebel·lia, llibertat, transgressió..., probablement, una pinzellada de cadascuna d'aquestes coses...).

- Seguint el fil d'això, et llançaré una provocació: no serà potser que la A ha anat cremant etapes fins a transformar-se de símbol unificador de moviments anarquistes en un símbol multiusos que indica genèricament «caos»? Això et molesta o després de tot ja està bé així?

- És cert que per a moltes persones «anarquisme» i «caos» estan tan fortament associats que s'usen fins i tot com a sinònims, i que qualsevol cosa que evoqui l’anarquia evoca automàticament el caos, però més enllà d'això em sembla que més que evocar genèricament el caos, la A continua fent referència molt directament a l'anarquisme. Però es tracta d'una referència a la versió menys «controlada», més «genèrica», menys encasellada del moviment anarquista, ja que qualsevol persona amb simpaties llibertàries pot usar la A per a expressar-se, o sentir-se identificat amb ella, i això, clar, crea de vegades companyies incòmodes o molestes…

Per això es busquen símbols més excloents, més específics, com per exemple la clàssica estrella de cinc puntes amb, això sí, colors vermells i negres, per a diferenciar-se de l'ús més «anàrquic» i suposadament menys «seriós» de la simbologia llibertària. Està bastant clar que la voluntat de recórrer a símbols anarquistes menys inclusius que la A reintrodueix una distinció entre corrents anarquistes que s'inscriu en contra del propòsit obert i aglutinador (i poc inclinat al control) que perseguia la A.

- En el llibre “Por qué A?”, fas notar com, a pesar de l'advertiment de Foucault, continuem creient que el món, tal com el percebem, amb els seus símbols, els seus usos, els seus valors, existeix des de sempre, gairebé com si fos «natural». En fi, no aconseguim de cap manera comportar-nos de manera relativista, reconeixent que cada cosa és un «fet» en el sentit d’«objecte construït» (per les nostres conviccions, per les nostres percepcions)... Tal com ha succeït també amb la A, esdevinguda «naturalment» símbol de l’anarquia (o del punk, en algunes versions). Et pregunto: no creus que la A s'ha convertit ja, després de tot just quaranta anys, en una institució imaginària del naixement de la qual «artificial» s'ha perdut la memòria, com diria Castoriadis, i per tan esclerositzada fins al punt de buscar recrear la seva pròpia mitologia?

- Penso en les llegendes difoses en la Viquipèdia, que la fan remuntar-se a la Revolució Espanyola o fins i tot ni més ni menys que a Proudhon (Anarquia i Ordre)... Totalment d'acord. En aquest intent de crear una mitologia ad hoc és curiós com es parteix a la recerca de «orígens» nobles i importants (la Revolució Espanyola, Proudhon, etc.); sembla resultar molt molest que la indagació genealògica d'alguna cosa que es considera important ens condueixi cap a causes minúscules, esdeveniments ínfims, processos anònims o factors aleatoris.

- La A s'ha convertit actualment en alguna cosa gairebé inservible, o bé pot funcionar encara? Ha arribat el moment d'inventar una cosa nova?

- No seré jo qui digui que no és hora d'inventar una cosa nova, per descomptat sempre està bé inventar quelcom nou i desmantellar l’establert; no obstant això, són les pràctiques reals del moviment anarquista qui diran si la A continua sent útil o ha arribat ja la seva data de caducitat.

- Però, útil per a què?

- Mai va ser molt útil, crec jo, per unificar de debò el moviment anarquista; només va crear l'aparença d'una major unificació que la que existia de facto. Simple instrument mediàtic sense pretensions teòriques o organitzatives, no obstant això, sí que va funcionar i, segons la meva opinió, continua funcionant plenament per expressar i per manifestar una vinculació dircta amb l'imaginari llibertari, amb els seus nuclis definidors més genèrics i amb els seus elements historiogràfics més emblemàtics. Traçar una A és dir i sentir moltes coses amb un sol gest.

>>> Entrevista a Tomás Ibáñez publicada al núm. 123 de la revista Catalunya