Entrevista a Henry Morales, investigador social i activista de Guatemala

"Cinquanta anys després de fer cooperació, tenim en el món més pobresa, més desigualtat social, més vulnerabilitat política i econòmica"

"El món necessita una solidaritat política davant els embats del neoliberalisme"

"O continuem sent un apèndix de l'actual sistema neoliberal, o optem per la lluita que ens ha de portar a un món millor"

- A l'empara dels tractats de cooperació per al desenvolupament, en els darrers quinze anys han proliferat a Guatemala tota mena d'organitzacions amb el suposat propòsit d'afavorir el desenvolupament del país. En el cas de les organitzacions internacionals, ¿és la seva feina beneficiosa per a les poblacions a les quals diuen que ajuden, o més aviat actuen com a eines de substitució de les responsabilitats de l'Estat i, per tant, com a forces desmobilitzadores?

- En parlar de cooperació al desenvolupament i de la seva vinculació pràctica amb cadascun dels països on intervé, cal fer-ho contextualitzant-la en diversos tòpics d'anàlisi:

L'ajuda internacional ha evolucionat històricament com un instrument del sistema imperant. En teoria ha pretès col·laborar amb els països "en vies de desenvolupament" per eliminar la pobresa i enfortir els drets econòmics i socials. Cinquanta anys després de fer cooperació, tenim en el món més pobresa, més desigualtat social, més vulnerabilitat política i econòmica.
L'ajuda internacional està definida per pal·liar els efectes que les mateixes polítiques i formes intervencionistes dels països desenvolupats han promogut o consolidat. És a dir, els efectes de l’injust i més que pagat deute extern, les asimetries i desigualtats en les relacions comercials, el saqueig que històricament continuen generant les grans transnacionals, el sosteniment d'un sistema econòmic voraç, en el qual els països rics han crescut gràcies a l'empobriment dels països pobres.

Podem dir, que l'ajuda internacional és el "rostre humà" del sistema neoliberal. I funciona com a tal. Ara tenim els objectius del mil·lenni, hem implementat estratègies de reducció de la pobresa (motivades pel Banc Mundial), ara es pretén fer eficients l’ajuda i el desenvolupament; ...però les causes que regeneren la pobresa, la desigualtat, la fam, la misèria humana, mai no seran abordades des d'aquests instruments.

Hi ha una clara desmobilització en objectius i pràctiques polítiques. Les prioritats ja no són estar en contra del pervers sistema neoliberal. La tendència és aprendre a subsistir-hi. Per tant, la seva naturalesa, els seus objectius, les seves estratègies i formes d'actuar sempre estaran d'acord amb allò que el sistema et vagi demanant i exigint. I no et podràs sortir d'aquesta lògica, senzillament perquè acabaries desapareixent.
I és en aquest context que les ONG internacionals han evolucionat i estructurat la seva raó de ser.

- També s'ha apuntat que moltes d'aquestes organitzacions, creades aparentment de manera altruista com a vies de cooperació al desenvolupament i finançades a través dels fons estatals dels seus respectius països mitjançant subvencions per a projectes i actuacions aparentment beneficioses, en realitat constitueixen un mitjà més de foment de les polítiques neoliberals globals en benefici dels interessos econòmics i polítics dels països dominants. És realment així?

- Si revisem l'origen de les ONGD identifiquem etapes, objectius i motius de la seva actuació. Veiem que la majoria d'ONG van sorgint des dels anys setanta en el marc d'actuacions assistencialistes, humanitàries, caritatives, amb aquesta visió d'ajudar els "pobres", els "necessitats". Amb una anàlisi de la realitat vista fonamentalment des del "nord". En una altra línia de motius, comencen a aparèixer organitzacions en les quals hi ha objectius i una naturalesa política molt relacionats amb processos de canvi i transformació social als països del "sud". Amb el sorgiment de moviments revolucionaris a Amèrica Llatina i el Carib, amb el triomf de la revolució cubana i, posteriorment, de la nicaragüenca a finals dels setanta, la solidaritat es va anar intensificant i va anar sorgint tota una diversitat d'expressions polítiques en suport d’aquells processos.

A principis dels noranta, amb la finalització de la guerra freda i la pacificació forçada als països on hi havia moviments revolucionaris lluitant contra els règims militaristes i oligàrquics, la solidaritat i la cooperació internacionals van tenint nous horitzons basats en concepcions aferrades als nous contextos econòmics i polítics internacionals. És a partir dels anys noranta (i fins avui), que es genera el boom de les ONGD. L'ajuda internacional es va ampliant en termes financers i geogràfics, i al seu voltant es va consolidant tota una institucionalitat que ha passat de ser un mitjà a ser un fi en ell mateix. L'ajuda internacional s'ha transformat en un instrument vital de la política exterior dels països del nord, i els interessos geopolítics i intervencionistes que es mouen al seu voltant són més que evidents. Com a exemples, tenim els interessos que es mouen per mitjà de l'ajuda internacional a l'Iraq, l’Afganistan, Cuba, Veneçuela, etcètera. En tots aquests escenaris, les ONGD han jugat un rol d’intermediàries o que "solapen" aquests tèrbols interessos.

- Quines haurien de ser, a grans trets, les característiques que definissin una solidaritat realment efectiva entre països? Té sentit parlar de "solidaritat política" en contraposició a la figura del "cooperant onegetista"?

- Ara més que mai, el món necessita una solidaritat política davant els embats del neoliberalisme. Estem vivint els efectes d'aquest sistema pervers de manera globalitzada. Parlem dels efectes de les mesures d'ajust estructural que recepten les instàncies financeres internacionals amb el vistiplau dels governs conservadors, els estem vivint tots i totes molt de prop: Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya, el Regne Unit, França... com ho continuem vivint a Amèrica Llatina. La privatització dels recursos naturals i de l'Estat mateix és una pràctica globalitzada. Ara, quan parlem de pobresa, també apareixen estadístiques dels milions de pobres que hi ha als països rics, ja no només constitueixen una categoria del "sud".

Ara més que mai hem de globalitzar la solidaritat, la resistència i la humanitat. Necessitem veure'ns com a iguals, hem de generar veritables aliances polítiques, de traçar un horitzó comú i, fonamentalment, no hem de perdre l'ètica i la utopia. Estem davant d'un sistema inhumà, pervers, materialista, que de manera inevitable ens està portant a la desaparició com a pobles, com a éssers vius. Hem de desfer els camins del conformisme, de la immobilitat, de la desmobilització i reprendre les abandonades banderes de la lluita per un món millor, més equitatiu, més just, més igualitari per a tots i totes.

La cooperació internacional ha de plantejar-se seriosament que, si no eradiquem la injusta distribució de la riquesa, seguiran persistint les causes de tots els problemes estructurals que reprodueixen la pobresa, l’opressió, la marginació, l’exclusió. Les condicions per enfortir noves formes de participació, lluita i resistència estan donades. O continuem sent un apèndix de l'actual sistema neoliberal, o optem per la lluita que ens ha de portar a un món millor.

* Entrevista realitzada per Ignacio Barroso i Anna Campeny, publicada al número 124 de la revista Catalunya.