La revolta s’estèn pel Magrib i els governs responen amb la repressió a Tunísia, Egipte, Algèria, i també al Marroc
A Tunísia segueix el pols entre el poble i el govern
Tunísia es troba en la cruïlla entre seguir el camí de la revolució i de la transformació social o consolidar a l'actual govern d'unitat nacional i detenir l'avanç de canvis profunds i reals. El nou govern inicia el seu mandat amb la repressió. El nou govern de Ghanouchi, format la nit del 27 de gener, després de la visita a Tunísia de Jeffrey Feltman (Sotssecretari d'Estat americà per a assumptes d'Orient Pròxim) va començar el seu treball amb l'àmplia i brutal repressió de la caravana de la revolució.
El divendres 28 de gener, les forces antidisturbis van llançar un assalt contra milers de persones que, vingudes de diverses regions del país en el marc de la caravana de la Revolució, ocupaven des del diumenge 23 de gener la Plaça del Govern a la Kasba. Els ocupants, organitzats en un Comitè de coordinació, havien decidit, democràticament, perllongar l'ocupació de la plaça el divendres 28 de gener.
La resposta del nou Govern Ghanouchi no es va fer esperar: a cop de gasos lacrimògens i porres, la policia va desallotjar violentament la plaça provocant diversos ferits hospitalitzats i nombroses detencions. Desallotjats de la plaça del Govern, van fer una manifestació per l'avinguda Burguiba, on es van incorporar nombrosos visnsnts fins que la policia va tornar a intervenir, usant de nou gasos lacrimògens contra manifestants pacífics.
El poble segueix la seva lluita. És important constatar com la caravana de la revolució estava formada per multitud de joves vinguts de les zones més marginals de Tunísia, els veritables protagonistes del canvi, i els que han sofert una repressió mes violenta. Joves de Regueb, Kasserine, Sidi Bouzid, Tela, Jendouba, Kef, Tozeur. “No ens robaran la nostra revolució”, diu una pintada en la plaça Ibn Khaldun. Criden: Dignitat, dignitat, dignitat (karama, karama, karama), que és com dir treball, hospitals, cultura, decisió, paraula pública, respecte a les seves pròpies creacions. Va caure el dictador, però roman la dictadura.
La cruïlla de la revolució tunisiana. El nou govern d'unitat nacional en el qual es manté Ghanouchi com primer ministre, més dos ministres del RCD en carteres no claus, suposa l'opció més clarament defensada per EEUU i la UE com garantia de fre del procés revolucionari. Ja ha aconseguit neutralitzar l'oposició de la UGTT, que dóna una de freda i una de calenta, pren algunes mesures per a acontentar a la gent, apartant de la policia a un nombre d'inspectors vinculats a la repressió, però el seu objectiu fonamental és frenar el procés de canvi i permetre la continuïtat del sistema. La UGTT segueix amb les vacil·lacions de la seva Direcció que, no oblidem, va donar suport a la candidatura de Ben Ali en les ultimes presidencials.
D'altra banda cal assenyalar que la CGTT, sindicat prohibit pel règim de Ben Ali, que va intentar la seva legalització en el 2008, va anunciar el començament de la seva activitat en una roda de premsa el dimarts dia 1 de febrer.
Enfront del govern, se segueixen mobilitzant els joves autoroganitzats des de la base, els sectors radicals de la UGTT, malgrat l'acord de la Direcció del sindicat, i tots els partits exclosos del govern, entre ells el Front 14 de gener, impulsat pel PCOT. I especialment totes les experiències d'autogestió i participació popular que s'estan desenvolupant en molts llocs de Tunísia.
La participació de la dona. També ha estat important la manifestació de dones per la ciutadania i la igualtat del 29 de gener impulsada per l'Associació Tunisiana de Dones Demòcrates (ATFD), una de les poques associacions autènticament d'oposició sota la dictadura de Ben Ali, juntament amb la Lliga Tunisiana de Defensa dels Drets Humans (LTDDH), la comissió de dones de la qual i la de la UGTT i l'Associació de dones tunisianes per la investigació i el desenvolupament (AFTURD) han participat en la convocatòria de la marxa.
Tergiversacions de la revolució tunisiana. Cal ressaltar la hipocresia de la UE i dels seus mitjans de comunicació que oculten la seva col·laboració descarada amb el dictador, com el cas del govern francès que ha autoritzat en els mesos de desembre i gener 4 lliuraments de material antidisturbis, especialment de gasos lacrimògens per part de l'empresa francesa Sofexi al govern tunisià, o el suport obert de Moratinos a l'estatut avançat de la UE amb la dictadura de Ben Ali. Avui tant la UE com els EEUU aposten per l'actual govern de Ghanouchi per tal que permeti canvis formals però no profunds de la realitat tunisiana.
Però el curiós és que des de posicions de l'esquerra marxista es qüestiona el procés revolucionari de Tunísia, qüestionant la seva autonomia i creant sospites per l'aparent recolzament en la premsa occidental. Una revolució, com la tunisiana, sense líders, construïda des de regions apartades com Sidi Bouzid o Kasserine, sense partits, on l'organització més influent ha estat el sindicat, a nivell local, regional i sectorial, no des de la Direcció de la UGTT, trenca els esquemes de certa esquerra autoritària que justifica la necessitat d'una avantguarda dirigent. Però no es pot negar l'evidència.
A partir, fins i tot, d'una resposta individual (la immolació de Mohamed Bouazizi), el poble, i especialment la joventut va sortir al carrer primer en la regió de Sidi Bouzid, es va anar estenent, primer tímidament i després obertament per tot Tunísia, incorporant-se cada vegada més sectors: vagues locals de treballadors, després advocats, metges, periodistes…fins a la caiguda de Ben Ali.
Avança el sindicalisme autònom a Egipte
En reunió celebrada el diumenge dia 30 de gener, el sindicat dels cobradors de contribucions per béns arrels (REDA), (que participa en la xarxa sindical euro mediterrània, al costat de la CGT), el sindicat dels tècnics de la salut, el sindicat de jubilats, el sindicat independent de mestres, més diferents grups independents de treballadors, representants de diferents empreses i amb participació de la CTUWS, han donat un pas important per a la construcció d'una confederació autònoma de sindicats egipcis.
Després del seu suport i compromís amb l'aixecament popular del 25 de gener i la seva exigència de dimissió de Mubarak i de canvis profunds en la societat egípcia, s'han concretat 5 punts com plataforma sindical comuna:
1.- El dret al treball que l'estat ha de garantir. En qualsevol cas, una prestació d'atur per a tots els desocupats.
2.- Un salari mínim interprofessional de 1200 lliures egípcies, amb pujada adaptada a l'IPC, més cobrament d'hores extres i festius. El salari màxim ha de tenir una limitació en deu vegades superior al salari mínim, com topall.
3.- Dret a serveis socials bàsics. A la salut, a l'habitatge, a l'educació, com serveis públics gratuïts i de qualitat. Dret a una jubilació digna.
4.- Drets sindicals plens. Creació de llistes sindicals pròpies, sense ingerència del govern i l'empresa. Acabar amb tots els obstacles legals que limiten o impedeixen l'exercici dels drets sindicals.
5.- La posada en llibertat de tots els detinguts des del 25 de gener.
Finalment, assenyalar que els treballadors de la funció pública han estat obligats, en molts casos, a sortir al carrer en defensa de Mubarak, amenaçant als treballadors amb acomiadaments o marginació en el lloc de treball.
Partidaris de Mubarak ataquen els manifestants causant diversos morts i centenars de ferits
Partidaris de Mubarak ataquen el 2 de febrer als manifestants opositors concentrats a la plaça Tahrir del Caire o de l'Alliberament, epicentre durant nou dies de la revolta popular, mentre continuen les protestes massives en tot Egipte, després de la negativa del President Hosni Mubarak a renunciar immediatament. L'Exèrcit egipci va cridar a posar fi a les protestes, però milers de persones segueixen en els carrers. Ahir 2 de febrer es van desencadenar violents enfrontaments entre els partidaris de Mubarak i els manifestants antigovernamentals en la plaça Tahrir del Caire, que s'han estès per altres punts de la ciutat i encara continuen avui, amb la passivitat de l'exèrcit, amb un resultat de diversos morts i centenars de ferits.
Això marca un gir de 180 graus en la crisi. Per primera vegada, els partidaris de Mubarak han sortit a rebentar les manifestacions. En aquests moments, no se sap cap a on evolucionarà la situació. El nou vicepresident, Omar Suleimán, responsable fins al seu nomenament dels serveis secrets, ha dit que no hi haurà diàleg amb l'oposició si no cessen les protestes i ha comminat als manifestants a respectar el toc de queda i tornar a casa. El dirigent opositor Mohamed El Baradei ha demanat la intervenció de l'exèrcit. Un exèrcit que ha baixat els braços, limitant-se a ser testimoni i deixant passar pels accessos a la plaça als violents partidaris del president Mubarak.
Malgrat la violència dels matons de Mubarak, els manifestants egipcis romanen en els carrers exigint la fi immediata del règim. La professora de la Universitat de Califòrnia Nora Radwan diu sobre la situació actual a Egipte: "La resposta emocional de la gent en els carrers és que no han vingut a negociar amb ell, sinó a demanar-li una sola cosa, que abandoni el càrrec". Per a Noam Chomsky "aquest és l'aixecament regional més extraordinari que recordi", i referint-se a les declaracions del president nord-americà diu: "Obama va ser molt curós de no dir res; està fent el que els líders nord-americans fan habitualment quan un dels dictadors favorits té problemes, intenten donar-li suport, aguantar. Si arribat un punt això es fa impossible, canvien de bàndol".
El Marroc crida a les seves tropes desplegades en el Sàhara davant les protestes contra el govern
Forces de seguretat del Marroc reprimeixen amb bastons i gas lacrimògen a manifestants. Les protestes iniciades a Tunísia i a Egipte s'han començat a estendre al Marroc, on el 2 de febrer centenars de persones van rebutjar a Rabat la repressió policial del diumenge passat contra manifestants a Tànger, mentre s'anuncien noves protestes, el que ha alertat a les autoritats, les quals han cridat a part de les seves tropes desplegades en el Sàhara Occidental.
Els manifestants, convocats pel ATTAC-Marroc, associació de la ciutat marroquina de Tànger, protestaven per l'empitjorament de les condicions socials i els alts preus dels aliments bàsics. Testimonis citats per l'agència de notícies africana Afrol News van indicar que les forces de seguretat van usar bastons i gasos lacrimògens per a dispersar als manifestants que es van reunir en la plaça de les Nacions de Tànger per a solidaritzar-se amb els pobles tunisià i egipci, però també per a condemnar la política del govern marroquí i reclamar el dret a ocupació, habitatge i una vida digna.
El dimecres 2 de febrer, l'escenari de les protestes va ser la capital Rabat, on els manifestants es van concentrar enfront de l'ambaixada del Caire en suport al poble egipci. Mentre creix la tensió en el país nord-africà, les autoritats van cridar a part de les seves tropes desplegades en el Sàhara Occidental ocupat perquè es despleguin al Marroc davant una possible revolta popular, van confirmar a Afrol News fonts oficials saharauis.
En tant, el rei Abdulà II de Jordània va destituir al seu primer ministre, Samir Rifai, en un intent per apaivagar les manifestacions de les últimes setmanes contra la carestia, la política econòmica de Rifai i la demanda de reformes. Abdulá va nomenar a Maaruf Bajit com successor de Rifai i li va encarregar la formació d'un nou govern que adopti mesures ràpides i clares per a efectuar reformes polítiques reals que sostinguin la nostra acció en favor de la democràcia
Al Iemen, milers de ciutadanss inspirats en les protestes populars a Tunísia i Egipte van sortir als carrers el 27 de gener per a demanar la renúncia del mandatari, en el poder des de fa 32 anys.
Els sindicats algerians, per la seva banda, han convocat per als pròxims dies vagues en protesta pel que consideren la falta de perspectives de futur en el país i per l'elevada taxa d'atur.
L'activista saharaui Aminetu Haydar declara que el que passa a Tunísia i Egipte dóna esperances als saharauis
L'activista saharaui ha declarat en el transcurs de la XI Assemblea de la Federació Andalusa d'Associacions Solidàries amb el Sàhara realitzada el passat cap de setmana, que el que va passar el 8 de novembre en el "campament de la dignitat" de Gdeim Izik, en el Sàhara Occidental, ha deixat "una situació molt clara i és que és el moment que la comunitat internacional intervingui ja, perquè la reacció de la nova generació és més violenta".
Segons Haydar, els esdeveniments de Tunísia i Egipte han de dur a la comunitat internacional "a resoldre el problema de Sàhara Occidental abans que passi més temps". "El que està passant ara en aquests països ho vam començar els saharauis l'any passat i tot això és favorable per a la qüestió del Sàhara Occidental, considerat un factor molt important en la unió de Magrib àrab", va afegir.
Haydar ha dit que el Marroc està "molt preocupat" pel que està succeint a Tunísia i Egipte. "Les televisions no han donat cap informació i això demostra que el Govern tem que el poble marroquí s'aixequi també i digui ja n'hi ha prou". L'activista ha lamentat l'actitud del Govern espanyol en la gestió del conflicte del Sàhara Occidental: "Està treballant per a Rabat i això és una vergonya per als espanyols que tenen principis i defensen els drets humans".
Segons Haydar, els esdeveniments de Tunísia i Egipte estan "en favor de la causa" del Sahara Occidental, encara que l'ha diferenciat dels anteriors, perquè "és per discriminació i no per a canviar el règim o un aspecte del règim". "No estem lluitant -ha assenyalat- perquè el règim marroquí sigui republicà. Això no és el nostre deure, és dels marroquins", sinó per la llibertat, que de la que estem privats "amb la complicitat de la comunitat internacional", ha referit. L'activista ha sostingut que és "el moment" perquè la comunitat internacional doni la "última paraula" als saharauis perquè aquests siguin "amos del seu futur".
* Article realitzat a partir d'informacions de Kaos en la Red, Democracy Now i de l'Equip de treball per al nord d'Àfrica de la Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT