El frau social

El pacte social provoca un canvi d'escenari de la incipient resistència social generada al voltant de la Vaga General del passat 29 de setembre. La pèrdua de drets pactada per la burocràcia sindical és la pitjor notícia per als treballadors i la ciutadania.

L’ “Acord Social i Econòmic”, signat pel Govern, CEOE, CEPYME, CCOO i UGT (el nom del qual fins i tot sembla plagiat de l'Acord Econòmic i Social, AES, pacte social signat a l'octubre de 1984 per la UGT, el Govern “socialista” de González i els empresaris de CEOE i CEPYME), duu el pompós subtítol “per al creixement, l'ocupació i la garantia de les pensions”, però el seu contingut és el què tots ens temíem: després d'una introducció de set pàgines, on queda palès que els signants, incloent els dirigents sindicals, abracen sense fissures el catecisme neoliberal, el document està centrat fonamentalment en la retallada de les pensions, a més de deixar preparat el terreny per a una greu erosió de la negociació col·lectiva i la reforma del sector públic, aspiracions llargament anhelades per la patronal.

En termes globals, es valora que els signants de l'Acord retallen les prestacions de les pensions públiques en més d'un 20%, fins a 2027, principalment mitjançant dues vies: 1) el retard, en la pràctica, de l'edat de jubilació (ampliant els anys de cotització necessaris per a cobrar la pensió íntegra, amb el doble efecte de cotitzar i no rebre prestació), dels 65 als 67 anys, que ve a suposar un descens del 10% de les prestacions totals, i 2) l'enduriment de les condicions per a l'accés als drets íntegres de les pensions, mitjançant l'ampliació a 25 anys per al càlcul de la base reguladora i altres mesures, xifrades pels experts en una reducció addicional del 16%. A més, l'augment del mínim d’anys de cotització per a accedir a una pensió, suposa per a un important sector de treballadors (desocupats, precaris, temporals, fixos discontinus, etc.) el quedar exclosos del sistema públic de pensions.

I perquè no es refredi la cosa, en aquests dies continuen els contactes per a desenvolupar el que ja queda apuntat en l'esmentat “Acord Social i Econòmic”, és a dir, la reforma de la negociació col·lectiva. Una vegada més, quan escoltam la paraula “reforma”, els treballadors tenim motius per a posar-nos a tremolar. Perquè la cosa va de que aquests submisos dirigents sindicals, atrapats en el remolí de l'ofensiva neoliberal, avalin amb la seva signatura velles aspiracions patronals, manifestades per la CEOE des dels temps de Cuevas i Díaz Ferrán, en matèria de negociació col·lectiva, com ara les clàusules de despenjament, la fragmentació dels convenis sectorials empresa a empresa, l’anul·lació del que anomenen tramposament “ultra activitat” (vigència dels convenis després del període pactat, en tant no se signi un de nou), etc., tot això amb l'objectiu de fer desaparèixer la negociació col·lectiva, fragmentant-la, i substituint-la per pactes d'empresa i els somiats pactes individuals, treballador per treballador. No oblidem que aquest ombrívol escenari ja va quedar recollit en la famosa directiva europea “de les 65 hores” a l’any 2008, que va causar tant rebuig social. (1)

Segons sembla, poc o gens els ha durat la “rebel·lia” als caps de files de CC.OO. i d'UGT. Aquesta negociació, en si mateixa i des del seu inici, ja va suposar una derrota per als treballadors. Si haguessin estat conseqüents, Méndez i Toxo haguessin d'haver exigit, com a condició mínima per a asseure's en qualsevol taula de negociació, la derogació de la Reforma Laboral, a la qual se segueixen oposant formalment, encara que amb la boca cada vegada més petita. Malgrat es jactin “d'assoliments” (que encara estan per veure) com suavitzar algun aspecte d'aquesta Reforma, el fet d'asseure's a negociar sense condicions ha suposat, de facto, empassar-se el gruix de la mateixa. Amb la signatura de l’ “Acord Social i Econòmic”, després de negociacions dutes a terme amb secretisme i molta nocturnitat, han vingut a dir diego on abans havien dit digo, han avalat l'expoliació dels drets dels treballadors a una pensió digna, i han arruïnat les incipients esperances de lluita per l’equilibri i la justícia social, albergades a la calor de la passada Vaga General, deixant el terreny preparat per a noves reculades.

Tot això succeeix mentre l'Enquesta de Població Activa (EPA) de l'últim trimestre de 2010 apunta un volum de treballadors en atur proper als 5 milions, alhora que se li regala als banquers el sucós pastís de les Caixes d'Estalvi, “sanejades” amb immenses quantitats de doblers públics, i tot això amb l'horitzó d'una més que previsible victòria electoral de la dreta neofranquista, amb amenaces de gruixut calibre, com la total privatització dels serveis públics. Amb el tràmit parlamentari de l'última Reforma Laboral, la classe política oficial s'ha posat decididament al servei “dels mercats”, o sigui, dels lladres globals i dels grans especuladors. Però, amb la signatura del Pacte Social, a aquest selecte club també s'ha afegit, sense grans melindros, la burocràcia sindical.

Aquesta manera d'actuar dels dirigents de CCOO i UGT potser sorprengui a alguns, però hem de recordar que aquesta ha estat la seva conducta al llarg de més de trenta anys. Per això, els afiliats i afiliades a CCOO i UGT, especialment els qui barallen el dia a dia i els qui van lluitar pels drets de tots el passat 29 de setembre, haurien de plantejar-se si els val la pena seguir col·laborant amb unes estructures que, des de fa ja massa temps, s'han convertit en mers engranatges d'un sistema depredador i corrupte.

(1) Veure el meu article: 65 hores?, de juny de 2008.

Pep Juárez, afiliat de CGT Balears

Febrer de 2011