Inflació 3, Salaris 0
La desposesió de les rendes salarials i apropiació indeguda per part dels excedents empresarials, és a dir explotació i domini social de les classes populars, des del 2008, és un fet amb diferents variables.
La primera manifestació d'aquest domini, té el seu origen en la dècada daurada del model de creixement de l'economia espanyola: gairebé 11 milions de persones assalariades (la immensa majoria ocupada en el sector serveis), són mileuristes, rebaixant els costos de la mà d'obra total i apalancant el model d'explotació del capitalisme espanyol: altes productivitats a força de salaris i condicions de treball de molt baixa qualitat. La conseqüència d'aquest model d'explotació, precari i barat en costos, és l'endeutament a través del crèdit en milions de famílies, el que esdevé en un empitjorament de les condicions de vida, quan el model fa fallida.
La segona manifestació, és la pèrdua de la font d'ingressos-rendes, el treball. Des del 2008 fins a mitjans del 2010, es perden 2,3 milions d'ocupacions. Conseqüència directa de l'empobriment monetari, de milions d'assalariats/des, els quals ara, no poden recórrer al crèdit (endeutament), doncs manquen de la solvència mínima per al mercat financer.
Les polítiques socials de protecció, prestacions d'atur, pensions, desgravaments fiscals directes (400 €), ajudes a les famílies (fills/es, dependència), són la tercera manifestació de la desposesió i les seves transferències cap a les rendes empresarials i del capital.
Les polítiques salarials, sofreixen el cop més mortífer en temps de la democràcia representativa en el 2010: La Reforma Laboral (Llei 35/2010) redueix fins a en un 65% el cost de la mà d'obra, tant pel detraiment dels impostos socials (cotitzacions empresarials subvencionades fins a un 100% en diferents supòsits de contractació o suspensió del contracte), com per les transferències de capital directes a l'empresari (subvencions a la contractació), així com per la rebaixa substantiva del preu de l'acomiadament. Alhora, més de 2,3 milions d'assalariats/des de totes les Administracions Públiques, veuen disminuïts els seus salaris de manera directa un 5%.
Les persones assalariades depenents, uns 15 milions, més les persones pensionistes, uns 8,7 milions, més les persones aturades, uns 4,5 milions, fonamentalment, tornen a ser desposseïdes en el 2010, amb major o menor grau d'intensitat. En el cas de 6,2 milions de pensionistes, de manera molt greu: les seves pensions tindran en el 2011 un 0% d'increment i s'enfronten amb una inflació (el preu de les coses) al tancament de 2010 de gairebé el 3%. Altres 2,1 milions de pensionistes, veuran incrementades les seves pensions en un 1%.
Les persones aturades, 4,5 milions oficials, s'enfronten a la inflació de manera dramàtica: les prestacions contributives no han millorat ni incrementat i les no contributives com el subsidi de 6 mesos de 426 € (afecta a un col·lectiu potencial-real de 700.000), desapareix a febrer 2010.
Les persones assalariades i amb convenis col·lectius, són 6,9 milions, (quedant fora dels marcs contractuals dels convenis, més del 55% dels assalariats/des), de les quals solament 3,2 milions de persones assalariades tenen clàusules de revisió salarial (si l'IPC real a final de l'any és superior als increments pactats, es revisen els salaris), és a dir el 45,6% dels treballadors/es amb conveni i el 20% de tots els assalariats/des.
Ens trobem amb el següent panorama de desposesió de rendes salarials per efecte de la inflació (el preu de les coses):
✓ Gairebé 8 milions d'assalariats/des perdran directament la diferència entre el 3% (Inflació 2010) i el que s'hagin incrementat els seus salaris en el 2010 (dada que es desconeix al mancar de cobertures contractuals o de conveni).
✓ Altres 3,7 milions d'assalariats/des, perdran poder adquisitiu de manera important, és a dir, la diferència entre els seus increments de conveni, xifrat aquest increment mig en un 1,2%, i la inflació real, gairebé el 3%.
✓ Solament 3,2 milions d'assalariats/des, tenen possibilitat de recuperar part o tot el seu poder adquisitiu en les seves rendes salarials, doncs tenen clàusules de revisió salarial.
L'altra manifestació de desposesió i domini social absurda, injusta, regressiva, són les pujades dels impostos indirectes, que afecten directament a la butxaca de les persones treballadores.
La majoria social, les classes populars, tenim elements materials i raons ideològiques com perquè el clima social es converteixi en la crisi social i política més “incendiària” dels més de 33 anys de democràcia formal i representativa.
Al contrari, seguim en una línia plana socialment parlant i, en la mesura que cada vegada més i més, els indicadors d'empobriment, desposesió i domini es disparen, disminueixen els indicadors del conflicte i com deia Castoriadis… “assistim al constant renaixement de la realitat capitalista en el sí del proletariat.
* Desiderio Martín Corral és Secretari de Salut Laboral del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT