Les revoltes del Magrib obren camí a nous escenaris

El passat mes de gener s'iniciava a Tunisia un procés de revoltes populars (alguns ja veuen l'inici del procés en el campament saharaui de Gdeim Izik del passat mes de novembre, que tenia un fort component social) que s'han anat estenent per altres països, de forma destacada a Egipte i Líbia, també per l'Orient Mitjà (però amb característiques diferents), i de forma menys massiva per Algèria, on la repressió governamental ha impedit els intents de manifestacions, i al Marroc, on darrere uns certs aires de tolerància també impera la repressió i el control de les dissidències. Tots són ex-territoris colonials amb elits polítiques autòctones al servei de l'antiga metropoli, on s'han instal·lat les elits econòmiques europees.

A cada país amb característiques pròpies, amb processos diferents, amb criteris específics, però amb el denominador comú d'unes poblacions, especialment els i les joves, fartes de l'autoritarisme i la corrupció, de la precarietat, fartes de la falta de treball, llibertat i oportunitats de futur, i fartes de veure com les multinacionals i els governants saquegen les riqueses del païs per a l'enriquiment propi i del seu clan familiar i acumulen grans fortunes, mentre la majoria de la població viu sota mínims. Tots aquests països comparteixen l'autoritarisme com a característica de govern, una corrupció sense límits i unes desigualtats socials desbordants.

Els esclats i revoltes socials que s'estan produint suposen un dels esdeveniments més rellevants del nostre temps i estan enviant un clar missatge: no hi ha cap lloc del món condemnat a ser la joguina d’un dictador amb suport imperialista. Règims extraordinàriament autoritaris com els de Tunísia i Egipte s’han mostrat completament impotents davant d’un poble en lluita unit i amb determinació. Els que estan duent a terme aquestes revoltes són joves, treballadors, aturats, els pobres, que estan reconfigurant el rostre de la regió, donant calfreds als capitostos a Washington i Tel Aviv.

Els rebels estan mostrant el poder del poble i de la classe treballadora quan s’uneix, la capacitat política de la gent comuna i corrent per aixecar organismes de poder dual amb un clar instint llibertari, i estan demostrant al món que ens trobem en una era de canvi revolucionari.

El Magrib és una zona estratègica, amb grans reserves energètiques (petroli, gas) imprescindibles per a Europa, EEUU i els països més desenvolupats. Una zona amb uns governants que han estat mimats i recolzats per Occident, que tot i no ser democràtics han estat considerats com a mur de contenció del “perill” islamista que alimenta la política internacional dels EEUU i la Unió Europea.

Però inesperadament per a molta gent, per sorpresa, unes poblacions joves, connectades a les xarxes socials i l'internet, coneixedores del que es cou al món, i fartes de no tenir ni futur ni feina ni possibilitat d'incidir en les dinàmiques polítiques i socials dels seus països, han dit prou i han pres els carrers, han fet caure governs i han posat en evidència les interioritats i les misèries de les polítiques internacionals dels governs europeus i nord-americans, que han armat i sostingut les dictadures “democràtiques” del Magrib a canvi de l'accés als seus recursos energètics.

Cal veure on ens porta el procés iniciat, un procés diferent a cada país, amb dinàmiques socials i organitzatives pròpies, amb organitzacions sindicals i col·lectius socials actius i dinàmics, alguns d'ells amb marcats aires de transformació social. Potser el país on més es veu això és Tunísia, també a Egipte però les seves dimensions territorials i poblacionals i la seva situació estratègica faran més difícil l'avanç de transformacions socials profundes. Líbia resulta el país més desconegut i imprevisible. Al Marroc i Algèria existeixen moviments socials i sindicals molt actius, però a causa de la repressió, el fort control social i la falta d'una participació massiva de la població, de moment no s'han desenvolupat revoltes generalitzades.

Cada país té les seves característiques i les seves realitats. En cada lloc, la lluita del poble ha donat, fins a avui diferents resultats: un govern provisional a Tunísia que, a poc a poc, va frenant els canvis, que no obstant això han estat amplis; a Egipte, un cop militar pactat que té ara en les lluites obreres el seu principal escull; una repressió sagnant a Líbia a la vora de la guerra civil; un govern algerià donant concessions per aturar el desafiament de l’oposició; i el poble marroquí que seguirà el seu propi camí i procés, però que ha vist l’exemple a seguir per a obrir canvis i esperances: la voluntat dels pobles d’acabar amb les dictadures.

Ja sabem que la UE, EEUU i Israel estan maniobrant per evitar transformacions profundes, estan treballant per tal que canviï alguna cosa però que en el fons no canviï res important, per canalitzar unes transicions controlades que no alterin res en profunditat. Esperem però que les mobilitzacions populars continuïn, que els canvis ni siguin només de façana, i que es generin processos de transformació social en aquesta zona tan propera a nosaltres, en la qual des de la CGT cada dia tenim més contactes i implicació.

* Editorial del núm. 126 de la revista Catalunya-Papers