Cròniques des de Tunísia (1). El carrer ho té clar: A Tunísia la revolució acaba de començar

L'avinguda Habid Burguiba és un formiguer. Rotllanes de debat per tots els costats. Des de les escales del Teatre Nacional, el megàfon passa de mà en mà. Es parla, es crida, s'expressa amb llibertat que la revolució ha de continuar. Ben Alí no s'ha anat: queda la seva policia política, avui camuflada, però que segueix funcionant, queda la seva teranyina de corrupció, queda la seva gent del RCD, disfressada avui en diferents partits i amatents a retornar al poder, del que mai s'han anat, en el moment oportú.

Les crides a la “Kasba 3” es repeteixen, s'estenen, es discuteixen en el carrer. És la resposta al discurs del nou primer ministre Sebsi, que parla amb l'arrogància del poder i amb una legitimitat que no li ha donat el poble. I el carrer li respon. Afirma que està present i viu i que no es doblegarà fàcilment a una “normalitat” que no suposi canvis reals en la societat tunisiana.

Des dels racons de la marginació i l'exclusió, des de Sidi Bouzid, Rdayef, Thala, Kasserine…i estenent-se per tot el país, el poble de Tunísia en el carrer va estar fent la revolució de la dignitat. Cap despatx, cap poder ocult, cap partit, ningú havia dissenyat el programa. És el poble tunisià qui s'ha posat a escriure la seva pròpia història, no amb gessamins, sinó amb la dignitat i la sang dels seus joves, dels seus màrtirs.

La Kasba 1, la caravana de la revolució, milers de persones, vingudes de les zones més marginades de Tunísia, des de tot el país, van ocupar des del diumenge 23 de gener fins al 28, que van ser brutalment desallotjats, la Plaça del Govern en la Kasba. No estaven disposats a permetre un govern on la majoria dels seus components eren membres del partit de Ben Alí, començant pel seu primer ministre Ghanouchi.

I amb la Kasba 2, va caure Ghanouchi. Ja han derrocat dos governs després de la caiguda del dictador. El poble tunisià, de nou, havia donat un pas endavant, passant per damunt com un corró del suport de la Unió Europea i d'Estats Units al govern de Ghanouchi. Els principals caps policials de l'època Ben Alí són destituïts, els presos polítics han estat alliberats, el RCD ha estat dissolt, però, no, el carrer vol més. La contrarrevolució segueix aquí.

1 d'abril. Les crides a la Kasba 3, han concentrat a diversos milers de persones. És impossible arribar a la plaça. Policies i militars controlen els accessos. L'exèrcit està també present en els carrers. Tancs, camions. En el carrer d'accés a la plaça, diversos cordons de policia tiren el seu alè sobre les primeres files dels concentrats. Discursos improvisats entre la gent. Meher, un jove que anima els debats, ens parla de la revolució, que els assassins segueixen sense càstig i els corruptes lliures. Volen canvis reals, destruir tot l'aparell del partit-estat, és a dir, una altra Tunísia. No confia en els partits, ni en el sindicat. Saben que la força la tenen ells i elles en els carrers.

De cop i volta, comença a moure's la multitud. Alguns retrocedeixen, els més avancen cap a la policia. Sembla que aquesta ha començat a carregar, comencen les empentes, els cops, les pedres que volen, llambordes que s'arrenquen i l'aire s'omple de gasos lacrimògens que provoquen la dispersió cap als carrers de la medina.

Però els gasos ens persegueixen entre els carrers. Una companya de CGT, asmática, cau esvaïda. Però aquí està el poble. De les cases surten dones, homes, nens, per a atendre a la ferida. Llet, llimona, flassades, tot. Una jove porta ventoline per a la companya. Petons de respecte en el front. Afecte i solidaritat del poble. Un altre company de Solidaires s'ha quedat sol i també ha estat afectat a pels gasos. La mateixa resposta. Ràpidament acollit en una casa per a atendre-li i evitar la detenció. Uns vint detinguts ens diuen.

Ja en l'avinguda Habid Burguiba, la gent va arribant i es torna a concentrar enfront del Teatre Nacional. Es discuteix, es debat. Una jove estudiant ens parla, sentint-se protagonista del que està passant. Repudia la contínua ingerència d'occident sobre el seu país, el nostre sentiment de superioritat, ens parla d'una Tunísia tolerant, capaç de conviure, de construir una democràcia diferent i més real que la nostra. Li veiem convicció, seguretat en si mateixa. És la imatge d'un poble que s'està organitzant, que té esperança i capacitat de construir i avançar.

Els diplomats en atur s'han posat en peus i organitzat. En només dos mesos, ja agrupen a 45.000 desocupats/des, amb estructures construïdes des de baix. Els comitès de salvaguarda de la revolució estan en tots els llocs, amb funcionaments més tancats (coordinació d'organitzacions) o més oberts (assemblearis), gestionen en la pràctica molts ajuntaments. Es prepara importants mobilitzacions contra l'actual govern si no segueixen desmantellant l'antic aparell de poder i no fica en la presó als responsables dels assassinats comesos durant el procés de la revolució.

Els debats dels consells que estan elaborant els canvis constitucionals i la preparació de les eleccions, en principi convocades per al 25 de juliol, les lluites i aliances partidistes se succeeixen. La situació és difícil. Molts són els interessos que volen frenar el procés o utilitzar-lo.

Però el carrer ho té clar. La revolució a Tunísia acaba de començar.

Mouatamid i M.H.

Equip de treball per al nord d'Àfrica de la S. de RR. II. de CGT

www.cgtandalucia.org/CRONICAS-DESDE-TUNEZ-1-La-calle-lo

>>> Pròxima crònica (2): En el cor de Tunis. Thala: la comissaria okupada