Drets i deures a Islàndia: El país torna a dir no a la indemnització de 4.000 milions d’euros al Regne Unit i Holanda

Per segona vegada, la ciutadania islandesa s'ha negat en referèndum a pagar pel que consideren una responsabilitat del sistema financer. El país torna a dir no a la indemnització de 4.000 milions d'euros al Regne Unit i Holanda.

Els ciutadans de les democràcies occidentals, atribulats amb tot un seguit de drets grandiloqüents que legitimen la seva sobirania, han ignorat durant massa temps el compliment d'una sèrie de deures inherents a aquest pacte social al que hem denominat ‘estat de benestar’.

En l'època de bonança, aquesta responsabilitat col·lectiva es considerava tolerable quan les possibilitats que proveïa el consumisme més desaforat difuminaven la preocupació sobre aquests assumptes. Ara que la crisi ha remogut els fonaments del sistema capitalista sobre el qual hem construït els nostres somnis de grandesa, cal preguntar-se quines són les obligacions de la ciutadania respecte al manteniment d'aquest sistema; té la societat civil que abonar els excessos d'una banca inconscient?, estan obligats per ventura a patir les conseqüències de la incompetència de la seva classe política?, és lícit sumir-se en el silenci mentre una obscura casta financera saqueja el fruit del treball de la resta?

Els ciutadans islandesos s'han reafirmat en el rotund ‘no’ amb el qual ja van condemnar a la primera temptativa d'acord el passat any i mostren la seva resistència a adquirir responsabilitats lluny de la seva incumbència en detriment dels seus ja de per si prou maltractats drets. El referèndum celebrat el 10 d'abril, en el qual s'havia d'aprovar la indemnització de 4.000 milions d'euros (un terç del PIB del país) en 37 anys amb un 3,3% d'interès a Regne Unit i Holanda pel col·lapse en 2008 del banc en línia Icesav, va tornar a mostrar la negativa intransigent d'una població fastiguejada dels excessos dels seus banquers, aquests pels quals ara se li exigeixen deutes milionaris que la seva castigada economia no pot suportar.

El país més feliç del món segons els estudis previs a l'esclat de la crisi financera, ha presenciat com el seu eteri estat de benestar erigit sobre la privatització massiva d'entitats i sectors productius en la dècada dels 80’s, va ser saquejat conscientment per unes desenes d'homes de negocis i polítics corruptes alimentats per l'afany voraç de lucre.

L'experiment de fer d'Islàndia el major paradís fiscal del món, amb els actius dels seus bancs per sobre de la riquesa del propi país, amb barra lliure en la concessió de crèdits, amb el balafiament majúscul dels poderosos; finalment es va malmetre amb el col·lapse del sistema i la posterior ruïna del país. Les xifres d'atur van augmentar com mai abans, el PIB es va desplomar, la inflació va arribar cotes inimaginables mesos abans com resultat de la devaluació de la corona, les fallides dels bancs es van succeir. El somni, per fi, es va esvair.

Ara, els drets concedits als seus ciutadans com les despulles sobrants de l'opulent banquet celebrat a la seva costa, se'ls neguen en favor d'uns deures contrets per la fallida d'un banc fraudulent pel qual 300.000 estalviadors britànics i holandesos van perdre els seus diners després d'haver-se lucrat durant anys dels seus beneficis d'alt risc. Islàndia s'enfronta, doncs, a una cruïlla en la qual ha de sortejar tant la depressió econòmica que travessa i els seus dilemes consubstancials, com l'amenaça dels països al que ‘deu’ milers de milions a interposar-se en el seu ingrés en la Unió Europea.

Mentrestant, la població es nega a claudicar en la defensa conscient dels seus drets democràtics a pesar de les conseqüències incertes de la seva decisió en el fràgil sector econòmic del país. Els tribunals de justícia europeu dictaran veredicte en la contesa després de la impossibilitat d'un acord que desestabilitza la coalició governant en el país nòrdic.

La revolució islandesa continua amb pas ferm davant l'admiració lliurada de la resta de democràcies occidentals, igualment raptades en la seva capacitat de decisió, encara que adormides pel discurs buit dels drets que suposadament gaudim. Resulta kafkià que un país, que uns ciutadans, hagin de pagar per la temeritat d'una entitat privada allotjada en un altre país. La moralitat és clara i concisa; sempre paguen els mateixos.

www.diagonalperiodico.net/Derechos-y-deberes-en-Islandia.html

Les cassolades contra bancs i polítics ressonen a Islàndia.

Els islandesos surten al carrer contra la crisis armats d'ous, enciams i cassoles

Alberto Arce / Reykjavik (Islandia)

La crisi ha tret als islandesos al carrer per a practicar les cassolades contra els bancs. Llancen enciams als polítics i dipositen les claus dels cotxes ja embargats en les portes del Parlament.

La cassola també ha arribat a Islàndia. Cuinada a cops d'un descontentament popular, amb poques espècies, sense banderes ni partits, la protesta que treu la fam però no alimenta. Se sosté sobre el foc lent de l'atur i l'execució hipotecària. Si les cassolades argentines es gestaven cantant, els islandesos han triat udolar des de les cuines de les cases que perden.

Els ous, enciams i barres de pa que els polítics esquiven, protegits després de carreres i paraigües, en el seu cerimonial camí des del Parlament a la catedral de Reykjavik acceleren el buidatge dels rebosts. Com si els ciutadans tinguessin pressa per arribar al límit de les seves possibilitats per a forçar un canvi en la situació.

És 1 d'octubre, dia en el qual s'obre el període de sessions de l'any polític en el Parlament, i s'imposa un “que s'en vagin tots” rude i tormentós. De l'Atlàntic nord. Sense tambors ni cants. Aquí, quedar-se en el carrer significa molt de fred. Diverses persones deixen les claus dels seus cotxes a les portes del Parlament, un lloc cada vegada més brut i enganxifós. Entre restes de vegetals, les claus de desenes de cotxes que ja ningú pot pagar. “Que se les quedin. Saps que cada dia algú crema la seva casa perquè el banc no se la quedi?”.

Un home insulta, solament, portant el seu cartell en un cantó de la plaça, esgotant el seu catàleg d'expressions respecte a l'evacuació d'excrements. El seu discurs col·labora a comprendre l'empipament que transmet: “Un 9% d'atur és inassumible per al que va ser un dels països amb major nivell de vida del món fa quatre anys”, resumeix.

Milers de cases embargades

Hi ha 46.000 famílies que tenen dificultats per a arribar a fi de mes, i 13.000 cases embargades pels bancs. Li agraden les xifres. “Islàndia té només 305.000 habitants”. Completa la seva lliçó d'economia en crisi amb la xifra de l'emigració. 6.090 islandesos han emigrat per motius econòmics des de l'esclat de la crisi al gener de 2009 “. Per primera vegada en dècades, la gent que marxa supera a la que arriba”.

La policia no pot contenir als manifestants. Porra al muscle, esprais de mostassa en la mà, es veuen clarament superats. Les tanques no han servit per res. No obstant això, ningú té intenció de provocar disturbis. Tan sols volen estar el més prop possible dels diputats i ministres per a encertar amb els seus projectils vegetals.

Un paleta de dos metres i més de cent quilos, casc i eines a la cintura, es passeja entre la gent amb un capell de llana en les mans. Recull monedes. És per a finançar la protesta? “No, és per a pagar la hipoteca de la meva casa”. Un pescador es manifesta amb un desembussador de canonades en cada mà. “Els nostres polítics són com els desaprofitaments que circulen pels desguassos. No ens els mereixem. Els preocupen molt més les seves reunions amb el Fons Monetari Internacional que els treballadors locals. Han abandonat al país. No ens representen. Han de dimitir tots”. Està més trist que empipat. “Ho he perdut tot. Una vida de treball per a aconseguir una casa i una família i amb 54 anys ho he perdut tot. No tinc casa ni família. Per la seva culpa. L'única cosa que he fet en tota la meva vida ha estat treballar”.

Al seu costat, un jove disfressat de cavaller anglès de principis del segle passat es manifesta en silenci mentre mostra una còpia de V de Vendetta orientada cap al Parlament. No té més que dir. Canvia d'opinió. Es dóna mitja volta, es baixa els pantalons i mostra el darrere. Diverses persones més l'imiten.

Islàndia és l'únic lloc del món on es va a processar al Primer Ministre per la seva responsabilitat en la crisi. No els sembla suficient? “No. Les famílies polítiques van començar a teixir la seva tela d'aranya el 1944 quan es va proclamar la República i de tant repartir-se el poder i els càrrecs, l'han endurit tant que ara és impossible de trencar. Tracten d'utilitzar com cap de turc a una persona perquè carregui ell només amb les culpes de tots”.

Dos dels joves que s'han acostat a la protesta ben proveïts amb dotzenes d'ous tenen ganes de parlar. “Nosaltres també som culpables per endeutar-nos en moneda estrangera sense ser conscients que els nostres bancs no tenien capacitat suficient per a suportar la situació”. I segueixen: “Ni el Govern ni els bancs van realitzar cap previsió, no els importava res més que el compte de resultats a curt termini i ens deixem enganyar. Tu saps el que va passar a Argentina fa molts anys? Doncs aquí ha succeït una cosa semblant. S'infla el crèdit artificialment, uns pocs fan molts diners i molts es foten la vida per a sempre”. Quants anys tens? “23”. Marxaràs del país? “No. De cap manera. Aquest és el meu país”. Per què estàs aquí? “Perquè miro al meu al voltant i els meus amics, la meva família, ho han perdut tot. Tot. Jo estic aquí per a demostrar que si ens ho prenen tot, podem començar de zero altra vegada. Miro la meu voltant i no suporto el que veig. És injust. Salven als bancs i deixen que la gent s'enfonsi”.

La dona que recull les claus dels cotxes s'esforça per a aconseguir que el munt romangui ordenat. Crida als fotògrafs perquè capturin l'escena. Una vegada i una altra. Deixen de fer-li cas. Està beguda. Excessivament maquillada, amb una llauna de cervesa en la mà a aquestes hores, tot just depassat el migdia, crida enmig de la multitud i ningú fa cas. Des de dintre de l'edifici, un parell de diputades, immunes als insults i els udols, protegides darrera dels cristalls, treuen fotos de la dona que recull claus de cotxes embargats per a lliurar-se-les a la classe política. Ningú les acceptarà, ningú s'asseurà a escoltar-la. Al cap i a la fi, és només una borratxa que crida.

Crisi sense solució a la vista

El 2006, Islàndia disposava de major renda per càpita que Estats Units o el Regne Unit. El 2007, Nacions Unides la declarava “millor país del món per a viure”. Un dijous d'octubre de 2008, Reykjavik vivia escenes com les que es van viure en Argentina en l'any 2001, amb els ciutadans fent cues davant els bancs per a retirar els seus estalvis davant el risc que els seus diners es volatilitzessin. Un tipus de canvi inflat davant el qual gairebé ningú es va preocupar perquè permetia gaudir de l'apassionant món de les compres a crèdit i el “done'm dos” unit a un Banc Central sense capacitat d'emetre moneda fiable, va dur a la devaluació de la corona i l'ensorrament de l'economia, endeutada en moneda estrangera. A la fi de 2010 el país es trobava sumit en una crisi sense solució a curt termini.