L’avís de Fukushima

Les notícies des de la nuclear japonesa que inquieta a tot el planeta ja no ocupen les primeres pàgines en els mitjans de comunicació. L'accident va esgotar la seva vigència i s'ha refredat de la mateixa manera que els operaris (liquidadors) refreden els nuclis dels reactors de la central. A pesar d'això Fukushima segueix sent un assumpte molt seriós en el present i el seu llegat serà pitjor.

Segurament en el seu noticiari preferit la tragèdia nuclear s'ha reduït en espai i temps, encara que l'amenaça radioactiva no ha minvat i segueix solcant vents i oceans sense entendre de pàtries, llengües i banderes. La radiació augmenta fora de la zona d'exclusió, apareix en aliments i travessa el Pacífic per a amagar-se en la llet nord-americana... encara que innòcuament segons diuen. La tranquil·litat de milions de persones a Tòquio depèn de la rosa dels vents, les aigües marítimes properes presenten alts índexs de radioactivitat i en la pròpia central el risc és tan elevat que limita el treball dels "liquidadors".

Tot això succeeix mentre s'intenta controlar la temperatura de quatre reactors que segueixen encara fora de control setmanes després del terratrèmol i del tsunami. Conforme passen els dies el verb "desconèixer" i els seus derivats es fan més habituals en les notícies referents a la central: es desconeix l'evolució que poden experimentar els quatre nuclis danyats i per tant es desconeix el risc final. Es desconeixen les conseqüències del desastre a llarg termini en les persones i es desconeixen els danys reals existents tant en els nuclis com en els sistemes de contenció. Es desconeix, sobretot, que nou problema pot demà aguditzar aquest constant mal de cap anomenat Fukushima.

Recordin que l'inconvenient principal és la fusió dels nuclis, però amb el pas dels dies es va sumar la pèrdua d'aigua en les piscines on s'emmagatzema el combustible usat i recentment milers de tones d'aigua amb alts índexs de radioactivitat, per a les quals s'estan improvisant mesures tan "segures i científiques" com abocar-les directament a l'oceà. Sobre aquest aspecte alguns científics han afegit un "desconeixement" més, perquè contràriament a les tantes vegades anomenada seguretat nuclear, pel que sembla ningú havia contemplat mai l'escenari -ara real- d'evacuació urgent d'aigua radioactiva als mars.

A Fukushima es desconeix i s'improvisa a mil per hora. Malgrat que li pesi a algú, desconeixement i improvisació són conceptes antagònics a la raó i per tant al mètode científic. Per això davant punt buit tècnic certs discursos es transformen en superxeries per molt catedràtics que siguin els oradors. I malgrat a qui pesi i això si que els pesa a alguns i algunes, al final el temps acaba donant la raó -una vegada més- als col·lectius socials especialment els ecologistes tantes vegades titllats d'illetrats i alarmistes.

Allò que mai passaria ha passat, passa i passarà. Allò que era fiable i segur (energia nuclear, transgènics, agroquímics, etc) acaba sent un problema per a les persones i el medi ambient. Allò que era venut com el miracle dels peixos i els pans amb rang d'utilitat pública i màxima necessitat, resulta ser en realitat un mètode d'enriquiment perquè quatre cínics s'omplin les butxaques. En l'altra punta, a 12.000 km. de distància, es van quedar en ecos de la solitud els apologistes pronuclears que mesos enrere van agafar força després del "tarifazo" de Rodríguez Zapatero.

La seguretat d'aquestes plantes i les previsions optimistes dels seus experts han estat tombades, encara que alguns tecnòcrates es maldin a proclamar que Fukushima resisteix estoicament i que la radiació emesa és comparable a la d'una radiografia. La veritat és que ens van vendre aquesta tecnologia com la panacea de la seguretat tecnològica. Ens van dir que els fets a Txernòbil van ser fruit de la burocràcia, la desorganització i la decadència del règim soviètic. Però la realitat és que ha tornat a passar en menor mesura i no precisament a Cuba.

A més els fets han tornat a ser capritxosos i retorçats amb el crucial tema de la seguretat: va fallar el sistema elèctric per un tsunami en el país dels tsunamis, els operaris de la central no disposen de suficients mesuradors de radioactivitat i s'intenta frenar la catàstrofe refredant els nuclis amb camions de bombers dels de tota la vida. Com es veu, tecnologia punta i abundància en el país capitalista dels tamagotchis mundialment conegut per embadalir-nos amb robots inútils programats per a fer mil i una xorrades.

QUANT COSTARÀ REPARAR TOT EL DESASTRE?

A això, sumi's ara la falta d'informació sobre l'assumpte i el currículum tacat amb mentides i falsos informes de l'empresa propietària de la central de Fukushima. Agregui's l'interrogant econòmic de quant costarà reparar tot el desastre, encara que ja se sap de quina manera es realitzarà: nacionalitzant els costos de la tragèdia, el que va originar que les accions de l'empresa propietària ascendissin novament mostrant les contradiccions, les misèries i la falta total d'ètica dels amos i senyors del planeta.

El resultat del còctel allunya aquesta energia d'aquesta imatge neta, segura i econòmica, situant-la en l'òrbita pudenta de les grans transnacionals i els seus polítics i tecnòlegs còmplices, que amb les butxaques plenes de diners de les empreses elèctriques i dopats per la sobredosi de prepotència innata al càrrec, volen que combreguem amb rodes de molí mentre titllen d'ignorant al que s'oposa a l'energia nuclear. I ull, no dubtaran a seguir amb la seva particular croada si Fukushima queda en un gran, durador, car i radioactiu esglai. Amén i ojalà tot quedi en un sobresalt de dimensions planetàries, encara que seria
estúpid traspaperar en l'oblit l'avís que va arribar des del Japó.

Fukushima ens indica una vegada més que ha col·lapsat el sistema econòmic desarrollista en el qual vivim. Podrà desaparèixer la seva boira radioactiva però tornaran a albirar-se en tota la seva magnitud el canvi climàtic, la crisi en els preus dels aliments, 1000 milions de famolencs, invasions bèl·liques per petroli, deforestacin, pèrdua de biodiversitat, contaminació atmosfèrica, desigualtat, "tarifazos", "pensionazos", reformes laborals regressives, "euribors", expresidents pagats per transnacionals, crisi ecològica, econòmica, financera, energètica, agrícola, moral... i un llarg etcètera que han fet de viure en aquest segle un esport d'alt risc.

* Per Vicent Boix, escriptor, autor del llibre 'El parque de las hamacas'