Atur, emergència de salut pública

L'última gran crisi del capitalisme, generada i aprofitada per banquers, grans empresaris i governs conservadors, ha augmentat la desigualtat, la pobresa i l'atur en el món, una gran part de la població de la qual està desprotegida. Dels més de 205 milions de desocupats, solament el 13% té protecció social, i solament una de cada cinc persones accedeix a una pensió i a la protecció de la salut.

A Espanya, uns pocs anys de profunda crisi han empitjorat dramàtica i desigualment l'atur, el més alt dels països rics. Les xifres ho diuen gairebé tot: Espanya ha generat un de cada 20 nous desocupats en el món. Des del 2007 s'ha passat de 1,7 a 4,7 milions de desocupats (del 8% a més del 20% de la població activa) afectant més als joves (43%), immigrants (més del 30%) i classes socials pobres amb menys educació (43% en analfabets i 30% amb educació primària enfront del 11,7% i al 2% en qui tenen educació superior o doctorats). En 1,3 milions de llars ningú té treball, hi ha un milió de desocupats de llarga durada (més de dos anys), i 1,5 milions de desocupats sense ingressos.

Encara que molt menys visible que un terratrèmol o una inundació de grans proporcions, el brutal impacte de l'atur sobre la vida i la salut de la població comporta una situació que es pot qualificar com d'emergència nacional. L'atur produeix una incomptable cascada d'efectes que incideix sobre molts aspectes quotidians.

La inseguretat de desocupats i treballadors incrementa la desesperança i la por, la xenofòbia i la violència. L'amenaça de quedar sense treball es converteix en un mecanisme disciplinari i de pressió sobre la classe treballadora, que augmenta a mesura que creix l'atur.

L'atur paralitza carreres professionals, reduïx l'autoestima, genera estrès psicològic i nombrosos riscos que danyen la salut. Augmenta la probabilitat d'emmalaltir, tenir problemes d'ansietat o depressió (tres vegades més que en qui treballen), enganxar-se a drogues com l'alcohol o tabac, morir prematurament o suïcidar-se. Els problemes empitjoren en les famílies obreres, els pobres i les mares soles amb fills.

En els desocupats sense subsidi, per exemple, els problemes de salut mental es multipliquen per tres si són professionals i per set si són obrers, riscos que es reduïxen molt quan hi ha ajudes.

Darrera de cada dada, s'amaga una invisible tirallonga d'històries vitals plenes de desesperació, lluita i dolor: «Estic sense treball i pagament un préstec hipotecari, si deixo de cobrar em prendran el pis, no vull ni pensar-hi»; «sóc una mare de 35 anys desesperada, en poc temps em veig en el carrer i sense res, tinc una filla de 13 anys a la qual no puc oferir res»; «a casa vivim vuit persones, amb tres nens, solament una treballa i no entren ingressos, estic disposat a robar si és necessari per a treure endavant a la meva família»; «vaig a cometre alguna bogeria si això no s'arregla»…

Els efectes de l'atur sobre la societat i la salut pública són la punta de l'iceberg d'altres condicions d'ocupació. Al costat dels aturats oficials hi ha desocupats encoberts (que deixen de buscar treball), subempleats (que volen treballar més hores o busquen un treball més regular), múltiples formes d'autoocupació marginal i ocupació informal (activitats laborals remunerades sense cotitzar a la Seguretat Social de les quals es beneficien empresaris sense escrúpols) i la precarietat laboral (assalariats insegurs amb salaris baixos, alta vulnerabilitat, escassa protecció i drets i incapacitat d'exercir-los).

A diferència de l'atur, els indicadors d'aquestes ocupacions són molt menys precisos o no existeixen. Per exemple, l'elevada xifra de contractes temporals (25%) no reflecteix la situació real de precarietat laboral que es distribueix desigualment (90% en dones obreres immigrants joves, per 20% en homes professionals espanyols majors de 30 anys).

La precarietat, o treballar intermitentment amb períodes d'atur i precarietat, danya la salut: a pitjor situació laboral, pitjor salut.

Les polítiques neoliberals que flexibilitzen una suposada rigidesa laboral, retallen serveis públics i afebleixen la negociació col·lectiva i la protecció social creen inseguretat en els treballadors forçant-los a ser submisos i acceptar l'explotació.

Un Estat del benestar mereixedor d'aquest nom ha de tenir polítiques de protecció social que permetin viure dignament i amb bona salut. El devastador impacte de l'atur i la precarietat requereixen realitzar amb urgència polítiques fiscals progressives i redistributives que permetin millorar la protecció social.

Instaurar una renda bàsica universal no condicionada, per exemple, reduiria la pobresa (nou milions de pobres; 650.000 d'ells amb menys de 250 euros al mes), desmercantilitzaria les relacions laborals i augmentaria el poder de negociació d'uns treballadors que no haurien d'acceptar ocupacions degradants, injustes i perilloses.

Sense polítiques com aquestes, milions de persones seguiran pagant els efectes de la crisi amb la seva salut i amb la seva vida.

* Joan Benach i Carles Muntaner són membres del Grup d'Investigació en Desigualtats en Salut (GREDS-EMCONET, UPF).