Per una democràcia real: desobediència
A l’Estat espanyol el poder sempre ha estat en mans d’incapaços. No vull dir que els capaços siguin millors –de fet, són molt pitjors perquè són més difícils de combatre- però en aquests andurrials ha estat la incapacitat personal, organitzativa i humana s’ha traduït, massa sovint, en més i més poder. I aquest poder, és clar, s’ha exercit despòticament, per i amb incapacitat manifesta. Alguns s’han posat un vernís democràtic, altres de color de rosa però en tocar poder els qui el tocaven estaven ja predisposats a manar “por pelotas”, i amb pilotes... de goma, des del PP fins a ICV.
Per això no ens ha d’estranyar l’advertència de la Junta Electoral Central davant el desafiament que se suposa que suposen les acampades en demanada de democràcia real que han sotragat aquesta part final de la campanya electoral, antidemocràtica com totes les fetes fins ara. Un incís: el poder és antidemocràtic per naturalesa, no per qui el tingui, i gestionar-lo no només cansa sinó que bàsicament absorbeix voluntats, per tant apropar-s’hi des de la llibertat crec que només es pot fer per destruir-lo, ja sigui combatent-lo més encara, o ja sigui intentant dissoldre’l.
En cada una d’aquestes expressions de despotisme no il·lustrat però sí profundament violent és on els moviments socials no subjectes a cap interès partidista s’han mostrat amb les seves millors formes, no només plantant cara al poder sinó també qüestionant-lo i en alguns casos dissolent-lo. I aquí vull parlar de l’enfrontament al cop d’estat al 1936 i la revolució que aquest enfrontament va possibilitar, i del no a la guerra d’ara fa deu anys. En un cas i en l’altre les coses van anar de formes molt diferents. En el primer cas el poder es va dissoldre i en el segon el poder es va rentar la cara i ha acabat treient-se les caretes que es va posar tant al Principat de Catalunya com a tot l’Estat amb les polítiques més de dretes i contra les persones de què eren capaços. I que les retallades de serveis i drets bàsics les facin els qui es diuen d’esquerres o els cop de porra els donin policies demòcrates no fa avançar res més que la ràbia i la indignació.
Davant de les assemblees populars que ara omplen les places de les nostres ciutats cal expressar el nostre més absolut respecte i suport; i davant les provocacions de la Junta Electoral Central cal mostrar el nostre més absolut rebuig, desobeint i demanat a qui mana que deixi de manar i es pregunti d’una vegada per totes quin és el seu paper en aquesta història. Si algun d’aquests organismes de la democràcia burgesa el que vol és democràcia, que es dissolgui i baixi a la plaça. I abans, que dissolgui els que ens volen dissoldre a cops de porra i que no poden pensar perquè només obeeixen ordres. Ara i sempre, toca desobeir.
* Jordi Martí és afiliat de la CGT de Tarragona