Entrevista a l’antropòleg Joan Roura, ferit al cap per una bala de goma el 27 de maig a la plaça Catalunya de Barcelona

Joan Roura Expósito, de 24 anys d'edat, ha iniciat una denúncia pública contra el conseller de l'Interior Felip Puig i contra els Mossos que li varen disparar irresponsablement, criminalment, una bala al cap, que el podia haver matat. Aquesta denuncia, en forma de carta al conseller Puig, la presentem desprès de l'entrevista, que li hem demanat per la revista Catalunya.

I sobretot no us perdeu "La bala perduda", la crònica dels fets feta per ell mateix. És un testimoni talentós i i implicat a molts nivells: personal, emocional, sentimental, militància, amics, contestació, investigació, família, el moviment d'indignats i reflexions agudes sobre les institucions mèdiques, policials, farmacèutiques, etc. i el dia dia d'un indignat que expressa el que sent i reprodueix les converses i el que escolta. Una petita obra mestre del anàlisi de les terroristes càrregues com a víctima. Antropòleg d'ell mateix i dels indignats. Un atreviment metodològic.

Gràcies Joan.

Estudio un màster en antropologia i etnografia a la Universitat de Barcelona. Evidentment he de treballar com a professor particular, així com els caps de setmana i els estius per poder pagar els estudis.

- Quines foren les teves motivacions per anar el divendres amb els acampats o solidaritzar-te amb ells

La principal motivació per anar amb els acampats - i acampar alguns dies - és transformar la societat perquè sigui més justa i igualitària

- La teva carta denuncia contra el Puig, el responsable de la violenta càrrega, és molt meritòria. Tens alguna cosa a afegir-hi?

No tinc res més a afegir a la carta, més que: degut a les retallades els del SAMUR em van aconsellar anar a l'Hospital amb taxi, ja que hi havia més persones esperant de ser ateses i tenien por que no hi haguessin suficients ambulàncies. M'indigna moltíssim que quan d'aquí 4 anys hagi d'estudiar un doctorat i pugui optar a entrar a la Universitat com professor associat cobri 400 euros i que l'irresponsable Mosso que em va disparar en cobri 1900.

- Soc dels que penso “qui la fa , la paga”. Tens el suport, solidaritat i estima de tots els indignats i organitzacions a favor de la vida, dels drets humans. Creus que guanyarem aquesta lluita de portar a la Justícia als responsables d'agressions i violacions de drets humans?

No tinc la menor idea sobre si aquest cas serà jutjat o indemnitzat degudament. La veritat és que no acostumo a estar massa involucrat en aquest tipus d'esdeveniments i no tinc la menor idea de com són resolts per l'Administració Pública. L'únic que desitjo és conscienciar la societat del perill que representen les boles de goma, així com l'actuació desmesurada de la Consellaria d'Interior i, en especial, de l'autor material del tir. Tot i així no se m'escapa que, probablement, casos com el meu són silenciats i invisibilitzats pels polítics i que, en cas d'ésser escoltades les meves demandes de justícia, només serveixen per maquillar la seva penosa actuació.

- Com em trobes ara?

Estic recuperant-me al preu de deixar de treballar, estudiar i mobilitzar-me. No puc fer vida quotidiana ni seguir una rutina i tinc sort de poder-ho explicar. Aquesta nit he tornat a somniar amb l'escena de l'impacte de bola de goma. M'ha tornat a envair la mateixa por que vaig sentir quan vaig recuperar el sentit després de desplomar-me al terra.

- Joan, t'arriben informacions, proves, testimonis, a més dels certificats mèdics i de l'esgarrifós vídeo d'un Mosso disparant a matar?

Aquí tens l'enllaç on surto ferit i es veu clarament com els Mossos amaguen la bola i que jo no tenia res a veure amb l'assumpte: www.youtube.com/watch?v=H0yDX0p-9VY

I aquí tens la crònica de com va ser el meu dia i algunes opinions sobre l'acampada i demés: http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/2011/05/una-bala-perduda-relat-den-joan-victima.html

S'estan posant en contacte amb mi joves que em buscaven per a donar testimoni.

- Moltes gràcies pe teu testimoniatge. Ànims i que et recuperis ben aviat.

Moltes gràcies per l'entrevista.

>>> Una entrevista realitzada per Txema Bofill

Carta al conseller Felip Puig d'un jove ferit a l'oïda per una bala de goma

Sr. Felip Puig:

No puc menjar sòlids, no puc dormir per prescripció mèdica, no puc fer petons a les persones que estimo, no puc jugar a futbol en dos mesos, no puc celebrar la victòria del Barça i tinc la meva mare amb atacs nerviosos. Demà aniré al metge per saber si he perdut audició ja que el divendres hi tenia tanta sang que els metges no ho podien veure del tot. Aquesta nit he tornat a somniar amb l'escena de l'impacte de bola de goma. M'ha tornat a envaïr la mateixa por - i incomprensió! - que vaig sentir quan vaig recuperar el sentit després de desplomar-me al terra. En aquell moment no era capaç d'imaginar el que havia succeït, doncs jo estava molt lluny del lloc on es repartien els cops de porra. Només sangrava sense parar per l'orella – va durar 5 hores! - , tenia la vista ennuvolada, no reconeixia la meva millor amiga, tenia les mans fredes i els sentits no em responien. Totes aquestes tortuoses imatges es repeteixen insistentment al meu cap i si vostè les va manar és perquè és incapaç d'imaginar res semblant. Cregui'm.

En un vídeo d'internet he trobat una imatge del Mosso que em va disparar. Miri del segon 1:25 al segon 1:30 d'aquest vídeo: www.youtube.com/user/Atukelly22#p/a/u/2/PtaNg8c8OtU

Jo no sóc el noi espaorit que surt a les imatges i al qual dispara l'agent. Jo sóc un jove que hi havia molt més enllà, tranquil·lament instal·lat en un nucli pacífic i conversant amigablement amb una companya quan aquesta bala perduda, probablement després de rebotar a terra, es va incrustrar a la meva orella. L'amiga en qüestió i d'altres testimonis, evidentment, aniran fins al final amb mi en la denúncia que penso interposar.

Felip Puig si li interessa el meu cas pot demanar el "parte" mèdic a l'Hospital del Mar o posar-se en contacte amb mi, segur que això no li serà difícil. Tot i així, la veritat: dubto que ho faci i encara no entenc com sóc tant il·lús com per enviar-li aquest missatge. En definitiva, penso lluitar aquesta causa fins on sigui necessari i denunciaré el meu cas fins que:

1.- El Mosso sigui identificat i retirat del Servei per disparar a un ciutadà sense mirar qui hi ha darrere.

2.- Els Mossos d'Esquadra deixin d'utilitzar aquestes boles de goma que ja han matat a gent i han volat molts ulls.

3.- Renuncii al càrrec per ordenar aquesta massacre.

Joan Roura Expósito

La bala perduda

A les 09.00h en Gerard entra a la meva habitació dient que estan desallotjant l'acampada de Plaça Catalunya, que m'aixequi ràpid, que em vesteixi ràpid, que la revolució no espera ningú. La primera frase del dia la dic escèptic: tu creus que la revolució serà televisada? Respon que a casa no tenim televisió i que, igualment, no ho podríem saber. Vinga va, no siguis gallòfol, diu.

Interiorment celebro que hagin decidit expulsar-nos de Plaça Catalunya. Les coses han d'estar clares: “ells i nosaltres”, sinó el nostre nosaltres es divideix. Sóc dels que pensa que s'hi ha d'estar, que els processos socials s'han de criticar amb perspectiva històrica i que, mentre duren, l'única tasca és aprendre per un tub. Sóc dels posseïts per l'amorf esperit del poble, dels que s'abandona al fervor del clam, dels que lluita perquè sí. Però, perquè enganyar-nos, sóc activista de poques causes, no suporto la militància i dono per bo qualsevol fet social on faci un amic i intercanvi mirada amb una noia bonica. Com alguns sabreu no he estat especialment participatiu en l'acampada i, fora d'algun discursillo per advertir del patètic caràcter reformador d'algunes mesures, he preferit mantenir-me al marge instal·lat en el còmode pensament de que els drets socials no es demanen als Reis Mags, sinó que s'usurpen a capa i espassa, amb suor i sang. En definitiva: em feia pal tanta assemblea, m'avergonyia compartir lluita amb el hippisme mil·lenarista i em tocava les boles el discurs imperant del civisme, la pau, la democràcia, la banca ètica i demés patranyes modernes. Tampoc suportava els progrés com jo que anaven de tornada de tot, clar.

Per tot això, abans d'animar-me definitivament a sortir de casa, busco alguna excusa que em resulti satisfactòria per obviar el meu compromís social. Desgraciadament miro el telèfon i constato que tinc tres missatges de text – un d'ells d'un número desconegut – que reclamen la meva presència al lloc dels fets – acaben amb: “passa-ho” i m'encanta - . Em convenço a mi mateix que anar donar suport als “indignats” té nombrosos punts de contacte amb l'estudi que m'havia proposat aquest matí: llegir sobre l'etnografia a multi-situada en l’anàlisi de les relacions econòmiques entre centre/perifèria d'allò que alguns anomenen sistema món.

En Gerard, com lligant-me a la manifestació amb el sol fet de compartir-me una taronja, em demana la pressa i les lleganyes. Com si jo tingués molta experiència en aquestes mogudes, li dic que de mentre es canvií les sandàlies per unes bones bambes. Diu que no farà falta, que els Mossos voldran evitar problemes perquè en el fons estan amb nosaltres. Contesto que estaran amb nosaltres quan cobrin com nosaltres, que de moment són l'únic col·lectiu que gaudeix d'un increment de les partides pressupostàries. Aprofito per afegir que un professor d'universitat associat cobra 400 euros al mes i que un anti-avalot més de 3.000 euros – segons rumors de dubtosa procedència - . Per una orella m'entra: “però” i per l'altre surt: “són persones”.

En definitiva, agafem el metro i baixem a Plaça Catalunya. L'espai està acordonat per una ridícula filera de policies molt fàcilment traspassable per qualsevol que tingui interès en buscar-se problemes. Penso que els Mossos ens provoquen posant-nos les coses tant fàcils, però el meu voltant tothom és Gandhi. Ningú crida consignes. Quan algú fa un discursillu un pèl exaltat, alguns “indignats”, com si d'una assemblea es tractés, aplaudeixen amb llenguatge de signes. Vaig rodejant la plaça, tot trobant-me gent: la Tutu, la Marina, l'Edurne, la Cecilia, la Paula, en Mikel, etc, fins que m'instal·lo amb l'Elena prop d'un cordó policial. Escoltem en Bernat que, megàfon en mà, explica les violentes subtileses amb les que els Mossos d'Esquadra tracten els companys que estan a l'interior de la plaça: no se'ls permet sortir ni per anar a treballar, se'ls priva d'aigua, d'anar al bany, etc. Sense creure-m'ho crido als policies: “aquest vaixell s'enfonsa i esteu dintre”. Un dels robots em premia amb un somriure idiota, com si en sabés de metàfores. Li dic: “tu no riguis, on està la teva identificació?”. Aquest cop adivino que m'està prenent la matrícula per pegar-me a la primera oportunitat que tingui.

A tot això, per Ronda de Sant Pere arriben moltes “lecheras” - pels no-familiaritzats amb l'argot, aquest apel·latiu refereix a que reparteixen “llets”- i imagino que pretenen rodejar la manifestació com si es tractés d'un nínxol per operar lluny de mirades indiscretes. Amb aquesta tàctica aconsegueixen aïllar físicament la concentració de la resta de conciutadans preocupats en pagar la hipoteca sense dignitat i, sobretot, invisibilitzar-la de la curiosa mirada dels guiris que a aquesta hora ja demanen comprar a la millor botiga del món – pels no-familiaritzats amb el registre publicitari dels nostres polítics: és Barcelona-.

De lluny, veig que per Ronda Sant Pere els Mossos comencen a carregar contra alguns companys. Al cercle de gent on estic es crida: “no a la violència, no a la violència!” i decideixo quedar-me en aquest nucli pacífic - més per por que per ganes-. Inicio una conversació amb l'Elena sobre un dels múltiples “cotilleos” sentimentals dels alumnes del Departament d'Antropologia i.... Seguidament estic a terra, noto que sagno abundantment per l'orella i tinc la vista nublada. Només escolto la veu d'una noia preciosa i desconeguda que m'informa que he perdut el coneixement i que ja han avisat els serveis mèdics. Tracto d'acompassar la respiració, algú em posa quelcom fred per l'orella, algú proposa buscar la pilota de goma que m'ha impactat i tampoc falta algú que em recomana de no posar-me la mà a l'orella i estar “tranquil”. En un temps indeterminat arriben dos metges de groc fluorescent i m'aixequen en pes. Tinc temps de girar-me cap al cordó de Mossos d'Esquadra i dedicar-los tota la meva incomprensió. Els metges em porten cap a l'Ambulància pel bell mig del tiroteig indiscriminat. Jo estic mort de por i, com que les meves cames es neguen a caminar entremig dels carnissers, els metges m'han d'agafar en braços per plaer dels fotògrafs.

Un cop dintre l'Ambulància se'm tracta com si hagués caigut en bicicleta mentre es comprova diligentment que no tinc la mandíbula trencada. “És només una hemorràgia interna a l'oïda, has d'anar l'hospital perquè et facin una radiografia i comprovin que no has perdut audició. En realitat t'hi hauríem de portar nosaltres però no hi ha suficients ambulàncies i hi ha molts ferits. Agafa un taxi i ves a l'Hospital del Mar, que al Clínic hi haurà molta cua. Té aquesta bossa de gel pel camí i el “parte”. Ara recordo: RETALLADES. Darrere meu entra una dona amb el cap obert i plena de sang. A jutjar per l'edat perfectament podria ser la meva àvia. A jutjar per l'esperit rebel, de ben segur que no.

Agafo un taxi amb l'Elena i vaig a l'Hospital del Mar. El taxista només ens dirigeix la paraula per cobrar. A l'entrada de l'Hospital un noi negre tracta de fer-se entendre en anglès, diuen que li buscaran un metge que parli anglès i em fan passar davant seu. Dintre rebo la solidaritat de la metgessa que em dóna l'ingrés i els penosos consells d'emancipació política d'una infermera. A la Sala d'Espera passen imatges de l'escabetxina de Plaça Catalunya i comento la jugada amb una pacient d'origen gallec. Li dic que, després de les últimes eleccions, els Mossos tenen la legitimitat suficient per fer el que els vingui de gust. Ella em diu que el problema és que els joves no anem a votar i que, sobretot, sempre, sempre, s'hi ha d'anar.

Després passo a la consulta on, per fi, les infermeres em comencen a dir guapo, carinyo i rei. Totes estan molt preocupades per mi i s'en recorden de la mare del policia que m'ha disparat. S'escandalitzen de la ferideta que m'he fet al genoll quan he caigut desplomat a terra. Quan m'agafo confiança amb una de rastes em diu: “però, entre tu i jo, de veritat no has fet res per provocar la policia?”. Just en aquest moment, com invocats, apareixen dos Mossos d'uniforme als quals recordo amb males paraules que són el braç armat del poder -mercenaris de merda, o algo així-. La infermera em fa callar i ja no em torna a mirar amb els mateixos ulls.

Em toca una doctora pija que no ha sentit a parlar de la matança de Plaça Catalunya però que, a raó dels seus ulls, se li perdona. Com que he perdut el coneixement m'han de fer un TAC. Quan pregunto què és, em respon que serveix per verificar el correcte funcionament de les neurones. Sense ser especialment agut bromejo sobre que aquesta prova li haurien de fer als Mossos d'Esquadra però ningú sembla trobar-li la gràcia. Em fan el TAC però, com em marejo i no sé estar quiet, l'han de repetir per indignació del doctor.

Després em tornen a portar a la consulta. Aviat arriba un altre ferit de Plaça Catalunya: l'Álvaro. Diu que li han pegat un cop de porra “amb ganes” al braç mentre feia resistència pacífica i que ha perdut el telèfon i la cartera. Explica que a molta gent li han donat al cap i que ha sigut una autèntica massacre. El morbillu del relat fa que s'apropin a parlar amb nosaltres infermers i metges que ens expressen certa solidaritat i insisteixen perquè posem una denuncia que, saben positivament, no servirà per res. Quan ens abandonen i l'Alvaro dorm, he de sentir un pacient que atorga als moros tots els mals d'aquest país i, sense pietat, li expresso l'equivocat del seu punt de vista.

Al cap de poc, arriben visites que em fan sentir molt afortunat: Pere, Patri, Txell, Albert i que, juntament amb les nombroses trucades: família, Martina, Ferran, Mikel, Gerard, Pipo, Narcís, Domi, Pau, Jackeline, Cati, Sammy, Emma, Subi, Guille, Elena, constitueixen un patrimoni que no mereixo. No em vull esplaiar aquí, però gràcies i whisky -menys per en Sammy i la Martina -.

A les 18.00h em donen l'alta mèdica, no sense abans receptar-me quatre medicaments imposats per multinacionals farmacèutiques, molt de repòs, que no dormi en 48 hores i menjar líquid (ja que no puc obrir la mandíbula). Com que no he menjat des del matí, devoro un iogurt a la Sala d'Espera mentre el Conseller Puig cataloga la càrrega policial com “assenyada i fruït de les provocacions”. M'agafa un atac d'ansietat i he de marxar de la sala davant la mirada curiosa de la resta de pacients que, de ben segur, no coneixien el distingit conseller ni el volien conèixer. Després em plantejo, quasi retòricament, perquè només hi ha 1 detingut per 120 ferits.

Abans d'abandonar aquella ciutat que havia sigut famosa per les barricades truco al meravellós serveis d'advocats de l'acampada que m'atenen a les mil meravelles i em deixo entrevistar telefònicament per l'amic Pau Rodríguez, pel diari Público. Després quedo amb un fotògraf que m'explica que sóc un afortunat perquè aquestes boles de goma han matat a moltes persones i han deixat sense ull a moltes d'altres. Miro l'objectiu de la càmera com miraria Strauss-Khan – famós per violar dones i països – i desitjo molt fervorosament que la bala perduda trobi el camí.

Joan Roura Expósito