Acampada Barcelona: 14 i 15 de juny, aturem el Parlament de Catalunya
El dimecres 15 de juny està previst debatre al Parlament de Catalunya els nous pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2011 i 2012. La seva aprovació significaria la implantació de les retallades socials. Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l'aprovació de lleis injustes. Serà una acció absolutament pacífica, no violenta, massiva, i determinada.
La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en iniciar la marxa de la sal. L'Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes.
Amb l'agreujament de la crisi econòmica, la classe política havia de triar entre retallar els drets socials de la ciutadania i seguir donant suport al benefici empresarial i de la banca, o escoltar al poble. Un cop més s’han desentès de les nostres vides i han optat per mantenir els privilegis de la minoria. Ens volen retallar els drets socials en forma de llistes d'espera a la sanitat, reduint les convocatòries a professorat, reduint els ajuts socials, les prestacions i les beques, provocant una major privatització dels serveis públics, acomiadant massivament a personal públic… Per això hem cridat i seguirem cridant: “això no és una crisi, és un robatori!”.
En el sector sanitari, usuàries i professionals porten mesos patint l'empitjorament del servei i les condicions de treball. Aquesta situació té responsables amb nom i cognoms. El Sr. Boi Ruiz Garcia considera que la salut és per a qui se la pot pagar i continua treballant per a la sanitat privada: abans des de la presidència de la seva patronal, ara des del Govern.
En l'ensenyament, estem farts d’escoltar que els nostres joves són els més ben preparats de la història. Després de la implantació del Pla de Bolonya i les successives retallades, els intents de privatitzar-la i d’adequar-la a les necessitats del mercat, han donat com a resultat una generació de joves molt precaritzada.
Als barris, 10 famílies són desnonades cada dia de casa seva, per execucions hipotecaries, per no poder pagar el lloguer o per altres raons.
Per tot això, l'Acampada de Barcelona i la Trobada d’Assemblees i Acampades de Barris i Pobles de Catalunya fan una crida a tota la ciutadania per a concentrar-nos davant el Parlament els dies 14 i 15 de juny per mostrar la nostra disconformitat amb les decisions pressupostàries que es volen dur a terme, a més de proposar alternatives als pressupostos i sortides solidàries i vertaderament democràtiques a la situació econòmica actual.
Més informació:
http://acampadadebarcelona.org/aturemelparlament/
http://twitter.com/#!/Aturemparlament
A qui representen?
Als parlamentaris només els importa rescatar els bancs. Ho han demostrat cada vegada que ha pogut des de l’inici oficial de la crisi en 2008. Els governs ofereixen milions d’euros públics al capital financer privat per a refinançar el seu deute i, alhora, hem d’assumir que la culpa de la situació és de les famílies i les petites empreses.
El partit de govern, Convergència i Unió, posseeix únicament 62 dels 135 escons del Parlament. Aquests 62 escons han estat assolits mitjançant el suport de només el 16,6% dels ciutadans i ciutadanes que es veuran afectades per les noves retallades, comptabilitzant els ciutadans adults amb i sense dret de vot, com és el cas de la majoria d’immigrants. Aquestes xifres mostren de forma clara que els pressupostos proposats no representen la voluntat general del conjunt de la ciutadania ni afronten les seves dificultats quotidianes reals. A qui representa en realitat aquesta classe política?
El problema no s’acaba amb la minsa representativitat del partit de govern i la classe política. Els pressupostos que hi ha sobre la taula i les retallades impulsades i imposades per CiU constitueixen una flagrant il·lustració d’una forma d’actuar a la que els polítics, malauradament, ens tenen massa acostumats: a trencar de manera repetida les seves promeses electorals i, en definitiva, a dir unes coses per, a continuació, fer unes altres completament diferents.
Les retallades
Els Pressupostos que vol aprovar aquest mes de juny Convergència i Unió i el vistiplau del PP suposen una retallada general del 10% sobre la despesa pública. Els seus arguments catastrofistes, segons els quals la baixada pressupostària es mostra com a inevitable, no expliquen la desigualtat entre sectors i l’especial incidència de les retallades en les partides destinades als serveis més bàsics, que són al seu torn les més necessàries per al gruix de la ciutadania: retallades absolutament anti-socials que, a més de limitar els recursos bàsics, provoquen un greu descens de llocs de treball i l’empitjorament de les actuals condicions laborals.
El departament que patirà la retallada més baixa serà, paradoxalment, el Departament d’Interior del Conseller Felip Puig. Es retallarà el seu pressupost en un 6,4%. Tanmateix, es preveu l’increment de 600 efectius de Mossos d’Esquadra mentre es redueix la plantilla administrativa de la Generalitat, un 10% del personal sanitari, s’incrementen les hores lectives del professorat de secundària per evitar noves contractacions i es redueix la plantilla de personal d’administració i serveis en les universitats catalanes.
Sanitat
Des de fa anys el nostre sistema sanitari es troba patint greus modficacions que l’aboquen cap a un empitjorament de l’assistència mèdica més bàsica. La incursió dels valors de mercat en la gestió i la direcció dels centres posa les primes i els beneficis per sobre de la salut de la població. Aquest sistema de mercat provoca que els grans proveïdors de serveis privats marquin les pautes. Els sistema sanitari no ha de generar beneficis, la nostra salut no és un negoci!
El Departament de Salut tindrà el 2011 uns 900 milions d‘euros menys per gastar que l’any passat, la qual cosa suposa una retallada del 10%. El total per gastar: 9.188,6 milions d‘euros. Amb aquests números, el pressupost queda a nivells de l’any 2007, amb una inversió de 1.206 euros per habitant (a la UE-1 la mitjana de 2010 va ser de 2.102 euros).
Això suposa:
La reducció d’un 10% del personal sanitari actual
Una retallada de la despesa en Sanitat d’un 6,5% (621 milions d’euros)
Tancament de múltiples quiròfans i retràs d’operacions
Eliminació de centenars de llits de manera permanent.
Allargament del temps per a les llistes d’espera
Educació
En Educació la retallada general serà d’un 7%. Una retallada d’entre el 20 i el 35% en el funcionament dels centres educatius, percentatge que s’afegeix a les retallades del 42% acumulades durant els darrers tres anys. Aquestes retallades comprometen el funcionament normal dels centres i poden afectar greument llocs de treball directes o indirectes. Així mateix, s’estan paralitzant les noves construccions de centres, mantenint un nivell molt alt d’aules prefabricades.
La supressió de centenars de professionals als centres docents i serveis educatius, malgrat que el nombre d’alumnes escolaritzats creix, comportaran un sever augment de la càrrega horària del professorat que provocarà un empitjorament del sistema educatiu primari i secundari. Ja s’han aplicat retallades salarials que estan suposant la pèrdua de poder adquisitiu superior al 8,5%. Hi ha hagut molts acomiadament de personal interí i temporal, trasllats forçosos i la manca total de cobertura de les substitucions per malaltia o d’altres circumstàncies del Personal Laboral i d’Administració i Serveis depenents del Departament d’Educació.
D’altra banda, s’està proposant d’introduir taxes als i les estudiants de Formació Professional pública. La FP és la via professionalitzadora dels joves, i per tant, una via d’ocupació del col·lectiu que pateix prop del 50% d’atur. Finalment, el conseller d’economia ha anunciat la possibilitat de privatitzar i externalitzar diversos serveis públics i en concret serveis complementaris a l’ensenyament públic.
La retallada en les Universitats Catalanes ascendirà a 150 milions d’euros, suposant principalment la reducció de la plantilla de personal d’administració i serveis així com del personal investigador.
Serveis socials
En els serveis socials la retallada serà encara més dràstica: la Secretaria de Família patirà una davallada del 74% en el seu pressupost, el que suposa l’eliminació d’ajuts socials a famílies ja castigades per la desocupació i la falta d’accés a l’habitatge. Una retallada del 55% en obres públiques destruirà 17.280 llocs de treball de forma directa i encara molts més de forma indirecta i a llarg termini.
L’única despesa que es veu incrementada és la dels interessos financers, que pugen un 32% passant dels 1120 milions l’any 2010 a 1482 milions d’euros al 2011. És a dir, la ciutadania pateix les retallades i l’austeritat i per a la banca segueixen sent anys de bonança i d’increment de beneficis.
L'origen del dèficit
Els comptes econòmics de l’estat espanyol no són saludables; tampoc els de la Generalitat de Catalunya. El govern català actual afirma que el govern tripartit va deixar un important dèficit, que van gastar més del que rebien. Una de les funcions d’un govern és actuar com una entitat econòmica que ingressa uns diners -mitjançant els impostos- que inverteix en educació, en sanitat, en obres públiques… per tal de satisfer i cobrir les necessitats dels ciutadans i ciutadanes que paguen aquests impostos. Sembla ser que l’estat i la Generalitat han gastat més diners dels que han ingressat. Per aquest fet asseguren que els pressupostos de la generalitat han de ser austers, per tal d’adequar les despeses a la quantitat de diners que poden obtenir amb els impostos.
Aixó és en part cert, doncs per exemple, els milions de treballadors i treballadores que han sigut acomiadades ja no contribueixen amb una sèrie d’impostos que fins abans de la crisi ingressava l’estat. Els polítics diuen que com ja no ingressen tants diners degut a la crisi han de retallar les despeses de l’estat, que han de retallar les despeses dels serveis socials. Diuen que les retallades socials són inevitables, que no són una opció política, que són una obligació econòmica, però això no és del tot cert.
El cas de Grècia i els plans d’austeritat
Siguin inevitables o no, si ens fixem en el cas de Grècia, les mesures d’austeritat i les retallades socials que es van començar a implementar fa dos anys no han ajudat al país a sortir de la crisi, més aviat l’han agreujada. A Grècia actualment existeix un major dèficit i una major precarietat que ha provocat més retallades socials, un segon rescat econòmic… S’ha generat un peix que es menja la cua i que no para d’enfosar més i més en la pobresa la població general. Per què els polítics espanyols i catalans implementen aquestes mesures econòmiques que ens porten cap a l’abisme? Grècia ja ha demostrat la incapacitat de les mesures neoliberals per resoldre la crisi econòmica. És que no en saben prou d’economia? Malauradament, no. Saben perfectament el que fan i per a qui ho fan. Diuen que no hi ha diners, però menteixen. No falten diners, sobren lladres.
Mentiders i còmplices
Els polítics diuen que en èpoques de crisi tots ens hem d’apretar el cinturó. Mentres tant, el banc Santander té 8.181 milions de beneficis durant l’any passat i les empreses que formen part de l’Ibex-35 han obtingut 86.228 milions d’euros de beneficis l’any 2010. Som totes les ciutadanes les que estem suportant els efectes de les mesures anticrisi? Rotundament no. Només som les classes populars i treballadores les que estem rebent l’impacte de la crisi econòmica (5 milions d’aturats i aturades, augment de la precarietat i la pobresa… ), i només les classes treballadores estem patint i patirem les mesures polítiques per intentar sortir de la crisi (retallades socials, reforma de les pensions, rebaixa salarial… ). Els polítics menteixen.
Per què hem de soportar aquesta situació si tan sols amb el 17,39% del benefici que han obtingut les empreses de l’Ibex-35 n’hi hauria prou per revertir l’impacte negatiu de les retallades socials aplicades al 2010 i 2011. Per què hem de suportar que si Telefònica ha obtingut 10.000 milions de beneficis pugui acomiadar 6.500 treballadors? Durant el 2010 la banca va guanyar 40 milions d’euros diaris, 1,7 milions d’euros a l’hora, 28.424 euros al minut, ben bé 500 euros al segon. Com podem tolerar que obtinguin aquests enormes beneficis si són generats especulant amb la vivenda i fent-nos fora de casa nostra?
Els governs del PP, del PSOE i de CiU a través de les seves reformes socials i laborals han permès a les empreses flexibilitzar enormement el mercat de treball i precaritzar enormement les nostres vides. Els beneficis de les empreses i dels bancs es construeixen sobre la nostra suor, sobre la nostra precarietat. Els polítics no són estúpids ni cecs: saben a favor de qui juguen. Tan sols es dediquen a aplanar el camí a les grans empreses i les multinacionals per tal que aquestes puguin seguir engreixant els seus astronòmics beneficis. Els polítics menteixen, i quan els seus discursets per televisió ja no enganyen a la gent apareixen les porres dels mossos. Quan la paraula no funciona la violència convenç i neteja als incrèduls..
La nostra indignació
El 15 de maig del 2011 milers de persones van prendre, de forma festiva i pacífica, els carrers de desenes de ciutats d’arreu de l’Estat al crit de “democràcia real ja, els polítics no ens representen”. Aquesta expressió social massiva i creativa de persones anònimes ha estat la primera plasmació al carrer d’una comunitat espontània i heterogènia unida per la indignació, un grup que és la suma de milers i milers d’indignacions individuals. Això que està començant és el Moviment del 15M.
Què ens ha dut a les places?
Som treballadors/es i aturats/des de qualsevol sector: homes, dones, pensionistes o joves que patim una permanent vulneració dels nostres drets socials:
Resulta indignant que el salari mínim interprofessional a l’Estat sigui de 641,40 €/mensuals per als treballadors/es, mentre que el salari dels diputats catalans és vuit vegades superior. La cotització necessària per a tenir dret a una pensió és de 25 anys per una persona treballadora i de només 7 anys per un diputat.
Resulta indignant que en comptes de destinar partides per la promoció de polítiques socials, es permeti la concessió “d’ajuts públics” de gairebé 230.000 milions d’euros per a “rescatar” a bancs i caixes, i que les mesures d’ajuda al sector bancari aprobades arribin als 3,7 bilions d’euros en l’àmbit de la Unió Europea.
Resulta indignant que l’estat ajudi als bancs i a les immobiliàries a seguir construint habitatge, quan ja hi ha més de 4 milions d’habitatges buits arreu de l’Estat -450.000 a Catalunya i entre 70.000 i 100.000 a Barcelona, dels quals més d’un milió són de nova construcció- que no estan complint la seva funció social. A la vegada s’estan desnonant milers de famílies que no poden fer front al pagament de la hipoteca. Resulta indignant que entre el 2008 i el setembre del 2010 a Catalunya s’hagin produït més de 47.838 execucions hipotecàries (sense incloure els desnonaments per impagament de lloguer) i que en tot l’estat s’hagin executat 249.281 desnonaments. Les famílies desnonades el primer trimestre del 2011 van ser 15.491, el triple que el 2008.
Resulta indignant veure com els nous pressupostos (2011-2012) impliquen retallades a serveis públics bàsics per al manteniment de la cohesió social com la sanitat i l’educació.
Resulta indignant la tramitació de la Llei Òmnibus que pretén modificar, sense debat parlamentari, gairebé 100 lleis que afecten a matèries com la protecció del medi ambient, el dret a l’habitatge, la privatització de la cobertura sanitària, els drets civils, l’especulació urbanística, el dret a l’educació…
Resulta indignant que es legisli allò que l’establishment mundial, el FMI, el BCE i la Comissió Europea els ordenen, en la línia del Pacte de l’euro, per a garantir l’aplicació de les mesures “necessàries”, un veritable Pla d’Ajust Estructural.
Què volem?
Nosaltres no som responsables d’aquesta crisi, i no estem disposats ni disposades a pagar-ne el seu cost mentre els que l’han ocasionat són els beneficiaris d’aquestes mesures antisocials.
El moviment del 15 M aposta per una transformació profunda de la societat, i sobretot, perquè sigui ella mateixa la protagonista d’aquest canvi. Les revolucions àrabs i magrebines han creuat la Mediterrànea, aportant més força per a trencar la dinàmica de la impotència. Aprenent del Caire, d’Islàndia, de Madrid… ens hem atrevit, hem perdut la por, hem sortit al carrer: estem fent d’un somni la realitat. Durant molt anys hem sentit la indignació tancades en la soledat, però ara, el malestar individual ha dit prou i ha sortit a les places per trobar complicitats.
La democràcia no consisteix en una formalitat, sinó en permetre realment el govern del poble, per al poble. Ells són el parlament, nosaltres som el poble. Hem demostrat que la democràcia es pot construir cada dia a les places del món. De Tahrir a Sol, de Sintagma a plaça Catalunya.
En aquestes tres setmanes hem après que a partir de la capacitat productiva de la gent podem crear una immensa riquesa social. Una força en resistència, en creativitat, que s’expressa en les multitudinàries assemblees diàries, però també un procés constituent reticular en els espais infinits de la vida social. La plaça ha permès propagar exponencialment la potència social indignada, a la vegada que organitzar-la.
El moviment del 15-M
El moviment 15-M constitueix un primer crit per deixar ben clar que l’exercici de la ciutadania va molt més enllà que dipositar un paperet en una urna cada quatre anys. Les recents eleccions municipals han posat novament de manifest les profundes limitacions de la política institucional a l’hora d’enfrontar-se als problemes i preocupacions de la ciutadania i des de les places del territori ens hem unit en una aposta decidida i plena d’esperança per transformar el món de base i fer-lo més just i solidari. Hem perdut la por i juntes volem decidir!
Sabem que no estem sols ni soles. A les massives acampades de Sol, a Madrid, i de Plaça Catalunya a Barcelona s’han afegit durant les darreres setmanes desenes de ciutats arreu de l’Estat espanyol i més de cent-cinquanta a nivell internacional. En territori català, el moviment s’ha estès a més de 29 comarques, més de 70 ciutats i pobles i a 23 barris de la ciutat de Barcelona. En aquests moments existeixen més de 52 acampades i 107 assemblees arreu de Catalunya. Durant les darreres setmanes milers de persones han participat a les acampades i assemblees de la indignació a tots els punts de la geografia catalana.
A aquesta impressionant extensió territorial del moviment s’afegeix la mobilització ciutadana ja en la xarxa des de fa més d’un mes per a rebutjar de manera rotunda les retallades del govern de la Generalitat. La pàgina web d’acampadabcn ha rebut ja més d’un milió de visites i desenes de milers de persones la segueixen i hi participen mitjançant les xarxes socials. Segons les enquestes d’opinió realitzades per diverses institucions, la immensa majoria de la ciutadania, el 81%, considera que els indignats i les indignades tenen raó i el 84% afegeix que el moviment tracta problemes que afecten directament als ciutadans i les ciutadanes. Quasi un 70% de la població mostra simpatia cap al moviment. És molt més del que els partits de govern i les institucions poden dir!