El llarg estiu de l’Autonomia

En les últimes setmanes un canvi inesperat ha sacsejat l'escena política. Per primera vegada des de la instauració del règim, la maquinària bipartidista, engranatge clau del projecte neoliberal, ha vist com en les places ha sorgit un cicle de mobilització autònom que demana un canvi de sistema. Ja res serà igual després del 15M.

Què és i què no és cicle de mobilitzacions obert? Iniciat amb les convocatòries de Joventut sense Futur i Democràcia Real Ja, no ha estat organitzat des de les xarxes tradicionals d'activistes, encara que els sectors menys identitaris i doctrinaris d'aquestes –els més atents als canvis socials i a les noves formes de fer política– hagin estat presents des del primer moment, sovint fins i tot com impulsors del procés.

Tampoc es tracta d'una operació preparada des de fosques instàncies com han pretès algunes veus més o menys ‘conspiranoiques’ de l'esquerra més extrema, dogmàtica i intoxicant. El cicle del 15M és, per contra, la ruptura constituent d'un cos social que fins ara estava ordenat pel poder sobirà –un “poble”, al dir de Hobbes–. Per mitjà de la desobediència civil, no obstant això, ha començat a esdevenir “multitud” –al dir de Spinoza–, a configurar-se fora del comandament com un poder constituent capaç de desafiar a les estructures del règim, articulant un procés democràtic en el qual participació, deliberació i decisió tenen lloc entre la plaça pública i el cervell virtual de l'intel·lecte col·lectiu que conformen les xarxes socials.

Hi ha un desplaçament al terreny de l'antagonisme. La divisòria en les passades eleccions del 22-M no ha discorregut entre esquerra i dreta, sinó entre dintre i fora del règim, entre un comandament neoliberal que deconstitueix la democràcia liberal i un cos social multitudinari que reivindica el joc il·limitat, agonístic i directe d'una democràcia absoluta.

El consens legitimador de la representació política que en el seu moment va instituir el parlamentarisme s'ha trencat i no ho ha fet per l'esquerra “més a l'esquerra”, per les seves fallides refundacions, sinó per ‘baix’ i/o ‘fora’.

El fragment de cos social, organitzat en la representació com electorat d'esquerra no s'ha quedat a casa aquesta vegada, ocult darrere de la impotent abstenció o el conformisme tàctic del vot útil. Sinó que, lluny de consentir silenciós i silenciat, el neoturnisme que durant dècades ha imposat el bipartidisme imperfecte, la part productiva, precària i exclosa del cos social ha optat per prendre la plaça, per denunciar el dispositiu pendular bipartidista i marcar l'agenda política per a l'últim any de legislatura.

Més enllà de la partitocràcia, és la política del moviment. En les pròximes setmanes els mitjans pretendran tancar el procés obert amb una tornada ‘a la normalitat’. Una vegada més, la democràcia de partits se'ns presentarà com l'única opció legítima. No obstant això, la restitució del comandament és avui molt més complicada del que es pogués imaginar. L'empoderament que ha tingut lloc en les places no serà fàcil de reduir. El gest s'ha traduït en moviment i aquest és una potència que no serà fàcil dominar.

Amb tot, el risc d'un esgotament primerenc és real: una esquerra més a l'esquerra, satisfeta amb els seus resultats, pot afirmar-se complaent en la via partitocràtica confiant a frenar a la dreta. En les xarxes de l'activisme, la previsible estratègia de la tensió d'una dreta en auge, pot estimular inèrcies ideològiques que aboquin al fracàs. Confiem que la intel·ligència col·lectiva ens condueixi a un llarg estiu de l'Autonomia.

* Article de Raimundo Viejo, politòleg i activista, publicat al núm. 151 de la revista Diagonal