Els antisistema i els prosistema
Fins ara han resultat fallides les maldestres campanyes orquestrades per desprestigiar la revolta popular del 15-M, que ha desconcertat a mig món, l'altre mig estàvem desitjant una cosa així i ens hem sumat amb inusitada alegria. Ha estat una alenada d'esperança, tot i que monsenyor Rouco afirmi que els joves de les acampades tenen l'ànima buida.
La primera maniobra va consistir a ignorar o menysprear la convocatòria distribuïda per Internet per a la manifestació del 15 de maig, però quan tantes milers de persones sortim al carrer, la reacció de la ultradreta mediàtica es va anar carregant de belicositat. En un primer moment van intentar vincular aquesta resposta ciutadana amb l'entorn abertzale i amb el que ells anomenen grups antisistema; insult inventat pels que defensen aquest injust ordre social per desqualificar als que lluitem contra ell. La convivència pacífica demostrada en les acampades posteriors i l'actitud no violenta amb què es va respondre a les càrregues policials en diverses ciutats, van deixar també al descobert la manipulació contaminant de periodistes de dubtosa professionalitat i mitjans amb nul objectivitat.
Han estat patètiques i contraproduents les provocacions d'infiltrats en les accions del 15-M i el muntatge d'alguna televisió sobre les mobilitzacions a Barcelona ... amb escenes de la revolta grega! Tampoc van ser molt convincents les entrevistes a comerciants o ciutadans els interessos -distorsionats i exagerats per a l'ocasió- es pretenia defensar davant de la protesta, bulliciosa però assossegada, de persones fartes de no ser tingudes en compte, excepte en les campanyes electorals.
Que aquests nefastos personatges de verb verinós diguin "perroflautas" a tot indignat, és una forma poc rigorosa d'enquadrar a multitud de gent diversa (la majoria sense gos ni flauta) a les que uneix el tedi i el rebuig a una forma de vida que ha estat desproveïda dels seus veritables plaers pel capitalisme consumista i insolidari. Segurament en el qualificatiu d'aquests tertulians s'inclouen moviments recents com l'ecologisme, l'antiglobalització, l'okupació, l'antimilitarisme i altres propostes, des de les quals s'ha aconseguit anar sensibilitzant la població sobre els perillosos riscos que comporta abraçar irreflexivament el credo del sistema de pensament únic i capitalisme salvatge.
Al final, veient que això no és flor d'un dia ni cosa de quatre nostàlgics de la revolució, al propi sistema i als seus servidors no els ha quedat més remei que reconèixer la importància del fenomen i, això sí, posar-se a estudiar com ho poden neutralitzar o reconduir, per això aquesta fingida disposició a recollir algunes de les seves propostes (que ells hipòcritament diuen compartir) i la seva obstinació a demanar que el moviment es doti d'una organització estable, d'un programa i, sobretot, d'uns líders (a els que ells puguin oferir diners i poder, suposem).
Amb aquestes pretensions tornen a demostrar que no han entès res, que pel que la gent clama als carrers és per un canvi profund de societat, un repartiment just del treball i de la riquesa, unes relacions socials, polítiques i econòmiques en què totes les persones puguem participar directament i en peu d'igualtat.
* Antonio Pérez Collado és Secretari General de la CGT del País Valencià