Perquè Grècia (i Espanya) no es recuperaran
Aquest article assenyala que l'excessiva influència del capital financer en l'estructuració de la UE i de la Eurozona ha configurat unes regles de comportament que dificulten enormement la recuperació econòmica de Grècia (i d'Espanya). Les mesures d'austeritat són contraproduents i impossibiliten el creixement econòmic i creació d'ocupació, condicions perquè se surti de la crisi.
L'article subratlla que el fet que siguin els països PIGS els que es trobin en majors dificultats es deu al domini de les dretes en la vida política d'aquests països que han determinat uns estats molt pobres (que s'han hagut d'endeutar) com a conseqüència d'unes polítiques fiscals regressives. La sortida de la crisi requereix una profunda reforma fiscal que doni peu a unes polítiques expansives d'estímul econòmic.
El major problema que té l'economia grega no és primordialment de caràcter econòmic o financer. És un problema polític. Té a veure amb l'enorme poder que la banca ha tingut, i continua tenint, en l'estructuració de la Unió Europea i de l'Eurozona, així com en la gènesi del deute públic dels països anomenats despectivament PIGS, porcs en anglès, (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya). Ara bé, aquest poder de la banca ha comptat amb un gran aliat i còmplice: les classes més adinerades dels països de l'Eurozona, incloent les dels països PIGS.
Vegem les dades, començant per les regles que els bancs van escriure sobre les quals s'establiria l'Eurozona. Aquestes regles són les responsables que Grècia mai podrà (ni tampoc Espanya) sortir de la recessió a través de les polítiques que s'estan seguint. Una va ser que els Estats, a l'incorporar-se a l'euro, van perdre el control sobre la seva pròpia moneda. És a dir, que en moments de recessió (quan l'economia està estancada), l'estat grec no pot devaluar la moneda i amb això poder abaratir els seus productes i vendre'ls més fàcilment a l'exterior, recuperant-se a força d'això. Suècia i Noruega, per cert, s'han recuperat de la recessió molt millor i més ràpid que Finlàndia, com a conseqüència que els dos primers van poder devaluar la seva moneda, la qual cosa no va poder fer Finlàndia al pertànyer a l'euro.
Una altra regla és que, a l'integrar-se a l'euro, els Estats van deixar de tenir la potestat d'imprimir diners i establir el preu del mateix. Quan un país està en recessió, el seu Banc Central imprimeix diners i/o abarateix el preu del diner, disminuint així els interessos bancaris, facilitant que tant els ciutadans com els empresaris puguin aconseguir préstecs amb els quals consumir béns i serveis i invertir, i així produir ocupació i estimular l'economia. Negar-li a l'estat que tingui control sobre el crèdit és impossibilitar-li el poder estimular l'economia. Una funció d'un Banc Central és, precisament, la de garantir el crèdit, la qual cosa va funcionar bé en la majoria de països europeus fins que va arribar la moda neoliberal amb el President Reagan d'EEUU i la Sra. Thatcher de Gran Bretanya, que van fer creure a molts governs europeus que desregular el crèdit era bo per a un país. L'últim cas que vam veure va ser Islàndia, que va comportar un enorme problema, com també ho va crear en els altres països que van desregular el crèdit (que van ser la majoria).
I, per si no fos poc, la tercera regla era que un país no podia seguir polítiques expansives de despesa pública. És a dir, un estat no podria gastar molt per a estimular l'economia, doncs l'estat, segons el criteri de Maastricht, no podia tenir un dèficit estatal major del 3% del PIB i un deute públic major del 60% del PIB. Clar que el criteri no deia com havia de baixar-se el dèficit per a arribar al nombre màgic del 3%. Però van insistir que els estats baixessin els impostos com manera d'estimular l'economia, considerant erròniament que els rics, que eren els màxims beneficiaris de les retallades d'impostos, consumirien més que estalviarien (de fet, van invertir en sectors especulatius). Aquesta insistència que l'estat baixés els impostos no deixava a l'estat altra alternativa que la de retallar la despesa pública. Això va eliminar la possibilitat que l'estat pugui estimular l'economia mitjançant, per exemple, inversions en àrees de creació d'ocupació.
Aquestes tres regles fan molt difícil, gairebé impossible, per a Grècia (i per a Espanya), sortir de la crisi. En realitat, aquestes regles van ser molt importants perquè la crisi es presentés a Grècia amb la gravetat amb la que s'ha presentat.
QUÈ PASSA A GRÈCIA? L'ALIANÇA DE LA BANCA AMB ELS RICS
Una característica de Grècia, que comparteix amb Espanya, és que ha estat governada per la ultradreta per molts anys. La dictadura dels coronels va ser (com ho va ser també la dictadura dels generals a Espanya) una dictadura dels rics en contra de les classes populars. Això ha determinat que els rics no tenen el costum de pagar impostos. El frau fiscal ha estat enorme, conseqüència de la laxitud de l'estat, que ha continuat controlat pels rics durant la democràcia que va seguir a la dictadura. El 2010 només 15.000 grecs, d'un total d'onze milions de ciutadans, van declarar a l'estat ingressos superiors a 100.000 euros a l'any, la qual cosa contrasta amb l'existent concentració de la riquesa i de les rendes, visible en els suburbis de les ciutats gregues. Es considera que gairebé la tercera part de la renda nacional (la posseïda pels rics en la seva majoria) no es declara.
Això ha forçat a l'estat grec a endeutar-se fins a la mèdul·la per a pagar les despeses de l'estat (en infraestructura i en serveis públics, així com en despeses militars que signifiquen una càrrega molt important en el pressupost nacional). Aquest deute recull també el deute incorregut pels governs militars, no triats democràticament, i la despesa militar dels quals l'ha de pagar ara l'estat democràtic. Aquestes són les causes que l'estat grec tingui un problema de dèficit de l'estat (12% del PIB) i de deute públic, encara major (150% del PIB). Però aquesta realitat va quedar, en part, ocultada per l'estat amb l'ajuda del banc Goldman Sachs. El diari alemany Der Spiegel va descobrir les ocultacions dels comptes nacionals que l'estat grec (governat per les dretes) havia realitzat amb la complicitat d'aquell banc nord-americà (que va rebre un pagament per això de 800 milions d'euros). És impossible que la Comissió Europea (la majoria de la qual són de partits de dretes), no ho sabés. Per cert, el que era Vicepresident per a Europa del banc Goldman Sachs, que va realitzar operacions financeres amb el govern conservador grec per a ocultar la situació real del dèficit públic de l'estat grec, el Sr. Mario Draghi serà el nou President del Banc Central Europeu, posant al capdavant d'aquest Banc (que és un lobby de la banca, en lloc de ser un Banc Central) a la persona que va ajudar més al desfalc dels comptes públics de l'estat grec.
Quan el govern socialista va sortir triat va descobrir aquests problemes, indicant que el dèficit i el deute eren molt majors del que el govern conservador havia indicat. L'estat està enormement endeutat. Els bancs alemanys i francesos, però també els bancs grecs (on els rics grecs dipositen els seus diners) han comprat el deute públic a uns interessos abusius. Per cert, la mal anomenada ajuda a Grècia és per a assegurar-se que l'estat grec pagarà a tals bancs. I l'enorme austeritat imposada a la població grega per part de l'estat (77.000 milions d'euros, dels quals 28.000 milions seran en retallades de despesa pública i 50.000 milions en privatitzacions del patrimoni nacional) és per a poder pagar als bancs.
L'EURO I LA CRISI
Aquest endeutament de l'estat grec és beneficiós per als bancs i també per als rics que no paguen impostos, forçant a l'estat a endeutar-se encara més. Però és també beneficiós per als rics i per als bancs estrangers, doncs l'estat se sent en la necessitat de privatitzar les seves propietats (a uns preus irrisoris) amb la qual cosa veiem una enorme demanda d'euros per part de bancs d'inversió per a comprar tals propietats. En realitat, en contra del que constantment es diu i s'alarma, l'euro està en molt bona salut (massa bona per als empresaris espanyols que tenen problemes per a exportar), i això es deu a l'enorme demanda d'euros amb els quals es compra la privatització dels béns públics de Grècia (i d'Espanya). Vegi's el cas de les caixes d'estalvis espanyoles, que s'estan venent a uns preus molt baixos. I tot això amb l'ajuda de l'Estat. Per aquest motiu les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com manera d'aconseguir la venda del patrimoni i serveis molt rendibles dels països perifèrics.
Veiem així com l'enorme domini de la banca explica que els estats perifèrics estiguin estancats en el seu deute sense poder sortir d'ella, la qual cosa no ocorre per incompetència, sinó per disseny, doncs així aconsegueix introduir-se i aconseguir major rendibilitat al comprar a preus molt baixos el que abans era públic. Qualsevol lector d'aquest article hauria d'indignar-se. Per cert, aquest article va ser enviat a alguns dels mitjans de major difusió del país, cap dels quals va considerar oportú publicar-lo. Agrairia al lector que ho distribuís el més àmpliament possible.
* Vicenç Navarro és economista. Ha estat Catedràtic d'Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). És també professor de Polítiques Públiques a The Johns Hopkins University (Baltimore, EEUU) on ha impartit docència durant 35 anys.