“L’anarcosindicalisme davant el repte de la seva necessària transformació”

El que segueix són els paràgrafs finals de l'article «L'anarcosindicalisme davant el repte de la seva necessària transformació», que sota el títol "Aprofundir en la hibridació" es publiquen a la secció Ideas del Rojo y Negro 248 de juliol-agost 2011.

L'article complet pot llegir-se en el Libre Pensamiento nº 67, primavera 2011, pp. 14-21. Pdf de l'article complet per descarregar en document adjunt.

La nostra prioritat ha de ser la de connectar amb les exigències del present i anticipar el futur, però resulta que la memòria de les lluites passades aporta de vegades valuosos elements per entreveure els camins a seguir, i en el cas del anarcosindicalisme això és efectivament així. Ho és perquè resulta que les noves condicions socials requereixen unes formes de lluita les característiques ja es perfilaven en aquest anarcosindicalisme de les primeres dècades del segle XX que sempre va desbordar l'esfera estrictament laboral i que va saber fer una hibridació entre l'acció social i l'acció sindical .

La diferència és que aquesta acció social que en el primer terç del segle XX era una mena valor afegit que acompanyava una acció predominantment sindical es perfila avui com un element que està cridat a dissoldre la pròpia separació entre ambdós tipus d'accions. En efecte, encara que l'anarcosindicalisme dels anys vint i trenta comportava una important vessant d'acció social, la seva estructura bàsica era però de caràcter marcadament sindical, i és precisament aquesta estructura corporativa centrada en el món del treball la que anirà perdent sentit en els temps futurs.

Per descomptat, la fi del món del treball no es perfila en cap dels escenaris que puguem contemplar i, per tant, seguirà existint una conflictivitat laboral que haurà de ser alimentada i radicalitzada pels qui rebutgem l'actual configuració de la societat. Però potser les noves característiques del treball i de les condicions laborals marquin l'obsolescència de l'estructura sindical i requereixin altres formes d'organització que siguin transversals en relació amb la problemàtica laboral i amb la problemàtica social, fundada en un mateix entramat.

No es tracta de descuidar els problemes laborals per pensar únicament en termes d'activisme social, al contrari, es tracta d'avançar cap a una autèntica hibridació on una mateixa forma de lluita i una mateixa forma organitzativa abastin indistintament ambdues problemàtiques, realitzant la seva simbiosi.

Podem trobar algunes raons que avalen aquesta línia de pensament en el fet que la pròpia expansió del capitalisme en tota l'esfera de la vida social tendeix a trencar la neta separació entre el laboral i el social. En efecte, estem assistint des de fa ja bastants anys a un fenomen de totalització capitalista que estén la lògica del mercat i del benefici econòmic a tots els aspectes de l'existència humana, infiltrant i colonitzant els nostres desitjos, el nostre imaginari, les nostres motivacions, les nostres relacions socials i, en definitiva, la nostra manera d'existència. El capitalisme juga les seves cartes simultàniament en el tauler del laboral i en el del social, desdibuixant cada cop més les seves fronteres.

Així, per exemple, en l'esfera laboral el capitalisme procura treure profit de totes les facetes de la persona contractada, no es limita a utilitzar les seves habilitats tècniques o la seva força de treball, sinó que procura mobilitzar la totalitat dels seus recursos, és a dir, les seves motivacions, els seus desitjos, les seves angoixes, els seus recursos cognitius i els seus llaços afectius per obtenir majors rendiments. Mentre que, fora de l'esfera pròpiament laboral, resulta que són totes les activitats que el treballador porta a terme al marge del seu lloc de treball les que són instrumentalitzades pel capitalisme perquè produeixin beneficis, ja sigui en l'àmbit de la salut, en el de l'educació, en el de les cures, en el de l'oci, per no esmentar, és clar, la voràgine consumista. No és l'economia la que és capitalista és tota la societat, i és la nostra pròpia vida la que es troba capturada per la seva lògica, per les seves paràmetres i pels seus valors.

Davant aquesta realitat la conclusió sembla imposar-se amb claredat: ja que el capitalisme transcendeix el món laboral, desdibuixa la seva especificitat i expandeix la seva pròpia lògica a tot l'àmbit del social, la nostra lluita contra el capitalisme ha de transcendir, ella també, el món laboral i adoptar unes formes que abastin la realitat social en tota la seva extensió.

La necessària diversificació dels terrenys d'intervenció de les nostres organitzacions, i la indispensable polivalència de les seves lluites, cobren una rellevància encara més gran quan observem la proliferació de les interconnexions que el capitalisme està teixint entre els diferents components de la realitat social a nivell mundial sense que importin ni les distàncies ni els llocs ni els aspectes de la realitat que es posen en relació. Si tot està cada vegada més estretament interconnectat, si el global marca les coordenades de la nostra època tant en l'econòmic com en el polític, llavors també cal imprimir a la nostra manera de lluitar i d'organitzar-nos el segell d'una perspectiva global que interconnecti els diversos fronts de lluita.

Alguns passos que es poden donar en el moment actual

Només cal mirar al nostre voltant per veure que per fora de les estructures del sindicalisme alternatiu i de les minúscules organitzacions polítiques radicals, s'està movent una rica pluralitat de nuclis activistes que abasta des de moviments socials puntuals com durant el període de la guerra de l'Iraq, fins a organitzacions ecologistes, aturats, col.lectius de treballadors precaris, associacions veïnals, nuclis d'economia alternativa, cooperatives, associacions de emigrats, joves sense habitatge propi, cyberactivistas, premsa, ràdio i editorials alternatives, ateneus, associacions memorialistes, col.lectius que lluiten contra les més diverses discriminacions, centres ocupats etc. etc. L'anarcosindicalisme ha de barrejar-se amb les variades formes de resistència que es troben escampades per tot el teixit social per inventar conjuntament noves formes de lluita.

No és fàcil entreveure quin serà el resultat sobre el qual desembocarà el procés d'hibridació i la forma concreta que aquesta prendrà, però si es poden intuir quins han de ser els passos que convé donar perquè la hibridació es produeixi efectivament i perquè es forgi l'osmosi entre el laboral i el social.

Per descomptat, aquests passos no van en direcció a construir un calaix de sastre i a obrir l'organització anarcosindicalista perquè pugui donar cabuda avui a tots els activismes. D'una banda, és obvi que les dificultats per establir unes estructures de debat i de decisió que fossin comuns desembocarien sobre la més absoluta inoperància. D'altra banda, resulta que la dispersió dels nuclis activistes en tants llocs del teixit social com sigui possible constitueix un dels actius més importants de les lluites subversives. I resulta, a més, que les perspectives de futur no apunten cap a una forma d'organització que disposi d'estructures fixes i estables, encara que només sigui perquè l'acceleració del ritme dels canvis i dels esdeveniments exigeix ​​una rapidesa d'adaptació i de reacció que només poden proporcionar les xarxes.

En el moment actual els passos que convé donar consisteixen simplement a crear les condicions adequades per afavorir el procés d'hibridació. No n'hi ha prou amb que els militants anarcosindicalistes siguin presents, com sol ser freqüent, en les activitats d'altres nuclis activistes més dels pròpiament sindicals.

Es tracta que l'organització anarcosindicalista sigui, ella mateixa, un factor de sinèrgia, de vigorització i de multiplicació de les diverses resistències, bolcant explícitament els seus esforços en la creació d'un dens teixit de connexions amb els components de l'espai alternatiu. Es tracta de fomentar la interacció, l'intercanvi, el frec, la producció de pensament en comú, la confluència en l'acció, la participació en experiències comunes, multiplicant les ocasions per compartir solidaritats.

En aquesta línia, les nostres publicacions han de cobrir tots els camps de la conflictivitat social, donant veu pròpia a tants nuclis activistes com sigui possible, i les nostres accions han de desbordar sense reserves l'àmbit estrictament laboral, com ja va passar per exemple amb la recent vaga del consum. Però seria un error garrafal plantejar aquesta obertura sobre l'activisme social simplement com un mitjà per a suscitar simpaties i per atreure militants que reforcin la incidència de l'organització anarcosindicalista en el món del treball. Aquesta obertura ha de ser impulsada pel seu propi valor, perquè constitueix, en si mateixa, una forma de lluita i perquè representa una de les condicions perquè l'anarcosindicalisme avanç cap a la seva necessària transformació.

* Tomás Ibáñez, Catedràtic de Psicologia Social en la Universitat Autònoma de Barcelona, militant llibertari i afiliat a la CGT

Attached documents