El 15-M com a fallida de la Transició

El 15-M em va enganxar mentre impartia una assignatura on repassava allò tan espuri anomenat Transició. La casualitat, a més, feia que estigués preparant una edició d’un conjunt d’articles apareguts a la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico dels anys setanta on, des de la més absoluta dissidència, es denunciava els enganys i paranys del procés, tot exposant algunes profecies com la privatització de les Caixes o l’hegemonia de la banca en les decisions governamentals, o es deixava ben clar que un dels objectius de les transformacions polítiques vers una democràcia de baixa qualitat consistia a desarmar qualsevol indici de protecció laboral.

Davant de qualsevol fet, fenomen o procés, del passat o present, la pregunta fonamental és... per què? Sobre els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes s’estan donant algunes explicacions que van des de les típiques teories conspiratives fins a les més abstractes, on es posa en qüestió (al meu entendre, amb raó) el cop d’estat financer a càmera lenta que estem patint. Tanmateix, el fet objectiu és que només a l’estat espanyol, i amb un plus al Principat, sembla haver catalitzat un moviment de rebuig organitzat, fins ara poc visible, i que desconcerta tot un entramat institucional incapaç de reaccionar, i encara pitjor, de comprendre què és allò que s’esdevé.

L’especificitat hispànica la trobarem en el passat immediat. L’ordre vigent; monarquia parlamentària, Tribunal Constitucional, Café para todos, sistema de partits,... prové d’un mateix pecat original. És aquell que escandalitza les joves generacions quan són conscients de la magnitud de la tragèdia. Un testament, en forma de llei, va determinar com calia organitzar l’Espanya del segle XXI. La Llei de Successió establí clarament la manera com una dictadura militar d’inspiració feixista, que per obra i gràcia de l’Opus Dei anà reconvertint-se en una dictadura liberal, acabà generant una democràcia liberal de sèrie limitada, i amb l’aparell d’estat (jurídic, militar, econòmic) intacte fins avui.

Per molt que hagiògrafs i publicistes hagin tractat de dissimular, el procés de Transició esdevingué un frau. La continuïtat de l’estat de 1939, encarnat en el monarca, implicava una perpetuació i una legitimació de l’herència franquista, de la seva estructura de classes (fonamentada en vencedors i vençuts) que bastí una democràcia a partir de la cooptació d’una oposició que renuncià a tot, i de l’exclusió d’una dissidència poc disposada a jugar al pòquer amb les cartes marcades (com succeí amb el nacionalisme d’esquerres o l’anarquisme).

D’aquí sorgí una democràcia feble, un sistema polític fonamentat en grans aparells de partits especialitzats a impedir la participació de la ciutadania, i excessivament disposats a cedir davant la pressió dels veritables poders fàctics, que en termes generals, responia als mateixos cognoms de les elits franquistes. D’aquesta manera, els grups econòmicament i social dominants de l’antiga dictadura (la gran banca, l’alt funcionariat, la vella aristocràcia empresarial dirigent dels antics monopolis privatitzats) van poder mantenir la seva indiscutida hegemonia política. I, com es pot veure als sofàs de la Moncloa, encara són ells qui dicten les lleis i reglaments als seus servidors polítics.

Els resultats d’aquest gran frau anomenat Transició, i que singularitza el nostre sistema econòmic de la resta d’economies occidentals i expliquen realment la baixa productivitat, és el d’un capitalisme “de amiguetes” on el poder econòmic és en mans de les persones menys adequades. Una classe financero-empresarial especulativa que ha optat històricament per administrar Espanya com una finca particular, amb un mercat captiu i una classe treballadora a la qual tractar com a domèstics (d’aquí l’estúpida obsessió per la precarietat laboral o uns irracionals i inacabables horaris laborals combinats amb una desocupació endèmica). Un empresariat que ha participat en totes les bombolles, que el poder democràtic no ha gosat mai contradir, s’han dedicat a seleccionar tots els ministres d’economia, caracteritzats per destruir qualsevol espai de protecció laboral i social.

Aquestes són les especificitats que singularitzen el cas hispànic, i que permeten interpretar el perquè la virulència de la crisi, i el perquè aquest moviment de fons, de rebuig, per part dels descendents dels perdedors de la guerra civil i la Transició. En aquest sentit, potser caldria interpretar allò que ens està passat com a una esmena a la totalitat al “tinglado” polític bastit per succeir el franquisme. Desmuntar l’estat, tot començant per una monarquia que ningú no va triar, i continuant per unes elits econòmiques que usurpen un espai polític que no els correspon, sembla que és allò que tots pensem i que, via amnèsia històrica, no havíem plantejat mai plantejar.

* Xavier Díez és historiador.