Les entitats reclamen una renda mínima de subsistència

Moltes persones que ara cobren la renda mínima d'inserció són col·lectius amb una impossible reinserció laboral.

Les ONG alerten que el perfil de necessitats és molt divers i la tisorada fa perillar la cohesió social.

Una renda mínima de subsistència per aconseguir que totes les famílies tinguin cobertes les necessitats bàsiques, és a dir, habitatge i alimentació. Aquesta és la reclamació que fa temps que plantegen les entitats socials que treballen a peu de carrer amb persones en risc d'exclusió i que ara tornaran a posar sobre la taula en el moment que els rebin el conseller d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, i el de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries. Més enllà de la necessitat de revisar la renda mínima d'inserció (RMI) per evitar el frau i adaptar-la a la situació actual –dos punts en els quals coincideixen plenament entitats i govern–, les ONG adverteixen que per qüestions pressupostàries no es pot deixar a l'estacada les famílies sense recursos i posar en perill la cohesió social.

“La revisió de la renda mínima ha de ser conceptual, no merament econòmica. Cal filar prim, ajustar la resposta a les necessitats, diversificar els tipus d'ajut i reforçar el seguiment individual”, han indicat en un comunicat la vuitantena d'organitzacions que s'apleguen sota el paraigües d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS). La diversificació d'ajuts, que també ha apuntat aquests dies el conseller de Benestar, hauria d'obrir vies de solució per a les situacions més precàries. “No podem posar a tothom en el sac de la inserció laboral. Cal ser realistes: hi ha persones amb grans dificultats socials per a les quals el més idoni seria una renda bàsica perquè cobreixin les necessitats del dia a dia”, indica Ramon Noró, portaveu d'Arrels, una entitat del Raval d'atenció als sense sostre. Des de l'Assemblea de Treballadors en Atur també reivindiquen “una renta de ciutadania garantida de 658 euros al mes”, com al País Basc.

Tot això mentre en els últims tres anys, per la falta de feina, s'ha triplicat el nombre de beneficiaris de la RMI: de 12.500 l'abril del 2008 s'ha passat a 34.000 ara. El govern té a punt un decret per endurir l'accés a l'ajut i evitar que es torni crònic. Es podrà cobrar 60 mesos com a màxim, amb l'objectiu que els beneficiaris “estiguin obligats a buscar feina”.

Cues en ple agost que posen cara i nom a les fredes estadístiques

“En aquests moments s'està actualitzant la informació. Disculpeu les molèsties”. Aquest missatge apareix a la web de la Generalitat si es busca informació sobre la renda mínima d'inserció (RMI). Hi surt des del 8 d'agost quan per a moltes famílies –la majoria sense recursos ni capacitats per moure's en l'entramat de l'administració– va començar una pel·lícula de por.

L'ajuda nascuda com a PIRMI (programa interdepartamental de renda mínima d'inserció) es troba des de l'1 d'agost en una mena de terra de ningú: la majoria de beneficiaris van cobrar amb deu dies de retard, n'hi ha un 20% que encara no ha cobrat i els professionals dels serveis socials no tenen ni idea de si les famílies que gestionen la seguiran cobrant o no.

Tot i que mai se sap ben bé on acaba la realitat i comença la ficció, les històries que expliquen les persones que fan cua a Benestar Social o a les oficines de Treball perquè encara no han cobrat són dignes de ser novel·lades. Aquestes persones posen cara, nom i cognoms a les fredes estadístiques que diuen que el 18,4% de població ingressa menys de 642 euros, que es considera el mínim que cal per viure dignament.

Les dades:

18,4 per cent de la població catalana, segons l'Idescat, no té els 642 euros/mes que són el mínim que cal per viure.

640 euros d'ingrés al mes es considera el mínim per viure en condicions dignes. Per sota es viu en pobresa relativa.

>>> Notícia extreta del diari El Punt Avui