La tardor del 15M

Els multitudinaris actes de desobediència civil i resistència no-violenta, els processos massius de participació i decisió directa i horitzontal, les milers de persones discutint assembleàriament, la reconstrucció de llaços, de sociabilitats... són alguns dels trets d'aquest nostre actual moviment. Intentem ajudar a situar-lo en la conjuntura, però també en el llarg termini. Encara no ha acabat el llarg estiu de l'autonomia i ja s'entreveu una tardor calenta.

En l'horitzó polític hivernal, una llarga sèrie de convocatòries anuncia un in crescendo mobilitzador que apunta al 20N com a prova de foc. Des del 15M, la repolitització de la vida pública –una tensió tot just continguda durant el lapse vacacional– ha forçat la reconfiguració del comandament neoliberal anticipant les generals. I és que entre els múltiples efectes del 15M, un dels més immediats ha estat precipitar el relleu governamental.

L'esquerra parlamentària, confiant que el precariat segueixi pagant la crisi i segura que en el futur hi haurà una altra alternança, ha assumit resignada el seu paper subaltern, acceptant a la bestreta la sagnia de vots i l'ascens al poder d'una dreta corrupta i desacomplexada. A l'acceptar ja la derrota electoral, el PSOE evoca a l'excés el turnisme del segle XIX. El ‘dit’ que ha proclamat a Rubalcaba candidat és ja la crònica d'una derrota anunciada. I contra un carrer que reclama una democràcia efectiva, l'aparell socialista no ha permès ni unes primàries.

El seu objectiu és clar: facilitar una deserció electoral massiva per l'esquerra que permeti guanyar a la dreta. El teatre de Rubalcaba desmarcant-se lleugerament per l'esquerra, mentre Zapatero gira a la dreta no persegueix convèncer a l'electorat enganyant-lo, sinó imposar una raó cínica que faci desistir de tota alternativa progressista. A una mala, l'aparell es blinda davant una eventual victòria eliminant qualsevol canvi per l'esquerra. Tot abans que un altre 13M.

Per si l'anterior fora poc, en el sprint preelectoral el Govern s'ha decantat per donar al seu partit l'estocada final amb una inusual decisió: constitucionalitzar el neoliberalisme per mitjà d'una esmena sobre el control de la despesa pública. Adéu als vestigis del projecte europeu socialdemòcrata i demòcrata-cristià de postguerra. Al servei dels mercats, i en sintonia amb Merkel i Sarkozy, Zapatero imposarà un canvi de sentit constitucional que no només no es va votar el 1978, sinó que, a més, es troba en oberta oposició al model econòmic i social de llavors. No podia ser d'una altra manera. En el camí marcat per altres mesures com la reforma requerida pel tractat de Maastricht, incloure en la Constitució un topall a la despesa pública avança un penúltim pas d'un procés deconstituïent que dura ja tres dècades.

Els apologistes dels Pactes de la Moncloa i l'economia “social de mercat” es treuen per fi la seva màscara democràtica i es mostren com el que són: mers gestors al servei dels ‘mercats’. Quan l'alegria és neoliberal, la Constitució és tot el modificable que faci falta.

Per la seva banda, el laboratori català, avantsala autonòmica del que pot arribar a ser la política estatal, ens avança les claus per a un escenari post-20N. A pesar de ser més un fracàs aliè que un èxit propi, les municipals han reforçat el la dreta de CiU. Lliurada al PP més reaccionari de tot l'Estat, la seva deriva arrossega a un independentisme incapaç de comprendre la qüestió social i la política del moviment. Només l'èxit parcial de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) en alguns municipis oferix un contrapunt esperançador –encara que llastrat per certa animositat sectària contra el 15M–.

Per la seva banda, l'esquerra parlamentària ha demostrat una incomprensió no menor del que és el 15M. Des del PSC a EUiA, sense excepció, tots els escons de l'esquerra es van avenir a signar la declaració contra el bloqueig desobedient de la sessió del Parlament català que aprovaria la “llei ómnibus”. Aquesta mesura, que esborra d'un cop de ploma part de l'obra legislativa del tripartit, ha marcat un dràstic canvi en la gobernança. La seva aprovació reflecteix per igual la prepotència de la dreta i la impotència de l'esquerra. A aquesta última se li nega, en endavant, que les seves polítiques perdurin.

Al sumar-se incondicional a la declaració contra el bloqueig del Parlament, aquesta esquerra ha demostrat la seva connivència amb les pràctiques deconstituients de la dreta. La seva decisió ha segellat un divorci amb la societat en moviment que difícilment es podrà recompondre. En va han intentat agenciar-se més tard el 19J. La seva lògica, abans i després del bloqueig, segueix sent l'obediència al comandament neoliberal per sobre de qüestionar-se la seva responsabilitat en la destrucció del benestar.

Torna el moviment...

La bona notícia ens la porta el canvi de tendència en el moviment. Després del gest de les acampades, el 15M ha promogut un reeixit canvi de repertori sostingut en les xarxes socials, ha centrat en el precariat la composició social de l'antagonisme, ha assolit desplaçar l'epicentre de les xarxes activistes i ha modificat el seu discurs; ara configura, en fi, una oposició extraparlamentària que aposta per la ruptura.

Després de dècades buidant de contingut la Constitució de 1978, l'eix del conflicte polític ja no discorre entre l'esquerra i la dreta del parlament, sinó que es desplaça cap a l'eix dintre/fora del règim. Per això crida la multitud: “No ens representen!”. Per això s'intenta blindar constitucionalment el límit de la despesa pública. No obstant això, cada mesura regressiva precipita l'obertura i increment de l'espai autònom.

Però fins quan?

A pesar dels èxits, els riscos de cara al 20N –i després– són enormes. L'excitació de la ruptura fa que es consumeixin massa energies. En no poques assemblees sobra afany de protagonisme. Haver d'assolir consensos per unanimitat sí o si és vist com democràtic quan, en rigor, és autoritarisme. Deliberar en assemblea es confon amb elaborar lleis; la programàtica del moviment, amb avantprojectes de llei. Sovint s'enfoquen malament qüestions com la reforma electoral. S'oblida que la clau no està en un altre sistema de partits, sinó en el control i rendiment de comptes de l'estament polític, en la introducció de mecanismes de democràcia directa, etc.

L'interès en la cooptació i l'oportunisme són desmesurats. Per als partits d'esquerra, el 15M és vist a l'una com un problema i un calador de vots. Des dels mitjans s'han redoblat els esforços per produir líders, per consolidar logotips que redueixin el 15M a una simple marca –com el ‘68–. Per si amb això no n'hi hagués bastant, la visita del Papa ha demostrat que la reacció no està disposada a perdre el carrer. Compten per a això amb els recursos que gestiona la dreta, a més d'un suport mediàtic i policial no-res menyspreable.

Aquesta tardor la repolitització de la vida pública s'exposa a una escalada de tensió. La renúncia de l'esquerra parlamentària aboca a un escenari hegemonitzat per la dreta, fins i tot si guanya la primera. El 15M s'enfronta al repte de definir una estratègia extraparlamentària que li permeti afirmar-se en l'autonomia sense deixar d'impactar en el règim, legislar sense governar, canviar la societat sense reproduir el comandament.

* RAIMUNDO VIEJO VIÑAS és activista i professor de Teoia Política de la Universitat Pompeu Fabra. Article publicat a la revista Diagonal)