Puja l’SMI però segueix sense garantir una vida digna

El Govern espanyol ha apujat avui el Salari Mínim Interprofessional (SMI) fins als 1.221 € bruts mensuals en 14 pagues, amb un increment del 3,1 % respecte a l’any anterior. En termes reals, això suposa uns pocs euros més al mes per a les treballadores i treballadors que menys cobren. Des d’una perspectiva sindical combativa, aquesta pujada és clarament insuficient i no respon ni al context econòmic actual ni a la necessitat urgent de redistribuir la riquesa.

L’economia espanyola ha continuat creixent de manera sostinguda, amb increments del PIB per sobre de la mitjana europea en els darrers exercicis. Alhora, el sector empresarial ha consolidat beneficis elevats, recuperant marges i incrementant dividends. No obstant això, quan arriba el moment de traslladar aquest creixement a la classe treballadora, el discurs canvia i es demana prudència i austeritat.

La realitat és que mentre el PIB i els beneficis empresarials augmenten amb percentatges significatius, el salari mínim només creix un 3,1 %, una xifra que difícilment pot considerar-se una aposta real per la millora de les condicions de vida.

Tenint en compte l'augment de l'IPC i la relació de l'encariment de l'habitatge, l'SMI hauria de situar-se, com a mínim, en uns 1500 euros en 14 pagues, i avançar cap a un model en què la productivitat i els beneficis es tradueixin en drets i salaris dignes.

Aquesta pujada no representa un canvi estructural, sinó un ajust tècnic que amb prou feines compensa parcialment l’encariment sostingut del cost de la vida: habitatge, alimentació, subministraments i transport continuen pressionant l'economia d'un gran gruix de la població. Parlar d’un increment històric, quan el que es consolida és una bretxa persistent entre els salaris més baixos i els beneficis empresarials és, com a mínim, un exercici de maquillatge polític de la socialdemocràcia neoliberal per tal d'evitar una fuga de vots dels sectors més descontents i amb l'ombra amenaçant de l'extrema dreta com a vot de càstig, com va passar a l'Argentina.

Cal analitzar l’“efecte tractor” d’aquest augment sobre la resta de salaris. L'SMI és una referència per a molts convenis col·lectius i marca el punt de partida de les taules salarials. Si la pujada és petita, com en aquest cas, també ho serà l’impacte sobre les categories que estan just per sobre, i això consolida una situació en què la majoria dels salaris continuen pràcticament estancats. A més, quan les empreses poden absorbir aquests increments a través de complements salarials, la pujada queda neutralitzada i moltes treballadores i treballadors no veuen cap millora real a la nòmina. 

Per això aquest nou SMI ha de ser un punt de partida per a les seccions sindicals als centres de treball: una palanca per arrencar millores més àmplies, no només garantir el mínim legal sinó impulsar augments lineals per al conjunt de la plantilla. Només amb lluita sindical sostinguda —mitjançant el conflicte i la negociació col·lectiva— podrem garantir que els ajustaments salarials promulgats pel govern es converteixin en millores reals i generals per a la classe treballadora.

Des de la CGT Catalunya defensem que la redistribució no pot quedar subordinada als interessos patronals ni a l’estabilitat dels mercats. Qui genera la riquesa és la classe treballadora, i per tant ha de revertir en ella. L’SMI ha de garantir una vida digna, no simplement la supervivència i s'hauria de vincular de manera clara a la riquesa generada col·lectivament, no a les molles pactades entre els governs, la patronal i els sindicats grocs.

Secretariat Permanent CGT Catalunya