L’error de càlcul de CCOO i UGT a Ensenyament

Qualsevol que estigui militant en sindicalisme uns anys coneix sobradament el modus operandi. En el context d’una lluita contundent que posi en dificultats a una empresa o govern, aquests sondejen una sortida que impedeixi haver d’abonar el peatge que les forces sindicals requereixen per aturar el conflicte. Hi ha molts mètodes, però el més habitual és trencar la força de les treballadores mitjançant la divisió interna. Divide et impera funciona des de fa milenis no per casualitat.

Així doncs, la patronal s’apropa als sindicats més moderats i proclius a trencar la unitat  sindical amb una oferta. Un compromís de certes millores mínimes, impossibles d’haver assolit sense la pressió existent generada pels sindicats més decidits, i el protagonisme de l’acord. Acord que acostuma a vendre’s com si fós mèrit d’aquells que han trencat la unió col·lectiva. Ambdues parts hi surten guanyant.

El resultat acostuma a ser l’afebliment de la força de la vaga, amb el despenjament d’una part de la plantilla. La confusió, manipulació de les dades per fer-ho més atractiu, l’efecte desmoralitzador de la divisió, el tancament oficial del conflicte és molt destructiu i aconsegueix l’efecte buscat: el potencial de millores associat a la força existent s’evita que derivi en un text molt millor.

Com es pot imaginar, en tants i tants conflictes on es repeteix aquest patró de col·laboracionisme amb la patronal, els sindicats que han vist com es punxa el globus de pressió i els vaguistes més conscienciats s’indignen de forma directament proporcional a la intensitat en que s’estigui desenvolupant la lluita. S’incrementa la tensió interna de diverses formes, mentre s’intenta revitalitzar el dany ocasionat. Sovint no es pot i el conflicte agonitza alhora que s’inicia una forta campanya de màrketing per posar en valor als que van deixar tirats als companys de lluita per estar a prop de qui mana.

Quan a deu dies vista de la setmana de vagues a Ensenyament m’arribaven notícies de que es repetiria, per enèssim cop, la mateixa jugada no m’ho creia. Vull dir, no em creïa que els signants no preveiessin el que els hi vindria a sobre en aquest cas. Estem parlant d’una de les plantilles més grans de Catalunya, unes 95.000 persones, on el pes de CCOO és molt reduït i el d’UGT pràcticament marginal i en vies de desaparició. En un cicle de mobilització molt més potent que el darrer de 2022 que va fer caure el conseller Cambray. Què creien que passaria dins un col·lectiu on no tenen mínima influència i alhora supersensibilitzat? Que hi hauria una mica de soroll controlable mitjançant el suport dels mitjans de comunicació institucionals i que una nova campanya de desactivació interna amb Apps, grafisme i dades esbiaixades ho aniria desinflant?

Voler replicar el funcionament del sindicalisme majoritari, fer i desfer sense gaires explicacions, a un espai on no ho ets i, a més, amb un volum de plantilla i impacte social de primer ordre és un suïcidi sindical. Com així s’està demostrant.

Les mostres d’indignació a nombrosos instituts, una enquesta amb gairebé 43.000 respostes i un 95% de rebuig al pacte és només la punta d’un iceberg que deixa en evidència que la jugada no ha funcionat. Les vagues segueixen pressionant i el conflicte escalarà, ara sense sortides des de l’eslabó més proper, posant en una posició molt difícil al govern: O s’hi posa en mode bunker resistint el desgast de la fúria docent (que tothom sap és molt problemàtica pels efectes socials que hi ha associats a milions de families) o mira de solventar el problema. És a dir reobrint negociacions i, per tant, deixant en evidència als que es van baixar primer del carro.

Pel que fa al que en diuen dany reputacional pels sindicat signants el panorama és devastador. El volum de persones indignades ha expressat de forma massiva a xarxes socials el que en pensen d’aquests. Els principals perfils han tancat comentaris i, ja el que faltava, ho intenten combatre criminalitzant aquest empipament com si fossin comportaments d’ultradreta per tal de victimitzar-se amplificant alguna expressió d’aquí o d’allà. Potser alguns preferirien debats calmats en una taula amb pocs participants sobre si punxar o no una mobilització en conxorxa amb la patronal és acceptable, però els conflictes obrers són com són i han estat així sempre. Si no ho entens és que segurament ho has oblidat de tant no practicar-ho.

No acaba aquí el problema pels signants. Hi ha una percepció social creixent des de fa  temps respecte l’apropament d’aquestes organitzacions als poders polítics o econòmics, com a conseqüència de dècades d’institucionalització i pau social, amb resultats materials negatius per a la classe treballadora. És prou clar l’efecte de que força desenes de milers de persones sensibilitzades expliquin als seus cercles propers respectius el que en pensen d’aquests dos sindicats. El desgast es multiplica.

CCOO i UGT tenien la opció de seguir al mig del grup de ciclistes, passant desapercebuts mentre uns altres equips tiraven al capdavant. Però no, han fet un increïble error de càlcul respecte les seves capacitats en aquest context intern i l’any en que vivim. Al 2026 i en situació de minoria no pots actuar com si estiguessim trenta anys enrere. Els anys de les fotografies i el crèdit social han mort. I sembla que no ho sabien.

El govern de la Generalitat té un problema. Sort.