És el moment de fer una Vaga General pel dret a l’habitatge contra tota la classe política
L’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008, va iniciar un cicle de crisi en el dret a l’habitatge que avui encara dura, 18 anys més tard. En tot aquest temps han governat partits de tots colors a la Generalitat – Convergència, Junts, ERC i PSC – i a l’Estat amb Zapatero, Rajoy, Sánchez i els seus socis. En dues dècades cap d’aquests polítics, ni els de l’oposició, han solucionat el principal problema de la població: garantir l’accés a un habitatge digne.
Tot al contrari. Durant dues dècades s’han dedicat a posar una catifa vermella als fons voltor i rendistes. A estirar l’habitatge com un bé de mercat amb el qual es pot especular i escanyar a la classe treballadora. En només una dècada el nombre de grans tenidors ha augmentat un 20%, la majoria pagant els habitatges al comptat, provinent de la inversió estrangera. El seu benefici i lucre sense fi ha suposat que els treballadors i treballadores hàgim de competir amb els especuladors per poder accedir a un habitatge, amb el resultat de més de 160.000 desnonaments a Catalunya des que va explotar la bombolla immobiliària.
Davant d’aquesta sagnia de la classe treballadora tots s’espolsen les puces, tiren les culpes als altres mentre fan funcionar les portes giratòries a tota velocitat. Recordem que la patronal dels propietaris de pisos de lloguers està presidida per l’exsecretària general d’habitatge (Helena Beunza, PSOE) i abans ho havia estat per l’exministre Joan Clos (PSC).
La majoria social vol que es reguli el preu dels habitatges. Ho diuen els carrers, el moviment per l’habitatge organitzat i que porta anys fent una feina colossal, i també ho diuen les enquestes oficials del CIS. Fa 15 anys acampàvem a la plaça Catalunya perquè la gent no podia pagar la hipoteca, ara acampem perquè ja no es pot llogar ni una habitació al seu barri. El govern del PSOE ha intentat salvar els plats amb dos decrets descafeïnats, que només posen pedaços a la crisi més gran que travessa la nostra societat i que, a més, ha sigut incapaç d’aprovar.
Junts, la Convergència burgesa de tota la vida, s’ha negat a tirar endavant els decrets perquè ells mateixos són els rendistes: més de la meitat dels diputats de Junts al Congrés reben ingressos privats provinents de rendes de lloguer. Posen per damunt els interessos de la seva classe, la minoria parlamentària que ara són, deixant enrere a milers de famílies treballadores. Ja ho van fer tombant la moratòria antidesnonaments i aquesta vegada no els ha tremolat el pols per tornar-ho a fer. Els de les privatitzacions i retallades segueixen al peu de la lletra el seu projecte neoliberal en contra de la majoria social, en contra del poble.
És el moment de donar un cop sobre la taula, de demostrar que ja n’hi ha prou. Hem de dir a tota la classe política, a tots i cada un dels polítics que han venut els nostres barris, pobles i ciutats, que ja no podem més. Que ja no volem aguantar més. No volem més morts, assassinats per la patronal, ni famílies sense casa mentre els rendistes es fan encara més rics a costa nostra. A costa de la nostra misèria.
Hem de convocar una vaga general contra tota la classe política que posi el dret a l’habitatge i els salaris per viure dignament per sobre de tot. Exigim que es recuperin els habitatges que es troben en mans dels fons voltor i l’aprovació dels contractes de lloguer indefinits.
El sindicalisme combatiu, el que trenca amb la derrota i la falsa pau social, hem de parlar amb les companyes de feina, interpel·lar als delegats i delegades, als comitès d’empresa. Ens hem d’organitzar als centres de treball i posar sobre la taula la convocatòria d’una vaga general per solucionar aquesta crisi d’una vegada per totes.