“Les mobilitzacions contra el PHN esdevenen un clam de dignitat popular”

Oriol Fuster i Cabrera és un activista de les Terres de l'Ebre, membre de Jóvens de les Terres de l'Ebre i de Maulets, que ha participat en tota mena d'accions i assembles contra els projectes de transvasament de l'aigua del riu Ebre i en defensa del territori.

- En quin moment neixen els primers projectes de transvasament de l'aigua del riu Ebre i quina evolució han tingut?

De transvasaments i projectes de transvasaments en trobem “de sempre”: des de principis del segle XX, amb el Plan Nacional de Obras Hidráulicas, fins avui dia. Només entre el 1973 i el 2008, per exemple, hem tingut set projectes diferents de transvasaments, cadascun amb excuses diferents.
En este sentit és important destacar com, fos quin fos el color del partit polític al govern, l'aposta per un model hídric basat en l'espoli i per la mercantilització de l'aigua no ha canviat: dretes i “esquerres” n'han promogut i executat quan han manat... i han assegurat estar-ne en contra quan han estat a l'oposició.

- Quines són les principals argumentacions que han donat els governs per imposar el transvasament?

L'argumentació “tradicional” ha estat la fal·làcia que en algunes zones “sobra aigua” mentre que en d'altres en manca: si als anys 30 es parlava del desequilibrio hidrológico en España, avui es parla que a Barcelona hi ha sequera.

El problema, ahir i avui, però, és el mateix: si partim d'un model de creixement urbanístic il·limitat, pensat perquè polítics i empresaris treguen benefici del totxo, del camp de golf i de l'especulació, i no pensat de cara a les necessitats humanes, és inevitable que esta (mala) gestió comporte problemes, espoliació, polèmiques i mobilitzacions.

- Que va suposar el Plan Hidrológico Nacional?

El PHN va suposar moltes coses, començant pel naixement de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, que enguany ha complert els 10 anys. El naixement de la PDE va lligat a la popularització de la lluita i el moviment contra els transvasaments i per una nova cultura de l'aigua, que va dur a terme tota mena de mobilitzacions massives a les Terres de l'Ebre, però també a València, Barcelona i fins i tot a Brussel·les.

El PHN, i més que el PHN en si les mobilitzacions que va comportar, va suposar també una important presa de consciència d'identitat de territori per a les persones de les Terres de l'Ebre. Una identitat, l'ebrenca, que no naix durant estes mobilitzacions -la percepció d'una sèrie de “trets diferencials” és molt anterior i respon a qüestions com les particularitats culturals i dialectals d'estes terres, cruïlla dels Països Catalans, o el sentiment de llunyania i abandonament respecte les “capitals” de Barcelona i València- però que es va manifestar, estendre i socialitzar molt durant esta època.

Només cal pensar en les manifestacions, on hi participaven famílies i pobles sencers acompanyats de les bandes de música dels pobles o de grups com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Pepet i Marieta o Terrer Roig: les generacions que hem crescut amb això no podem evitar que en recordar-ho se'ns pose la pell de gallina. Les mobilitzacions contra els transvasaments no representen només manifestacions contra un model de territori concret, sinó que esdevenen també un clam de dignitat popular, una “indignació” -ara que la paraula sona tant- des de baix cap a dalt i des d'una de les colònies històricament més abandonades i maltractades dels Països Catalans cap a la metròpoli.

Finalment el PHN va suposar també una qüestió molt important, i és l'assumpció de la idea que si es lluita es pot vèncer. Les diverses victòries que ha aconseguit el moviment social han subratllat una vegada i una altra com el treball de formiga, la mobilització, el boca-orella i el convenciment de poder vèncer acaben comportant victòries. Malgrat l'amenaça real, encara avui, dels minitransvasaments que s'estan efectuant; malgrat els molts errors que s'han pogut cometre i malgrat l'amenaça continua més viva que mai, la realitat és que s'han aconseguit importantíssimes victòries com la del PHN del govern espanyol o la de la interconnexió de xarxes cap a Barcelona del govern català: i això és un pòsit que a les Terres de l'Ebre ha quedat plenament marcat, i que des d'altres espais i moviments socials es té sovint molt en compte.

- Quina va ser la resposta de la gent i com es va organitzar la defensa del riu?

Una qüestió important a tenir en compte a l'hora d'analitzar les victòries del moviment per la nova cultura de l'aigua és el discurs, la defensa dels recursos naturals com a patrimoni de tota la societat -i no d'unes empreses- i la necessitat de preservar-los per a les futures generacions.

Des d'un principi es va lluitar per evitar discursos simplistes, victimistes i divisors com els que s'han promogut des dels mitjans de comunicació (“a València ens volen robar l'aigua”, “a Barcelona ens volen robar l'aigua”). S'ha intentat deixar ben clar que, d'una banda, no és una qüestió de “no voler donar la nostra aigua”, sinó d'una necessitat real d'esta aigua per part de l'ecosistema i la societat ebrenca; i de l'altra que no és una qüestió de “cultura del no” sinó d'una voluntat de lluitar contra un model energètic i econòmic que no només podria assecar l'Ebre, sinó que també expulsa gent de pobles com Itoiz, al País Basc, o Artieda, a l'Aragó; i que per tant arreu on s'aplica respon als interessos privats i no al bé públic. En este sentit la col·laboració i la lluita colze a colze amb col·lectius i persones d'arreu que també han tingut problemàtiques semblants ha sigut bàsica per aconseguir tot el que s'ha aconseguit, i encara avui, amb les noves lluites que hi ha en l'actualitat (canal Xerta-Sénia, canal Segarra-Garrigues, Pla de Conca de l'Ebre...) s'hi continua treballant.

També és molt important el caràcter totalment popular de les mobilitzacions, ja que els partits polítics en cap moment han tingut protagonisme o dirigisme, encara que ho hagen intentat més d'una vegada; es tracta d'un autèntic moviment social de base. Prova d'això és, per exemple, el fet de tenir jóvens de 14 anys al costat de persones de 60 i 70 pintant pancartes, manifestant-se o escridassant polítics: és molt significatiu i dibuixa molt bé la popularitat de la lluita.

- Com valores el resultat de la vostra lluita?

És impossible no valorar-ne positivament els resultats, per totes les raons que hem anat comentant anteriorment. Tot i així és important que siguem conscients que la lluita no ha acabat, que no ens hem d'adormir en els llorers i que encara hi ha projectes de transvasaments actius i en marxa que s'han de combatre urgentment. Actualment no ens enfrontem a un macroprojecte com seria el cas del PHN o de la interconnexió de xarxes, sinó a tot un seguit de petits projectes en diferents direccions que suposarien un cop encara més fort per a les Terres de l'Ebre.

Un exemple d'això és la construcció del canal Xerta-Sénia, que amb l'excusa d'uns regadius sobredimensionats obre les portes a nous transvasaments i contra el qual ja hi hagut mobilitzacions convocades per la PDE i Unió de Pagesos; la mobilització de fa uns mesos a Barcelona contra el Pla de Conca del govern espanyol, que no respecta el cabal mínim mediambiental de l'Ebre ni recull la proposta de règim hídric aprovada per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre; o les amenaces de la Generalitat Valenciana sobre la necessitat de transvasaments. En tindrem notícies -i convocatòries- durant el proper curs, i caldrà respondre-hi.

* Entrevista realitzada per Josep Estivill, publicada al núm. 131 de la revista Catalunya.