L’evolució del Fons Monetari Internacional
Els autors d'aquest article, ambdós economistes, analitzen l'evolució del FMI i el seu paper com garant de l'hegemonia del capitalisme financer.
El Fons Monetari, igual que el Banc Mundial (BM), sorgeix dels Acords de Bretton Woods l'any 1944, on es van conformar les bases institucionals del nou ordre econòmic internacional després de la II Guerra Mundial. Els acords també institucionalitzaven el nou paper d'EE UU com potència hegemónica.
Enfront de la idea de Keynes de fer una nova moneda internacional, el báncor, es va establir un patró monetari or-dòlar: el valor de cada moneda es fixava pel que fa a la divisa nord-americana, i aquesta al seu torn respecte al metall. El dòlar passava a ser l'única moneda internacional de reserva.
La posició dominant d'EE UU en els acords va resultar determinant per a la pròpia configuració del Fons. Es va fixar un sistema de participació mitjançant quotes, el repartiment de les quals es fixaria en funció del pes de cada economia. El nombre de vots de cada Estat dependria de la seva quota, el que garantia un major poder a les principals potències i, sobretot, al gegant nord-americà.
Les quotes finançaven els préstecs d'aquells membres que necessitessin recursos per a mantenir el valor de la seva moneda. El mecanisme era el següent: els països amb una posició monetària més forta posaven les seves reserves a la disposició del país amb desequilibris, fins a una quantitat equivalent al 125% de la quota d'aquest últim. El préstec es divideix fins a en cinc trams. L'important és que superat el primer tram, el préstec inclou clàusules de condicionalitat. És a dir, a partir d'aquí el país prestatari hauria de complir unes condicions en matèria de política macroeconòmica (programes d'estabilització), més severes com més s'ascendís de trams.
El plantejament del FMI i els seus programes d'estabilització partien d'una concepció de la crisi entesa com “desequilibri” temporal i aliè a la pròpia dinàmica capitalista, resultat sempre de l'aplicació de polítiques inadequades. Aquest enfocament barrejava el keynesianisme amb la teoria quantitativa dels diners i situava l'origen dels desajustaments en problemes de demanda originats per causes monetàries. L'argument seria aquest: el problema sorgiria quan un país consumia més enllà del seu estalvi intern, per una indeguda expansió del seu crèdit. L'ajustament necessari per a retornar a l'equilibri suposava contreure aquesta “excessiva” demanda interna, incidint en les esferes fiscal (retallada de la despesa pública i pujada d'impostos), monetària (augment dels tipus d'interès reals) i salarial (repressió salarial). Amèrica Llatina seria el banc de proves durant els anys ‘50.
Semblant plantejament obviava qualsevol aspecte referit a l'estratificació social, com si tot el món consumís en igual proporció. Però els seus efectes sí tenien un marcat component de classe: el gruix de l'ajustament requeïa sobre les rendes del treball, via baixada de salaris de forma directa o indirecta mitjançant retallades sobre la despesa pública.
El FMI després de Bretton Woods
Després de l'ensorrada del model de Bretton Woods (primers anys ‘70), el Fons va quedar amb la missió absurda de vetllar per un patró monetari que ja no existia. La crisi d'identitat del FMI no semblava tenir altra destinació que la seva dissolució. Els fets, no obstant això, anirien en direcció oposada.
Dos elements propiciarien l'inesperat protagonisme del Fons (i del BM) en l'escenari econòmic internacional: necessitat i oportunitat. Necessitat, derivada de la crisi sistèmica que evidenciaven les principals economies capitalistes des de finals dels ‘60 i agreujada en gran manera en els anys 70. Un col·lapse que evidenciava una crisi de rendibilitat del capital. Oportunitat sorgida amb la crisi del deute extern iniciada per Mèxic el 1982, a la qual va seguir una cascada de països incapaços de plantar cara als seus compromisos financers.
En realitat, aquesta crisi no era sinó continuació de l'anterior. Molts estats perifèrics “van escapar” d'ella, ja que van rebre capitals privats estrangers àvids de nous espais per al guany davant la crisi en les economies centrals. Encara que en contradicció amb els seus propis estatuts, el FMI va col·laborar activament perquè aquests països liberalitzessin i obrissin a l'exterior els seus mercats de capitals. Aquest devessall de capitals privats cap als països perifèrics va resultar crucial en l'origen d'aquesta crisi, que va suposar un greu problema no només per als països endeutats, sinó també per a la gran banca privada, enfangada en uns préstecs irrecuperables.
El seu nou paper de intermediador entre creditors i deutors va permetre el ressorgiment del FMI. L'objectiu prioritari era que els bancs recuperessin els seus préstecs, per a això es veia necessari que els països endeutats tornessin a accedir al crèdit internacional (endeutar-se per a retornar els deutes contrets). Aquest motiu pragmàtic, que no teòric, va determinar el gir del Fons. Ara ja no es tractava de polítiques de curt termini per a ajustar la despesa al nivell d'estalvi intern, sinó mesures de llarg termini, els Plans d'Ajustament Estructural (PAE) favorables als mercats internacionals de capitals. En teoria, els països es veurien beneficiats d'aquesta captació d'estalvi extern.
Tals mesures garantien condicions favorables per a les rendes del capital en la seva pugna distributiva amb les del treball. No es tracta que els PAE busquin, perquè si, la ruïna de la classe treballadora; sinó que tracten de fixar i mantenir certes condicions de rendibilitat per al capital, el que sol implicar l'anterior.
Veus crítiques i rentat de cara
La duresa de tals mesures va comportar considerables crítiques, així com diverses revoltes populars com el “caracazo” de Veneçuela el 1989, durament reprimides. La ingerència que suposaven els PAE i els seus nuls resultats a pesar dels enormes sacrificis exigits, van fer que el Fons tractés de millorar la seva imatge buscant, juntament amb el BM, una “humanització” de l'ajustament. Es tractava de contrarestar reeixides campanyes crítiques, com l'organitzada el 1994 de “50 anys i prou!”.
Es van seguir programes conjunts amb el Banc per als països pobres molt endeutats (iniciativa PPME), i esforços per aparèixer com una barreja entre agència de desenvolupament, analista econòmic independent i prestador d'última instància. Però ni pels objectius als quals respon pot ser agència de desenvolupament, ni la seva antidemocràtica configuració institucional li permet ser independent, ni té els recursos necessaris per a exercir com prestador en última instància.
Problemes per a Lagarde
Christine Lagarde, substituta de Dominique Strauss-Kahn en el càrrec de directora general del Fons Monetari Internacional està sent investigada per la Cort de Justícia de la República francesa per anomalies i irregularitats en l'arbitratge que es va portar a terme per a indemnitzar a Bernard Tapie per la venda d'Adidas a principis dels ‘90, per part de l'entitat financera Crédit Lyonnais. Aquest tribunal francès establirà si l'actual mandatària del Fons Monetari va impartir instruccions a la Comissió d'Arbitratge encarregada d'establir les indemnitzacions quan era ministra d'Economia francesa. La pressió que hauria exercit Lagarde sobre aquest organisme de negociació pot costar-li la imputació per complicitat en falsificació i desviament de fons.
* Article extret del núm. 156 de la revista Diagonal