CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Desbordats per les novetats

Dilluns, 24 octubre, 2011

Durant diversos mesos, l'experiència dels “indignats”, al prendre les places de les ciutats espanyoles, ha construït la major autoorganització popular que han conegut les ciutats europees en les últimes dècades. Però a diferència de les altres mobilitzacions contra la guerra, etc., aquests moviments insisteixen en les formes organitzatives, doncs –com es repeteix en les assemblees– “anem a poc a poc, perquè anem lluny”.

Encara que no sembla que es vagi tan a poc a poc si en dos mesos i mig s'ha construït la major autoorganització possible, sense caps coneguts, sense sigles i sense dogmes. Són moltes les novetats d'aquestes formes de mobilització i d'organització, les quals conviden a pensar en noves formes de participació i un canvi de cicle de les agendes sociopolítiques. Hi ha la possibilitat real d'amplis “conjunts d'acció” entre sectors bastant diversos –d'edat, de classe, d'ideologies, etc.– per a coincidir en alguns punts concrets de lluita comuna, i amb una sintonia de fons, amb una ‘idea força’ que encoratgi les lluites parcials.

Així ha nascut aquest tipus de moviments, i així és possible que segueixi desenvolupant la seva creativitat. Doncs a més han sabut protegir-se fins a ara d'alguns vicis que en altres tipus de moviments els ha dut a polèmiques internes i la ineficiència. La “democràcia real, des de baix” pot ser un element unificador que permeti que es construeixi el que la gent desitja, i vegi possible en el seu particular horitzó.

Els canvis en els moviments duen que no hi hagi ‘representants’, sinó portaveus rotatius, que es busqui el consens més que la majoria sobre minoria, i que l'acta de cada reunió sigui pública i transparent. Prevalen els acords col·lectius sobre les persones que els han de difondre o executar. Es donen prioritat a les actes abans que a les interpretacions dels portaveus. Abans en els moviments clàssics, primer es triaria als ‘representants’ doncs ells ‘sabien’ interpretar els acords, i això sempre creava problemes.

Els aprenentatges d'aquestes noves formes s'estan fent en un temps record. Encara queden molts vicis de les formes anteriors, més representatives i elitistes, però el nou estil es va imposant. Per exemple, perquè les assemblees siguin el centre de les decisions no poden ser massives tan sols, sinó venir precedides per reunions de grups més petits que aportin diversitat d'idees i de propostes. Les assemblees participatives es diferencien de les assemblees i reunions informatives en la seva preparació per petits grups. Aprofitar la capacitat de les persones és el gran descobriment dels moviments socials. Hi ha molta intel·ligència col·lectiva i creativitat social.

Aquestes formes d'autoorganització no són espontànies, no neguen els grups d'iniciatives, el que anomenem “grups motors”, sinó que els reforcen. De fet han nascut aquests moviments d'iniciatives com les de Democràcia Real Ja, que bé pot considerar-se un “grup motor” o una xarxa d'alguns d'ells. Hi ha molts altres grups motors d'iniciatives des de baix, que no pretenen ser avantguardes o representants dels moviments, però que si pretenen llançar algunes iniciatives sense afany de protagonisme.

Els grups motors de les assemblees adopten diverses formes; d'amistat, d'experiències comunes, de temes que els motiven, etc., i fan propostes a les comissions i assemblees per a veure si són acceptades des de la base dels moviments. Però l'interessant és que s'intenta que no apareguin personalismes ni sigles que puguin pertorbar el debat d'idees o propostes per si mateixes. Sens dubte hi ha ideologies, hi ha sigles i hi ha personalismes, però es tracta que interfereixin el menys possible com elements de distorsió, doncs per les experiències se sap que han dividit més que agregat en moviments socials.

La diferència dels ‘grups motors’ amb ‘els partits’ és que aquests han tractat de capitalitzar i dirigir als moviments des d'alguna posició ideològica més o menys tancada o dogmàtica. En canvi, en ‘els grups motors’ hi ha més una posició de servei i estil participatiu, doncs les ideologies de cadascú es guarden, mentre que les propostes d'acció concreta són les quals prevalen. Guanyar en una bona diversitat és signe de creativitat i d'enriquiment col·lectiu, i per això és positiu no partir d'una unitat a la qual s'han de sumar altres, sinó d'un camí des de la diversitat per a anar construint de manera col·lectiva.

Consens i consulta

La qüestió de donar prioritat al consens és molt important, però té també els seus vicis. Doncs si el que les majories no escoltin a les minories és un error que divideix i no és constructiu, el que unes minories bloquegin els acords d'acció de les majories és paralitzant. El que es proposa és fer consultes orientatives i que la minoria reconsideri el seu argument en funció de les raons de les majories. Alguna minoria poden tenir encara raons que necessiten més temps per a ser argumentada, pel que cal deixar aquesta porta oberta. Si és urgent pot ser reformulada en la mateixa reunió i reconsiderada, i si no és urgent es porta a les següents reunions i assemblees, però sabent ja les opinions de la majoria i sense tractar de bloquejar sinó de ser integradora.

La descentralització cap a barris i pobles, i la descentralització per temes i subtemes és una altra manera que totes les persones puguin estar en alguns grups d'iniciatives segons la seva voluntat. I que les reunions puguin ser en grups petits on tot el món es pugui sentir amb ganes d'aportar sense por a parlar davant uns grans auditoris. En alguns grups fins i tot s'està fent “mapes” sobre quins col·lectius o sectors de la població encara no estan sumats al procés, i de quina manera es pot anar a parlar amb ells perquè puguin fer les seves pròpies aportacions –casos d'immigrants, minories, etc.–.

Resultats

Els resultats en tres mesos, desbordant a bancs i a polítics, són més clars que els dels partits electorals, els sindicats i associacions. De les promeses electorals ja pocs es fien. Però qui han sortit al carrer a les manifestacions han vist com es paraven molts desnonaments, més amb la seva acció que amb les ILP que estan paralitzades en el Congrés. El que el Banc Santander i el Bankinter reconsiderin les seves hipoteques per als que estan desocupats és més que el que ha fet el Govern, i sens dubte es deu a l'acció de les manifestacions sobre el botí de Botín i els seus secuaços, com ells mateixos confessen.

És el que anomenem la “reversió”, el desbordament, que deixa sense arguments a qui diuen que som violents. Per exemple, la violència del sistema ha estat gravada i difosa per internet i queden els policies en evidència. Les acampades són més netes que les concentracions dels “papistes”, i per descomptat més barates i creatives per a la societat. Fins i tot els partits d'esquerra poden copiar programes electorals de les comissions de treball, encara que després no compleixin el promès. S'està fent l'agenda política més des d'aquestes assemblees que des de les velles estructures partidistes.

* Tomás R. Villasante és activista social i professor de la UCM. Article extret de la revista Diagonal núm. 157