Persones que fan roba en situacions d’esclavitud: la moda de l’explotació laboral

La repressió sindical, els salaris baixos o les jornades interminables a través de subcontractacions, rere el glamour i l’èxit de grans marques com H&M o Inditex.

Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i fent front al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. Malgrat més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals –en reacció a les denuncies realitzades–, avui ens seguim trobant les mateixes situacions que als 90. L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers als països productors segueix contribuint al fet que la realitat amagada rere el “glamour” que ens venen esportistes d’èlit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a la Xina o a Bangla Desh.

Any 2011: el sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa malgrat fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben a l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.

Salaris de misèria

Per a les persones que treballen a la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. En un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món amb conseqüències directes derivades: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició d’infants i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de patiment humà. Tot plegat, vulnerant drets humans fonamentals –com l’article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria– o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que «el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies».

No és pas així. Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atraure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, a alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a 1 dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambodja, se situa entre els 2 i els 4 dòlars diaris. Salaris impossibles per a a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.

Agreujament i especulació

La carestia de la vida d’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu. Més encara quan bona part dels salaris està destinat a l’alimentació. Una treballadora d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalor, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial però el salari real ha disminuït un 10% en els darrers 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i la Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada.

La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh, on el salari mínim va ser el mateix entre 1994 i 2006, mentre que el cost de la vida augmentava una mitjana del 5% anual. Només després de grans mobilitzacions, els treballadors i les treballadores van aconseguir que el 2006 es passés d’un salari mínim de 900 taka a 1.662,50 taka al mes (16,60€ o 24,30$ aproximadament). La triplicació del preu de l’arrós registrada el 2008 va inutilitzar, però, aquest increment i va generar una nova onada de mobilitzacions fortament represaliada. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores que són les que pateixen les pitjors conseqüències segons la mateixa OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.

Esgotament interminable

Jornades que, a la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molta feina o per fer front a terminis d’entrega molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per cobrir les necessitats més bàsiques i per mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen malmesa la seva salut, i perden les possibilitats de formar-se, d’educar els fills, d’assolir una vida digna.

Rere anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, pateixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense cap assegurança mèdica ni cap cobertura o subsidi per baixa.

El 2009, una investigació realitzada a 12 fàbriques tèxtils de Bangla Desh contractades per marques holandeses afirmava que el 76,4% de les persones treballadores declaraven que els objectius de producció eren impossibles dins l’horari habitual. Moltes treballadores, en no arribar a l’objectiu diari establert per l’empresa, eren obligades a seguir treballant i acabaven sortint molt tard dels centres de treball. La majoria de les dones clouen la jornada entre les 8 i les 10 del vespre. Sense incorporar que la comptabilització d’hores extra només comença un cop acomplerts els objectius de producció.

Repressió sindical i dificultats per a la negociació col·lectiva

Malgrat la llibertat d’associació i de negociació col·lectiva són dos drets fonamentals, establerts per la OIT i definits com a «drets habilitants» (és a dir, que el seu exercici és necessari per tal que altres drets siguin respectats), la seva defensa i protecció és una tasca impossible. Se’ls nega obertament la possibilitat de sindicar-se. En molts dels països productors de roba, els governs restringeixen, dificulten i, inclús, prohibeixen els sindicats independents, així com la negociació col·lectiva. En un context de sobrexplotació laboral on les possibilitats d’autorganitzar-se també són limitades. Els empresaris, al seu torn, recorren si cal a la intimidació, als acomiadaments, a les llistes negres i, sovint, a la violència física. És pràctica estesa la creació de llistes compartides sobre sindicalistes.

Tot i les traves, les treballadores busquen maneres d’organitzar-se i lluitar per millorar les seves condicions. La Federació Sindical Internacional de Treballadors/es del Tèxtil, la Confecció i el Cuir (ITGLWF per les seves sigles en anglès) compta amb 217 organitzacions afiliades de 110 països. El context internacional d’ofensiva neoliberal ha limitat molt el poder de negociació dels sindicats. Els empresaris locals disposen de marges imposats molt curts per acceptar salaris més alts i estan sotmesos a fortes pressions de les firmes internacionals. Davant la possibilitat de perdre els seus beneficis, els empresaris traslladen la pressió a les persones treballadores. I l’amenaça de la deslocalització i del tancament dels centres de treball opera com l’argument més utilitzat per fomentar la desmobilització.

La llista blanca: hi ha marques netes?

Malgrat la llista no és exhaustiva i existeix molta opacitat, perquè sovint els acords es perden en una teranyina de subcontractacions, Inditex (Zara, Bershka, Stradivarius, Oysho…) , H&M, Decathlon, C&A, Nike o Adidas han estat blanc habitual de les denúncies públiques internacionals.

Des de la Campanya Roba Neta, que el maig passat va editar la guia “Moda, indústria i drets laborals”, s’impulsen també alternatives, tot recordant que com a consumidores podem reduir la nostra complicitat amb l’esclavatge tèxtil del s.XXI i repensar qui i com ens vesteix. Els activistes apunten que cal primer replantejar-se les necessitats reals i no caure en el parany d’oci consumista; que les peces de roba tenen moltes vides; que es pot decidir està informat sobre les multinacionals implicades; que es poden participar dels mercats locals d’intercanvi o en iniciatives com els guarda-robes populars.

Quan la mida si importa, recorden, cal afavorir els petits productors. I clouen recordant que els grups de treballadors i de treballadores organitzades al Sud necessiten suport davant la repressió i la persecució que pateixen i que la nostra solidaritat es pot canalitzar a través de les xarxes i de les organitzacions internacionals que lluiten pels drets laborals.

Manchester migra a Bangla Desh

Abaratir, deslocalitzar o esprémer són termes que estan a la base de la confecció neoliberal. Des dels anys 70, fins a tres onades deslocalitzadores han anat evadint els drets laborals i la justícia social i engreixant els beneficis de la indústria textil

El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorrien els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat a la fàbrica Cotton de Nova Iork. Jorn que des de 1911 es commemora com Diada Internacional de la Dona Treballadora. Mitjans del segle XIX i primeres dècades del segle XX: les treballadores dels EUA i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià: prototipus d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa.

2011. Manchester és a Bangla Desh. Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania, viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les seves necessitats més bàsiques.

Tres dècades deslocalitzant

La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar als anys 90, moment en el que es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces de roba fabricades arreu del món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.

La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va tenir lloc als 70 i va tenir com a països receptors Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia. L’entrada de roba barata als mercats occidentals va motivar que l’any 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes internacionals cerquessin proveïdors a altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes. Als anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els ‘tigres asiàtics’ i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic és convertien en àrees clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu. A finals dels 90, entren en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambodja, Laos o Birmània.

Els darrers països triats –en la perifèria els darrers anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust encaminats orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de la deslocalització.

El rentat de cara de la Responsabilitat Social

Rere les primeres denúncies públiques, les grans firmes van declinar tota responsabilitat. Però la successió d’escàndols, particularment referents a Nike i l’explotació infantil, les multinacionals van començar, a la dècada dels 90, a publicitar les respectives polítiques de Responsabilitat Social Empresarial. Gegants de la moda que anunciaven que feien els deures. Inditex, The Gap,

H&M, Aldi, Walmart o Carrefour van fer públics codis de conducta. Però 20 anys després, la RSE no han estat suficient per millorar la situació dels obrers i les obreres de la confecció. Es continua exigint als productors locals una competitivitat basada en la reducció gairebé a zero dels costos laborals i fiscals i en la capacitat per servir les comandes de forma ràpida i flexible. Per estalviar costos d’emmagatzematge i no acumular estoc, , les firmes de moda, de roba esportiva o les cadenes de distribució imposen terminis de lliurament cada vegada més curts. Com a conseqüència, la comercialització de roba es converteix en un sector dominat per unes poques empreses transnacionals amb milers de fàbriques proveïdores que assumeixen les seves draconianes condicions.

La producció de teixits i la confecció de roba va ser esdevenir un dels primers motors de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però, les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria dels països empobrits, segueixen patint a diari la imposició d’unes condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no estan pas al Nord: sobreviuen sobreexplotades al Sud per les grans marques multinacionals.

* Un article d'Albert Sales, Coordinador de la Campanya Roba Neta de SETEM Catalunya http://robaneta.wordpress.com/