La Justícia avala la desfeta de l’Estat del Benestar

La reforma constitucional eleva a categoria jurídica el desmantellament dels serveis públics. Només una reforma fiscal amb més i més justos impostos pot evitar la pèrdua definitiva dels drets socials.

L’allau de reformes i retallades que estem patint des de fa any i mig ha culminat amb una reforma constitucional exprés que eleva a categoria jurídica el desmantellament dels drets socials. La manera com s’ha justificat ens és coneguda (es fa pel nostre bé, ens permetrà sortir de la crisi, ara ens toca pagar per haver viscut tant de temps per sobre de les necessitats…).

Només cal que sintonitzeu cada matí Catalunya Ràdio, la que paguem entre tots, per sentir el mateix discurs (adobat amb alguns Aromes de Montserrat en forma d’elogis al “govern dels millors”) en boca de Manel Fuentes.
Una justificació amb un clar propòsit subliminal: presentar l’oposició a les retallades i la pèrdua de drets com una actitud irracional o inútil. Per això convé fer-se algunes preguntes bàsiques que ens ajudin a tenir arguments.

Tenim un sector públic inflat?

Els que diuen que el país ha viscut amb un sector públic inflat ignoren uns quants fets bàsics. El pes de la despesa pública al nostre país ha estat sempre per sota de la mitjana europea. Quan comparem dades de despesa social (22,7% del PIB enfront del 26,9% de la UE dels 27), sanitat (8,4% del PIB enfront del 9,2% de la UE dels 15) i educació (4,9% del PIB enfront del 6,2% de la OCDE), és palès que sempre hem estat per sota, fins i tot de països més pobres, com Grècia, que ha fet un major esforç en aquest tema. El mateix passa si comparem el pes dels funcionaris i dels treballadors públics. Si alguna cosa caracteritza el nostre país és la insuficiència del sector públic. Sense comptar que una part important de la despesa acaba canalitzant-se al sector privat (ensenyament concertat, sanitat concertada) amb més que discutibles efectes socials, com ho mostra la persistència d’una forta
discriminació social en les escoles concertades.

Per què tenim un endeutament tan gran?

Aquest és un altre mite. El deute públic espanyol no és excessivament gran. El deute públic brut se situa en un 65% del PIB, molt per sota de la majoria de països amb greus problemes (150% Grècia, 120% Itàlia, 114% Irlanda), o fins i tot de molts que aparenten més salut que nosaltres (229% Japó, 100% USA, 80% Alemanya). El deute fort espanyol és fonamentalment deute privat, de bancs i grans empreses que han utilitzat massivament el crèdit exterior per finançar la bombolla immobiliària i la seva expansió internacional. El problema és que aquest deute privat pot convertir-se en deute públic, com ja ha passat quan l’Estat ha avalat les emissions de deute de bancs i caixes o s’ha fet càrrec de les caixes en fallida. El problema per al sector públic no es tant d’endeutament total sinó de creixement del dèficit que ha tingut lloc els darrers anys.

D’on ve el creixement del dèficit públic?

El dèficit és fonamentalment el producte de l’ensorrament dels ingressos públics (impostos, taxes i cotitzacions socials), que en tres anys han passat de representar el 38,2% del PIB al 31,5%, situant el nostre país entre els que tenen menys recaptació d’Europa i molt lluny de la mitjana (que se situa en un 40%).

Aquesta davallada dels ingressos és el resultat de dos factors combinats: la caiguda de l’activitat econòmica, especialment el daltabaix immobiliari, i les diverses reduccions d’impostos que han tingut lloc els darrers 15 anys (pràctica eliminació d’impostos com l’IAE, de patrimoni, successions… i fortes retallades a l’Impost de Societats i l’IRPF, especialment a les rendes del capital).

Un exemple ens ho pot aclarir: segons l’Agència Tributària, la caiguda dels beneficis declarats per les empreses a l’Impost de Societats en el període 2007-2010 ha estat del 20%. Per tant, la recaptació hauria hagut de caure en aquesta proporció. Però la caiguda real ha estat del 40%, el doble. L’explicació és que s’han introduït un conjunt de desgravacions amb l’excusa de la creació d’ocupació.

Cal també considerar les despeses extraordinàries fetes al principi de la crisi, on destaca la compra d’actius a la banca (el diari Público ha quantificat en 126.000 milions d’euros les ajudes al sector financer).

Com ens afecta el canvi constitucional?

La reforma constitucional introdueix dues restriccions que encara dificultaran més el desenvolupament de l’Estat del Benestar. En primer lloc imposa que el pagament d’interessos financers és prioritària sobre qualsevol altra obligació.
Una cosa insòlita que no passa en el món privat, on les empreses en dificultats renegocien els crèdits. Si en el futur un Govern irresponsable acceptés negociar un crèdit usurari, amb la lletra de la llei, el país no podria eludir-ne el pagament.

En segon lloc, limita a un 0,4% el dèficit estructural, un límit molt estricte que actualment no hi ha cap país europeu que acompleixi. Això es traduirà en una forta pressió sobre la despesa social corrent.

Però, no és dolent l’endeutament?

Ara l’endeutament es presenta com el mal general i torna la cantarella de l’estirar més el braç que la màniga. Les coses són, però, més complexes.

És lògic finançar amb deute les inversions que tenen efectes a llarg termini. Per exemple, si ens endeutem per construir escoles les tindrem més aviat i les podem anar pagant a mesura que s’utilitzen.

Amb el nou model, només les podrem construir quan tinguem els diners o fent fortes reduccions en altres despeses.

És també prou conegut que quan l’atur és massiu l’increment de despesa pública amb dèficit genera activitat econòmica i permet reduir l’atur. De fet, això és el que ha permès l’activitat pública els primers anys de la crisi. Les retallades no afecten tan sols les persones implicades amb la pèrdua del lloc de treball o els salaris, també redueixen la demanda a altres sectors.

El problema és que els darrers anys s’ha imposat el dogma del dèficit zero, sobretot promogut per les elits alemanyes que tallen el bacallà a Europa (però que no es van aplicar quan ells van tenir problemes derivats de la seva unificació).

Què hem de demanar?

Mantenir i millorar l’Estat del Benestar és bàsic. Tenim molt a perdre amb el seu desmantellament. Només hi ha una forma d’evitar-ho. Amb un important augment d’impostos que situïn el país a nivells europeus. Un increment que, a més, ha d’introduir justícia. No pot ser que les rendes del capital estiguin menys gravades que les salarials, que es mantinguin alts nivells d’evasió fiscal i dels mecanismes que la permeten (com les famoses Sicav), que s’eliminin impostos clarament redistributius (com el de successions). Una reforma fiscal amb més i millors impostos és un element clau. Més difícil, almenys a curt termini, és tirar enrere la reforma constitucional. Però podem esperar que aquest article formi part d’aquells que mai funcionen realment.

I per acabar, una proposta: que el moviment veïnal desenvolupi una línia reivindicativa del tipus “impostos justos per garantir els serveis públics”.

* Albert Recio és professor d’economia de la UAB i vicepresident de la FAVB