De la primavera àrab a la tardor islàmica
Per si encara algú tenia dubtes sobre les preferències polítiques de la majoria de les poblacions de l’anomenat món àrab i entorn islàmic de la Mediterrània, les primeres eleccions lliures i democràtiques recentment celebrades a Tunísia i les declaracions dels nous dirigents de Líbia sobre quina serà la base de la llei en aquest país, vénen a aclarir-les. La realitat és tossuda i el temps col·loca, tard o d’hora, les coses en el seu lloc, per sort no de forma inamovible.
La primavera àrab donarà pas a la tardor islàmica, al marge de com hagi estat o sigui el seu paper en les diferents revoltes que s’estenen des del Magrib al Mashreq, l’islamisme polític, com fenomen polític-social i no com moviment, que no existeix, moderat o radical, pacifico o armat, xiïta o sunnita, conservador o reformista, d’esquerres o “feudalista/tribal”, serà el gran beneficiat de la caiguda o reajustaments o reformes o revoltes o revolucions que se succeeixen amb major o menor intensitat en l’espai geopolític esmentat.
En aquests moments, la premsa francesa es posa les mans al cap per l’evolució dels esdeveniments a Tunísia i Líbia, però quina ingenuïtat!! o millor dit, quins càlculs més dolents i quin desconeixement de les realitats d’aquests pobles. ¿És que pensaven potser que bombardejant Líbia a favor dels rebels, aquests acollirien el laïcisme integrista francès com model polític-legislatiu?! O que això facilitaria la propulsió al nou poder libi dels “tecnòcrates liberals” o ex Gadafistes transformats en rebels, els uns i els altres i des de dècades exiliats a Europa i per tant desconnectats de la realitat i en minoria?
¿És que ja no se’n recorden de gener de 1992, quan a Algèria van haver de donar suport a un cop d’estat militar per a impedir que el Front Islàmic de Salvació aconseguís la majoria absoluta en el Parlament algerià, en el que van ser les primeres eleccions legislatives més democràtiques hagudes a l’Algèria independent, i impedir que això pogués significar la fi dels saborosos beneficis per a França, resultat de l’aliança entre el poder militar algerià i el poder polític francès?
¿Ja no se’n recorden quan, al gener del 2005, després de la victòria de HAMAS en les eleccions més democràtiques celebrades mai a Palestina, juntament amb tot Occident, es van posicionar per sabotejar aquest desig popular de la majoria dels palestins?
No recorden com l’islam polític turc ha acabat governant democràticament el país, malgrat lleis de partits, il·legalitzacions i persecucions judicials sense mesura contra els seus dirigents? És que algú te algun dubte sobre el rol fonamental de l’islam polític iemenita i siri a través dels seus corrents reformistes, a l’hora d’iniciar un mínim procés democràtic en aquests països?
¿Què se suposa que ha canviat a millor en la regió perquè la majoria de les poblacions hagin deixat de veure a certes organitzacions de l’islam polític com un model en honestedat, coherència, ètica i compromís i hagin decidit tenir altres referents polítics a l’hora d’exercir la democràcia o a l’hora d’escollir els seus nous dirigents sortits dels diferents processos que estan havent en la regió? Doncs poca cosa, encara que en realitat alguna cosa molt important i evident ha canviat. Turquia amb el govern del AKP s’ha convertit en una potència polític-econòmica emergent mundial i en una potència regional i Qatar, mitjançant diferents estratègies (política d’asil polític, la seva política mediàtica…), s’ha convertit en un referent polític-financer de l’islam polític regional (Germans Musulmans especialment) substituint d’alguna manera a l’Aràbia Saudita del wahabisme més ranci i desfasat molt apegat en la seva política exterior a la d’EEUU.
En aquest context, amb l’actual debilitat d’Europa i EEUU, ja no és possible seguir orquestrant cops d’estat contra la voluntat popular, més al contrari, l’exemple libi i sirià demostren com ambdós (en el cas europeu alguns més que uns altres) tracten de dirigir o no perdre peu en els canvis que s’aveïnen en la regió i pretenen col·locar en les millors posicions possibles les seves fitxes o les que millor els garanteixin els seus interessos geoestratègics.
Per descomptat, casos com els règims sirià i libi, en una total “degeneració revolucionària/antiimperialista”, després de dècades en el poder sota els mateixos clans familiars i sectaris, els fa creure que és possible no perdre lloc en la partida i fins i tot guanyar posicions de cares a una confrontació futura amb Iran. Per descomptat no hi ha cap revolució anticapitalista en marxa (de moment), sí que hi ha canvis geopolítics importants, sorpreses estratègiques que en relació a Israel tenen un impacte importantíssim, un canvi de paradigma dintre del paradigma dominant del capitalisme internacional i on les multinacionals occidentals corren a tot córrer a adaptar-se al nou context, amb l’esperança de seguir fent el mateix negoci o millorar-lo, aquests no tenen “manies”! i per aquí pot haver la confluència entre unes velles i cansades potències capitalistes occidentals i una espècie de islamocapitalisme social emergent i amb ampli suport popular. El temps ens ho dirà!!
Si no hi ha la compatibilització dels interessos entre aquests actors en procés decadent i els emergents, entrarem en una nova fase del nou paradigma, més caòtic, més desordenat encara, amb altres actors polítics-militars més radicals, que s’enfortiran en aquest context, del costat de l’islam polític però també del costat d’Occident.
L’altre escenari, és la consolidació definitivament d’una dialèctica multipolar i pacífica, on les tensions i problemes internacionals siguin gestionades amb saviesa, paciència, llibertat i respecte a la sobirania popular de cadascú, sobirania individual i col·lectiva que no hagués de ser sacrificada en nom de cap Déu, en nom de cap revolució, en nom de cap desenvolupament ni de cap model de govern que pugui semblar superior; en el marc d’unes institucions internacionals amb legitimitat reconeguda i història impecable, inexistent actualment!!
El temps ens ho dirà!!
* Pepe Nieto és membre de Sodepau
26/10/2011