Ocupem el futur

Aquest article està adaptat d'una xerrada de Noam Chomsky al campament Occupy Boston com a part d'una sèrie de conferències en memòria de Howard Zinn (historiador, activista i autor de "L'altra història dels Estats Units").

Pronunciar una conferència sobre Howard Zinn és una experiència agredolça per a mi. Lamento que ell no estigui aquí per prendre part i revigoritzar a un moviment que hagués estat el somni de la seva vida. En efecte, ell va posar bona part dels seus fonaments.

Si els llaços i les associacions que s'estan establint en aquests notables esdeveniments poden sostenir durant el llarg i difícil període que els espera-la victòria mai arriba aviat-, les protestes de Occupy podrien representar un moment significatiu en la història nord-americana.

Mai havia vist res com el moviment Occupy, ni en grandària ni en caràcter. Occupy està tractant de crear comunitats cooperatives que bé podrien ser la base per a les organitzacions permanents que es necessitaran per superar les barreres per venir i la reacció en contra que ja s'està produint.

Que el moviment Occupy no tingui precedents és una cosa que sembla apropiat, ja que aquesta és una era sense precedents, no només en aquests moments, sinó des dels anys setanta.

Els anys setanta van ser decisius per als EUA. Des que es va crear el país, aquest ha tingut una societat en desenvolupament, no sempre en el millor sentit, però amb un avanç general cap a la industrialització i la riquesa. Fins i tot en els períodes més ombrívols, l'expectativa era que el progrés hauria de continuar. Amb prou feines tinc l'edat necessària per recordar la Gran Depressió. A mitjans dels anys trenta, tot i que la situació objectiva era molt més dura que avui, l'esperit era bastant diferent. S'estava organitzant un moviment obrer militant -amb el Congrés d'Organitzacions Industrials (CIO) i altres- i els treballadors organitzaven vagues, a un pas de prendre les fàbriques i manejar ells mateixos. A causa de les pressions populars, es va aprovar la legislació del New Deal. La sensació que prevalia era que sortiríem d'aquests temps difícils.

Ara hi ha una sensació de desesperança i de vegades de desesperació. Això és una cosa bastant nova en la nostra història. En els anys trenta, els treballadors podien preveure que els llocs de treball tornarien. Ara, els treballadors de manufactura, amb una desocupació pràcticament al mateix nivell que durant la Gran Depressió, saben que, si persisteixen les polítiques actuals, aquests llocs de treball hauran desaparegut per sempre.

Aquest canvi en la perspectiva nord-americana ha evolucionat des dels anys setanta. En un canvi de direcció, diversos segles d'industrialització es van convertir en desindustrialització. És clar, la manufactura va seguir, però a l'estranger, quelcom molt lucratiu per a les empreses, però nociu per a la força de treball.

L'economia es va centrar en les finances. Les institucions financeres es van expandir enormement. Es va accelerar el cercle viciós entre finances i política. La riquesa es concentrava cada vegada més en el sector financer. Els polítics, davant els alts costos de les campanyes, es van enfonsar més profundament en les butxaques dels qui els donaven suport amb diners.

I, al seu torn, els polítics els van afavorir amb polítiques beneficioses per Wall Street: desregulació, canvis fiscals i relaxament de les regles d'administració corporativa, la qual cosa va intensificar el cercle viciós. El col·lapse era inevitable.

El 2008, el Govern va sortir una vegada més al rescat d'empreses de Wall Street que suposadament eren massa grans per fer fallida, amb dirigents massa grans per ser empresonats. Ara, per la desena part de l'1% de la població que més es va beneficiar de tots aquests anys de cobdícia i enganys, tot està molt bé. El 2005, Citigroup-que, per cert, ha estat objecte en repetides ocasions de rescats per part del Govern, va veure en el luxe una oportunitat de creixement. El banc va distribuir un fullet per inversors en què els convidava a posar els seus diners en alguna cosa anomenada l'índex de la plutonomia, que identificava les accions de les companyies que atenen el mercat de luxe. "El món està dividit en dos blocs: la plutonomia i la resta", va resumir Citigroup. "Els EUA, Gran Bretanya i Canadà són les plutonomies clau: les economies impulsades pel luxe".

Pel que fa als no rics, de vegades els crida "la perifèria": el proletariat que porta una existència precària a la perifèria de la societat. Aquesta perifèria, però, s'ha convertit en una proporció substancial de la població dels EUA i altres països.

Així, tenim la plutonomia i el precariat: l'1% i el 99%, com ho veu el moviment Occupy. No són xifres literals, però sí que és la imatge exacta.

El canvi històric en la confiança popular en el futur és un reflex de tendències que podrien ser irreversibles. Les protestes de Occupy són la primera reacció popular important que podria canviar aquesta dinàmica.

M'he cenyit als assumptes interns. Però hi ha dos perillosos esdeveniments en l'arena internacional que enfosqueixen tota la resta.

Per primera vegada en la història, hi ha amenaces reals a la supervivència de l'espècie humana. Des de 1945 hem tingut armes nuclears i sembla un miracle que hàgim sobreviscut. Però les polítiques del Govern de Barack Obama i els seus aliats estan fomentant l'escalada.

L'altra amenaça, és clar, és la catàstrofe ambiental. Per fi, pràcticament tots els països del món estan prenent mesures per fer alguna cosa. Però els EUA està avançant cap a enrere. Un sistema de propaganda, reconegut obertament per la comunitat empresarial, declara que el canvi climàtic és un engany dels liberals. Per què hauríem de prestar atenció a aquests científics?

Si continua aquesta intransigència al país més ric i poderós del món, no podrem evitar la catàstrofe. S'ha de fer alguna cosa, d'una manera disciplinada i sostinguda. I aviat. No serà fàcil avançar. És inevitable que hi hagi dificultats i fracassos. Però a menys que el procés que està passant aquí i en altres parts del país i de tot el món continuï creixent i es converteixi en una força important de la societat i la política, les possibilitats d'un futur decent seran minses.

No es poden llançar iniciatives significatives sense una base popular àmplia i activa. Cal sortir per tot el país i fer-li entendre a la gent de què va el moviment Occupy; què pot fer cadascú i quines conseqüències tindria no fer res.

Organitzar una base així implica educació i activisme. Educar la gent no significa dir-li en què creure: significa aprendre d'ella i amb ella.

Karl Marx va dir: "La tasca no és només entendre el món, sinó transformar-lo". Una variant que convé tenir en compte és que, si volem canviar el món, més ens val entendre-ho. Això no vol dir escoltar una xerrada o llegir un llibre, si bé això de vegades ajuda. S'aprèn en participar. S'aprèn dels altres. S'aprèn de la gent a la qual es vol organitzar. Tots hem de assolir coneixements i experiències per formular i implementar idees.

L'aspecte més digne d'entusiasme del moviment Occupy és la construcció de vincles que s'està donant per tot arreu. Si poden mantenir-se i expandir-se, el moviment Occupy podrà dedicar-se a campanyes destinades a posar a la societat en una trajectòria més humana.

Noam Chomsky

www.rojoynegro.info/ocupemos-el-futuro