El 15-M i el que som

Quan mai passa res; quan la crisi desenvolupa les seves etapes d'acord al previst; quan la política exerceix el seu joc amb exasperant normalitat, desenvolupant una degradant cadena de mesures antisocials com les úniques possibles i en benefici de la ciutadania; quan el conjunt de la societat ens adeqüem al paper que ens atorguen, en l'atur, en la precarietat, en el infratreball, en l'ocupació estable i amb dret a hores extres, en aquest miserable, en definitiva, treballar i consumir segons uns altres ens dicten; quan s'està instal·lant una normalitat cada dia més ignominiosa de la qual tots formem part; gairebé de cop i volta , el 15M ve a ser una irrupció i es converteix en esdeveniment, com si, després de tant temps, passés alguna cosa.

És cert que durant aquest temps hem vingut fent, més o menys, “el que hem pogut”, però és igualment cert que hem pogut poc. El que veníem fent, tant CGT com altres organitzacions sindicals i socials, venia quedant dintre del que de nosaltres cabia esperar-se i també reduït al que, sent el que som, de nosaltres era esperable, sense aconseguir un major entroncament amb la societat, sense assolir fer aflorar els seus malestars i, per tant, sense aconseguir trencar la normalitat o, encara pitjor, entrant a formar part d'ella.

Era, fos la que fos la seva intencionalitat, una espècie d'encasellament de cada qui en el seu paper, passant tot a formar part d'aquesta realitat total, òbvia, que imposava les seves dinàmiques sense traves. Res d'això que fèiem era banal. Però no servia. De cop i volta, o no tan de cop i volta, el 15 M sorgeix com una cosa nova i diferent, amb aquest aire fresc i ingenu de l'espontaneïtat; aflora un malestar contra l'estat de les coses, com si la realitat pogués canviar-se i ser una altra.

És aquest caràcter espontani el que ho converteix en una irrupció inesperada, capaç de trencar la realitat, de dir-la, de qüestionar-la i desemmascarar-la. El que apareixia com obvi i necessari, deixa de ser-ho. El 15M queda fora del que semblava capaç d'integrar-ho tot, és una altra realitat, que, quedant fora i sent una altra, posa de manifest, i en qüestió, la realitat existent. El 15M té una cosa del que sempre hem volgut que es donés i buscat provocar.

El 15M ha aconseguit ja assoliments importants: la seva mateixa presència, l'ocupació de l'espai públic, la denúncia i posada en qüestió de l'existent, la generació d'un nosaltres fins a avui inexistent, la propagació bastant estesa de simpaties i adhesions… són resultats valuosos que obren una porta en una situació de tancament i foscor que semblava inexpugnable. Assoliments importants que encara “no han aconseguit res”. Té encara tot el treball per davant, moltes voluntats que sumar i, sobretot, tota la realitat per canviar, una realitat molt dura imposada i mantinguda per uns poders enormement forts.

Molt múscul haurà de desenvolupar el 15M per a poder arribar al que són els seus objectius, o si més no una part substancial dels mateixos. Alhora, encara que ha cobert etapes i superat proves, manté totes les incògnites i incerteses d'un moviment nou i d'encara poc recorregut. Beneïdes incerteses enfront de les certeses en les que estàvem instal·lats. Totes les anàlisis crítiques que puguem i hem de fer, per res posen en qüestió el punt de partida que el 15M és el millor, si no l'única cosa, que ha succeït des de molt temps enrere, i que té molt a veure amb el que sempre hem volgut que succeís i el que hem buscat, i esperem que contribuït a provocar.

Aquí està, és nostre en la mesura que sempre hem treballat perquè alguna cosa així succeís, i, sobretot, nosaltres som d'ell en la mesura que som de, i per a, la realitat. És una porta que s'obre, en una realitat que semblava opaca i impenetrable. Tenim, també, molt que aprendre del 15M. D'una banda, aquesta necessitat de no caure en la rutina que sempre aguaita a organitzacions més establertes, aquesta necessitat de mantenir-nos en permanent recerca i intent per rejovenir tot el que diem i fem, sense deixar-los caure en “el que cal dir i el que cal fer”, reinventant-nos sempre, convertint-nos, també nosaltres, en imprevisibles.

D'altra banda, que el que importa és el que succeeix, sent molt secundari qui ho protagonitza i/o rendibilitza, mantenint a l'organització en el que és, un mitjà, tot l'important que es vulgui, però que mai ha de convertir-se en finalitat ni supeditar-la. El 15M, per exemple, ha construït una realitat més àmplia i, almenys conjunturalment, més útil, generant un “nosaltres” més difús però més potent que aquells en els quals veníem movent-nos. Integrar-nos en aquest nou “nosaltres” sense reserva ni conservadorisme, aportant tot el bagatge adquirit en la nostra marxa, però sense pretendre marcar aquesta aportació, és la nostra tasca. Res hem de reservar-nos ni de què protegir-nos. De res serveix la marca, excepte, quan serveix, d'instrument. De res serviria tenir una CGT un poc més implantada en una realitat decididament més hostil, en la qual cada dia serem menys operatius. Per sobre de tot ens devem a la realitat.

Aquesta supeditació a la realitat, deixant l'organització en el seu caràcter de mitjà, bolcada sense reserves cap a l'exterior i aquesta necessitat de buscar noves i millors vies i formes d'actuació, sent una necessitat sempre, ho és molt més en un moment com l'actual. És cert que hi ha una tendència a veure qualsevol moment present amb caràcter d'excepcionalitat, com decisori i cruïlla, i és cert que tots ho són per la seva pròpia condició. Però alguns ho són en major mesura.

L'actual crisi té unes connotacions que la fan de major envergadura que les crisis cícliques viscudes anteriorment; no és previsible una recuperació que ens dugui a noves etapes de bonança, el previsible és un enduriment de la situació actual que ens aboqui a un escenari diferent. Per això l'atac del poder ve sent tan aferrissat. També per això requereix de nosaltres el ple desenvolupament de les nostres capacitats d'actuació, el buidatge en la realitat sense cap reserva conservadora.

El 15M és avui la nostra aposta. Encara que el seu futur sigui incert el nostre interès està que es desenvolupi i vagi tan lluny com sigui possible. Conèixer les seves limitacions no pot convertir-nos en endevins del seu fracàs sinó en els seus impulsors més encertats. És dubtós que pugui obtenir assoliments substancials, per a això segurament seran necessaris moviments més arrelats socialment i més estesos en l'entorn internacional. També segurament, per la seva pròpia naturalesa, no és un moviment que vagi a tenir un desenvolupament lineal i mantingut sinó que pot anar tenint sorgiments distints i discontinus. Però això no resta importància a cadascuna d'aquestes emanacions i en concret a la seva expressió actual.

El 15M és la que ara tenim i la nostra tasca és enfortir-lo i impulsar el seu efecte contagi. En bona mesura, d'ella, del que ara siguem capaces de fer, dependran els futurs moviments similars que puguin sorgir posteriorment, i esperem que també en depengui el futur de la nostra societat.

* Libre Pensamiento és una revista trimestral de debat i reflexió de la CGT