La Unió Europea es treu la màscara amb el nou tractat per salvar l’euro

JORDI BERBIS | 19/12/2011

Aquesta setmana, arran del que s'ha anomenat crisi del deute, els governs alemany i francès han posat sobre la taula la potencial integració fiscal de bona part de la Unió Europea. És a dir, l'adopció de normes comunes en despesa pública i impostos. L'adopció de normes comunes pel que fa a impostos genera dubtes sobre quin ha de ser el model: estem parlant de baixar encara més els impostos a les empreses o tindrem un impost sobre la renda realment progressiu a tot arreu?

Essencialment, les mesures proposades al tractat van en dues direccions. D’una banda, s'augmenta el pressupost destinat a possibles rescats d'estats. De l'altra, es constitucionalitza l'equilibri pressupostari.
Els fons destinats a possibles rescats dels estats en realitat funcionen com els fons que utilitza el BCE per a comprar el deute públic dels estats atacats pels mercats: són fons que acaben servint per a garantir els beneficis del sector financer. Al mateix temps, serveixen com a palanca de força per a implantar les mesures d'austeritat.

A la constitucionalització de l'equilibri pressupostari se l'anomena regla d'or, en el sentit que es converteix en un principi de política econòmica que s'ha de seguir hi hagi el govern que hi hagi i sigui quina sigui la situació econòmica. Així es pretén demostrar credibilitat que en teoria ha de generar confiança i per tant inversió, fenomen extremadament difícil durant una crisi econòmica.

La mesura que tindrà més efectes serà, sens dubte, la constitucionalització del dèficit zero. Reflecteix una visió de la realitat esbiaixada, situant la despesa pública “excessiva” com a causant de la crisi enlloc de les crisis com a inherents al capitalisme. S’exigeixen així, la reducció del dèficit, el control estricte de la inflació, la reducció d'impostos, la privatització i la liberalització com a passos necessaris per sortir de la crisi. Un tipus de polítiques ja aplicats a d'altres parts del món com a l'Amèrica llatina als anys 80. Un tipus de polítiques que, allà on s'han aplicat, han aprofundit la crisi, al revés del que pregonen els seus defensors. No només això, sinó que, gràcies als fluxos comercials, els seus efectes es propaguen cap als països que teòricament no necessiten aquestes polítiques per haver-les aplicat anteriorment. Un exemple és Alemanya, que ha rebaixat la seva previsió de creixement en un 1,2 % arran dels efectes de l'austeritat.

La fixació pel dèficit en el si de la UE aplica la solució de centrar-se en els símptomes enlloc d'atacar l'arrel del problema. Seguir aquest esquema tan sols pot tenir dues causes – o una combinació d'elles -: la ignorància sobre el funcionament de l'economia o la voluntat d'atacar encara més els drets de les poblacions dels estats tot dient que és l'únic remei per a la crisi. En qualsevol dels dos casos, el que s'acabi acordant no ens afectarà com a societat només quan es signi, sinó que marcarà l'actuació dels estats en el futur.

Fent un exercici d'imaginació, la voluntat de reduir el dèficit a zero (o al nivell més baix possible) també es podria dur a terme a través d'augments d'impostos i no a través de reduccions de la despesa. Ara bé, quan s'ha triat aquesta via, s'han apujat els impostos indirectes, que graven més la renda com menor és aquesta. També s'ha plantejat la creació d'una taxa per a les grans fortunes, però excepte en algun país, en general no s'ha fet cap pas en ferm per aplicar-la. En tots dos casos, es podria substituir per diverses mesures: augment dels trams superiors de l'impost sobre la renda, augment dels impostos que es paguen per la percepció de beneficis, revisió de certes desgravacions fiscals a l'impost sobre la renda o l'impost de societats. Cap d'aquestes mesures apareixen ni en els discursos polítics ni en els debats públics. Per tant, sigui a través de la reducció de la despesa o dels augments dels impostos, les mesures per reduir el dèficit ataquen de manera frontal les classes populars.

L'obsessió pel dèficit també expressa la subjecció tant dels caps de govern europeus com dels alts responsables europeus a les teories d'una escola econòmica concreta, que constitueixen la base en teoria econòmica del neoliberalisme. No constitueix pas una novetat o un canvi de direcció pel que fa al marc de la Unió Europea, ans al contrari, n'és una peça més. És la conseqüència més palpable de la marginació de les alternatives tant a nivell teòric com a nivell de política econòmica durant els últims 25 anys. També és la confirmació que la única intenció és seguir amb la política econòmica que ja s'estava aplicant abans de la crisi, la neoliberal. El fil conductor del tipus de polítiques aplicades i propugnades el podem trobar ja al Tractat de Maastricht, en el que s'establia, entre d'altres, un límit del 60 % de deute públic com a condició per a poder entrar a l'euro.

Qüestions teòriques a banda, l'anomenada “regla d'or” resulta molt convenient per al capital en la mesura que les retallades de la despesa pública ja no dependran de la voluntat política dels governs, sinó que formaran part de les respectives legislacions. Tot i que existeixen alternatives, aquestes no es tenen presents ni en el discurs ni en el disseny de les polítiques públiques. La reforma exprés de la constitució espanyola n'és un bon exemple.

La posada en escena d'aquests canvis a nivell europeu ha tingut dos efectes col·laterals, que encara hem de saber quines conseqüències tindran a nivell de consciència i resposta social.

El primer és un cert trencament amb la visió de la Unió Europea (UE) com a agent de progrés social, que havia de permetre a les poblacions dels Estats més desafavorits assolir els nivells de benestar social dels membres més antics. La realitat però és que la Unió Europea des dels seus inicis ha estat una institució al servei del capital europeu. Per tant, el pacte fiscal no és cap novetat: aquest tipus de mesures forma part de l'ADN de la UE. No és cap novetat. Allò que realment hauria estat sorprenent fóra que s’haguessin pres mesures en una altra direcció.

Si analitzem l'estructura legal de la UE, observarem que ni el tractat de Maastricht ni la resta de tractats constitutius han establert criteris objectius d'unificació pel que a drets socials, salaris, condicions de treball o desigualtat. Són part d'algunes de les polítiques de la Unió Europea, però sense el mateix grau d'obligatorietat que els criteris purament macroeconòmics. En els casos en què s'han proposat polítiques des de la Unió Europea en aquests camps, l'enfocament ha sigut el de sempre: cal rebaixar drets per millorar la situació dels ciutadans. La última reforma del sistema públic de pensions es va realitzar seguint les recomanacions de la Unió Europea, molt preocupada per la seva sostenibilitat. Un altre exemple el podem trobar en què, al mateix temps que la comissió europea recomana la creació de “minifeines” amb un salari per sota del mínim – gran contradicció – per a rebaixar l'atur, es mostra al mateix temps preocupada per l'índex de pobresa entre els treballadors, especialment entre els afectats per la temporalitat i la precarietat.

El segon és el paper al qual s'han vist reduïts els Estats (per no parlar de les seves poblacions!). Dit d'una altra manera, allò que podem anomenar com a qualitat democràtica del procés. Dels 27 Estats membres de la UE, 21 han acceptat directament la proposta de França i Alemanya, 3 han de consultar-ho (la utilització d'aquest verb no és casual) en els seus parlaments i només 1 s'ha plantat, el Regne Unit. Pel que fa a les seves poblacions, aquestes es veuen reduïdes al paper de comparses d’allò que decideixen -fonamentalment- els mercats amb l’ajuda dels tecnòcrates. El futur tractat ens confirma el que ja sabíem: que la UE és una institució que serveix netament els interessos del capital, essent aquest tractat l'últim acte d'una tragicomèdia que s'escriu cada dia.

Lamentablement no resulta una novetat. Durant la història de la Unió Europea hem viscut diversos episodis en els que quan es donava veu a la població per decidir sobre actuacions fonamentals de la UE, la seva resposta paralitzava els processos corresponents. Aquests van ser els casos dels referèndums celebrats a França i als Països Baixos sobre la constitució europea. Per tant, no ens hauria de sorprendre que al cap d'una setmana d'insinuar un possible referèndum a Grècia sobre els plans d'austeritat i les retallades de drets laborals i socials, el seu govern hagués canviat sense ni tan sols celebrar eleccions. La preocupació per la democràcia s'esvaeix tan bon punt el seu exercici pot anar en contra de decisions ja preses o línies mestres de política econòmica.

Cal reconèixer, però, la capacitat del capitalisme per recuperar-se dels contratemps. Tot i que durant els inicis de la crisi econòmica s’albirava el fracàs del model econòmic del capitalisme global, les seves mesures s'han acabat implantant com a única sortida obligada. En aquest sentit, la crisi està servint per a que el capitalisme augmenti la seva taxa de plusvàlua i els seus beneficis a través de les anomenades reformes estructurals, tal i com ha passat en crisis anteriors.

Per tant, el tractat revela clarament els objectius i les prioritats de la UE. Amb aquest tractat queda definitivament liquidada – si és que en quedava alguna – qualsevol possibilitat de transformar la Unió Europea en una institució al servei de les poblacions europees. En aquest sentit, la proclama de “més Europa” per sortir de la crisi resulta, com a mínim, ingènua i implica que ens haguem de preguntar i que haguem de preguntar ¿quina Europa?.

www.directa.cat/noticia/confirmacio-esquizofrenia