Anticossos

Segons la Teoria dels Sistemes una societat funciona com un organisme, responent a un seguit de lleis que, bàsicament, responen al principi de que el Tot és més que la suma de les Parts.

Un individuu, d'altra banda, també és un sistema, composat per infinitat de cèl·lules diverses, cadascuna amb la seva funció, contribuint entre totes a la supervivència de l'organisme però sense saber-ho, òbviament, perquè no poden veure més enllà de la funció concreta que realitzen, no poden abastar la complexitat del sistema que conformen. No obstant, tampoc ho necessiten. Només que cadascuna aporti el seu granet de sorra, el conjunt funciona.

Tant és així, que tenen la capacitat d'enfrontar-se a crisis inesperades, per exemple l'agressió d'un virus que ataca determinats òrgans i amenaça, per tant, a l'organisme sencer. En aquestes ocasions es posen en marxa els anticossos, que es van generant i adaptant a les circumstàncies, amb l'objectiu de repel·lir l'agressió. D'entrada, no en saben res de l'enemic. És a través de la continuïtat en la lluita, de l'assaig-error, de l'aprenentatge que esdevé de cada derrota, que es van fent més forts, més savis i, sobretot, més nombrosos.

La seva força creixent depèn, lògicament, de la capacitat dels propis anticossos d'organitzar-se d'una forma eficaç, però depèn també i sobretot de la pròpia virulència de l'agressor. Com més ataca, més creix la resistència, perquè aquesta s'alimenta també de la interrelació amb l'ésser que combat.

Les retallades en despesa pública a les que ens forcen els nostres governants funcionen com un virus que ataca les defenses de l'organisme social: la Sanitat, l'Educació, els Serveis Socials i tots els Serveis Públics en general, és a dir, tot allò que ens defineix i ens permet funcionar com a societat. Una societat sense defenses s'extingeix com organisme, deixa de ser una societat i es transforma en un “campi qui pugui”, en la llei del més fort i les històries del Mad Max, unes condicions que l'acaben inhabilitant per la supervivència de ningú.

Però aquesta embranzida sense precedents contra els drets socials bàsics, precisament perquè posa en risc tot el Sistema, està generant també una oposició sense precedents. De mobilització en mobilització, cada dia som més gent indignada i decidida a fer el que calgui per aturar-los. Encara no en som prou, ni de bon tros; encara no sabem quines són les formes de lluita millors, quina l'estratègia adequada; anem provant, ens anem equivocant, com els anticossos, però el que ens defineix és la nostra determinació: ja no ens creiem el que ens diuen (la crisi com l'excusa per tot!) i ens sortim del guió previst (no acceptem les retallades com quelcom raonable ni inevitable).

Polítics i periodistes infectats miraran de desacreditar-nos fent al·lusió a la nostra ignorància. “Quina alternativa proposeu? Si no n'hi ha d'alternatives! Somiatruites! Que només dieu animalades!” No val la pena de seguir-los en aquest joc! En certa manera, tenen raó. No crec que hi hagi cap individuu en aquest moment que li càpiga al cap una alternativa global, que doni una sola i adequada resposta a tots i cadascun dels aspectes d'aquesta crisi. La teoria dels Sistemes no contempla la intervenció del Mesies.

La solució, probablement, no la te ningú, però probablement també l'estem construint sobre la marxa, a mida que coneixem més i millor la naturalesa del virus que ens amenaça. Ara per ara, n'hi ha prou amb que cadascú posi el seu granet de sorra, des del seu lloc i des de les seves possibilitats. La millor guia sobre el que cal fer ens la donen ells, els agressors, els manipuladors: sabem que si ens diuen que cap aquí, molt probablement ens convindrà anar cap allà; sabem que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar: per exemple, uns serveis públics insuficients, per sota dels nivells europeus, no es poden retallar. Mentre no estiguem més organitzats, mentre no siguem més gent i més savis, aquestes poden ser bones referències.

Els anticossos, doncs, en aquesta etapa inicial de creixement i d'organització, ens caracteritzem per ser la pedra a la sabata, els que posem pals a les rodes dels seus plans, els que rebutgem els seus arguments sense preocupar-nos de ser raonables. No ser raonables, no entrar en els seu jocs de debats tramposos i preparats, ens fa també més imprevisibles, per tant més perillosos.

Com en els organismes pluricel·lulars, primer observem al virus, l'estudiem, l'inquietem, rebem alguna clatellada que serveix perquè a l'endemà n'hi tornem més, som insistents i fem el que sentim que ens toca fer sense voler fer-ho tot entre quatre ni en quatre dies. Però sí amb la força que ens dona la perseverança i, sobretot, el nostre nombre creixent.

Paciència! Com més ens ataquin, més forts ens farem, més gent serem! I, finalment, passarà com en els organismes pluricel·lulars, com passa sempre a la naturalesa (perquè es veu que la vida és tossuda), que els anticossos no negocien cap alternativa raonable amb el virus agressor, sinó que l'esclafen amb la seva força numèrica. I l'organisme sobreviu i es perfecciona.

Així que, senyors del govern, no us talleu, escanyeu-nos força, que els vostres propis despropòsits ens alimenten i ens fan créixer! Som anticossos! I estem fent la nostra feina!

* Artur Sardà és delegat de la CGT a l'Hospital de Sant Joan de Reus