El mite del boig i solitari racista
Un perillós mite s'estén per Europa: el mite del Boig Solitari. Segons els seus defensors, els militants feixistes autors de les matances d'Oslo i de Florència serien pertorbats mentals que actuen en solitari. Casos aïllats, sol dir-se. Denominar-los pertorbats mentals tranquil·litza a molts que despatxen com malalt a tot aquell que comet un acte menyspreable.
És molt fàcil per descomptat atribuir a problemes psiquiàtrics qualsevol tipus d'excés; això evita analitzar les responsabilitats pel succeït. El cas és que tant Gianluca Casseri com Anders Breivik eren individus amb unes capacitats intel·lectuals per sobre de la mitjana, capaços d'elaborar idees pròpies i plasmar-les en uns llibres que, per molt que s'obstinin alguns, no denoten més bogeria que la de les idees falses i perilloses. Per descomptat, aquests assassins viuen immersos en un món d'odi irracional, però és un món que ells mateixos no han inventat per molt que contribueixin a la seva consolidació. El discurs de la “malaltia mental” no fa més que ocultar un problema permès i tolerat, a l'una que insulta a tantes persones amb malalties mentals incapaces de fer cap mal a ningú.
El fet és que organitzacions feixistes, neonazis i racistes de tota índole estan presents en totes i cadascuna de les ciutats europees preparant-se per a trobar el seu moment històric i alçar-se de nou amb el poder. Els individus que cometen accions d'aquesta índole, en realitat són considerats herois i màrtirs pels integrants d'aquests grups que en moltes ocasions s'amaguen darrere de sigles legals.
A Espanya, Democràcia Nacional o España 2000 són el niu del que pot sorgir un Anders Breivik o un Gianluca Casseri. A aquests partits, en lloc d'aplicar-se'ls judicialment la Llei de Partits com es va fer amb aquells vinculats al terrorisme, se'ls intenta apagar amb trampes legals (com el requisit dels avals) que no fan sinó ajornar la seva extinció. Aquestes organitzacions esperen que una cadena d'esdeveniments en els quals ells puguin vendre's al públic com víctimes desencadeni una reacció massiva a favor seu.
La televisió estatal RAI ja ha recordat que Casseri era un escriptor simpatitzant de Benito Mussolini i membre de la Casa Pound, el grup de cultura neofeixista més important d'Itàlia, batejat en honor al poeta nord-americà Ezra Pound. Ja estic veient com augmenten les vendes d'aquest escriptor antisemita. En el seu moment, també es va recordar que Anders Breivik havia escrit un manifest de més de 1.500 pàgines. El manifest, titulat “Una declaració europea d'independència”, descrivia com portar a terme el tipus de crims que va acabar perpetrant. El manifest va ser enviat per e-mail a milers de persones, sense cap tipus de conseqüències. A pesar que el text és una bogeria en si mateix, no és obra de cap pertorbat, perquè té ordre, estructura lògica interna i fins i tot està bé redactat; sí, repeteixo, està bé redactat. No obstant això, des de la Fiscalia noruega ja han sentenciat que el seu autor és un pertorbat, la qual cosa podria lliurar-lo de la presó.
Els autors de les matances no són llops solitaris que udolen a la llum de la lluna. Són persones actives amb xarxes de suport que no van néixer de la nit al dia. Les seves activitats, fins que culminen en banys de sang, solen ser conegudes per molts, incloses les autoritats, que les ignoren o que fins i tot les aplaudeixen secretament perquè donen ales als seus arguments de la por.
Hi ha diversos nivells de racisme: quan un fet d'aquestes característiques surt a la portada de tots els mitjans de comunicació, són pocs els que estableixen la seva relació amb les redades policials racistes a la recerca d'irregulars o amb la falta de referents multiracials en les institucions europees. No obstant això, avui dia és fàcil veure la connexió entre la violència masclista i la falta de representació de la dona en la societat. Hi ha molt més, perquè: en quants barris i instituts d'Europa hi ha esvàstiques pintades? En quantes ocasions s'han escoltat expressions profundament racistes sense una protesta enèrgica? Quants casos de racisme institucional dormen en els Centres d'Internament per a Estrangers, o són repatriats diàriament? Quantes víctimes del terrorisme racista esperen un reconeixement similar al de les víctimes de la resta de terrorismes?
El racisme és una xarxa de diversos nusos, social, econòmic, polític, educatiu… que laborioses mans intenten construir en cada escletxa possible amb idees distorsionades que s'imposen si l'ocasió ho permet. Si les institucions no prenen de debò el problema en totes les seves dimensions, prohibint enèrgicament tota manifestació d'idees que fomenti l'odi, les matances continuaran i no haurà psiquiatra que les pugui detenir, perquè no és un problema de la psiquiatria, ni tan sols de la psicologia, sinó del model de societat que es vol construir. La bogeria no està en els individus executors, està en les idees desquiciades i està en qui són tan imprudents o temeraris com per a permetre que prosperin.
* Antumi Toasijé és historiador, politòleg i director del Centre d'Estudis Panafricans