Retallades en l’Administració Pública: Les seves mentides, el nostre conformisme …

Ens trobem davant d'una lògica impossible, segons la qual per crear ocupació els que treballem ho hem de fer prolongant la nostra jornada (ara dues hores i mitja més a la setmana) durant més temps (fins als 67 anys) i per si això no fos prou contradictori, marcant una taxa de reposició general del 0% i en el millor dels casos del 10%. És a dir combatre l'atur traient ocupació o combatre el foc amb gasolina.

Tot això sense que la vicepresidenta i loquaç portaveu de l'actual govern evidenciï el més mínim vergonya, això sí suport del tenaç i interessat disbarat d'un munt d'experts molt ben pagats per la mà generosa dels mercats financers.

En el RD 20/2011, que a més de congelar formalment les nostres retribucions, les redueix de fet en elevar la càrrega impositiva que hem d'assumir, al que sumem, en creixement negatiu com diuen ara, el 0,3% que es tenia intenció de destinar al injuriat i imposat pla de pensions de l'AGE. Per cert, una mesura a considerar pels sindicats que seguiran rebent les corresponents comissions del "feliç" pla de pensions podria ser la dissolució d'aquest amb el corresponent repartiment entre tots els partícips/obligats. Entenem que és una tasca complicada, gairebé tant com modificar la Constitució que els dos partits fidels al casino especulatiu/financer no van trigar ni 48 hores a modificar. Voler és poder. Doncs bé, en aquest RD es va colar d'amagat, en la disposició final dissetena, una petita ajuda de 103.000 milions d'euros a les entitats financeres. El silenci de la vicepresidenta sobre aquest assumpte va ser absolut, la seva loquacitat nul·la.

Els mitjans oficials ja no argumenten, només confonen, creen incertesa, espanten amb la intenció de portar, com diu Naomi Kleiman (recomanem el seu llibre "La Doctrina del Shock") a un permanent estat de xoc que paralitzi tota rebel·lia i aplani el camí a noves agressions/retallades.

EL QUE NO ES DIU:

· Hem de pagar tots els deutes, també els privats: El deute públic espanyol és menys de la meitat que el deute privat, paguem la primera i avalem la segona, després paguem les dues, això sí, dels beneficis de la segona ni hem vist, ni veurem res. Ara pagar aquest deute, sobretot el privat, s'anteposa al benestar de la població, pitjor encara, s'intenta posar als serveis públics en les malgastadores mans del sector privat.

· Estem en mans d'uns pocs que ens volen deixar en pilotes: A finals de 2006 només una vintena de grans famílies eren propietàries del 20,14% per cent del capital de les empreses de l'Ibex-35 i una petita elit de 1.400 persones, que representen el 0,0035% de la població espanyola, controlava recursos que equivalen al 80,5% del PIB. Són aquestes famílies les que es van reunir en el seu dia amb Zapatero i les que després van anar al despatx de Rajoy.

· Volen que paguem el descontrol de la bombolla immobiliària: El crèdit total destinat a l'activitat productiva es va multiplicar entre 2000 i 2007 per 3,1, el dirigit a la indústria per 1,8, el de la construcció per 3,6 i el dirigit a l'activitat immobiliària per 9. I el 2008 el crèdit a la construcció i a les activitats immobiliàries representava el 47 per cent del total quan l'any 2000 només era el 25 per cent.

· Les desigualtats creixen, la renda no es reparteix, s'acumula en cada vegada menys mans: Segons l'Enquesta Financera de les Famílies del Banc d'Espanya només entre 2002 i 2005 la renda mitjana corresponent al 20 per cent més pobre de les llars d'Espanya es va reduir en un 23,6 per cent mentre que la renda mitjana del 10 per cent més ric es va incrementar més d'un 15%.

· Creix l'economia especulativa, perd valor la productiva, el treball: El Consell Econòmic i Social mostrava en la seva Memòria de 2007 que mentre que el 2006 la retribució del treball va créixer un 3,4 per cent, els beneficis de les societats que cotitzen en Borsa ho van fer per sobre del 26,6 per cent.

· La riquesa que no es reparteix s'acumula i només serveix a una casta privilegiada: Els beneficis de les 35 grans empreses espanyoles que cotitzen en borsa van ser de 51.613.000 d'euros el 2010, fet que suposa una pujada del 24,7 per cent respecte a l'any anterior, mentre que els salaris van perdre 2 punts percentuals de poder adquisitiu en aquest mateix any, quan només van pujar al voltant de l'1 per cent enfront del 3 per cent de la taxa d'inflació.

· No sobra sector públic, sobren mentides: En contra de les falsedats que es vénen dient per justificar la retallada de la despesa en el sector públic, la veritat és que Espanya és un dels països integrants de la UE-15 amb un sector públic dels més petits. El nostre percentatge de població ocupada en ell sobre el total de població activa era del 12,75 per cent el 2008 mentre que el de Dinamarca arriba al 31,27 per cent, el de Finlàndia al 24,64 per cent o el de Suècia al 26,2 per cent el 2007.

· Hi ha recursos, però el govern econòmic, només hi ha aquest, no vol que surtin a la llum: L'economia submergida, segons les dades del Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda calcula que representa al voltant del 23 per cent del PIB, és a dir, uns 245.000 milions d'euros, amb menys del 10% es cobriria amb escreix el que es preveu estalviar amb les actuals retallades.

· Menys pa i més luxe: Baixa la venda de cotxes utilitaris i augmenta un 80% la venda de cotxes de luxe , ara anomenats d'alta gamma.

Fins aquí només alguns apunts econòmics que posen en evidència els mantres catastrofistes "oficials" que justifiquen que les retallades han de recaure sempre en la part menys agraciada de la població perquè un grup reduït segueixi es enriquint sense límit.

Ens governa l'economia especulativa, l'economia fictícia on l'ètica no existeix, només l'afany d'acumulació costi el costi, a costa del que sigui i caigui qui caigui. Això és el capitalisme, ni rostre humà, ni res que s'hi assembli.

Tot això en un anomenat estat democràtic on se'ns diu, des dels púlpits del poder, que només hi ha un camí de salvació, el que marquen els mercats i els seus profetes, les primes de risc i les seves agències de qualificació (Standar and Poor, Mood 'is i Fitch). Ni aquells, ni aquestes van ser elegits, per tant la democràcia no és que estigui en dubte, està pràcticament anul·lada.

Davant aquesta sagnia de retallades dels nostres drets no queda altra alternativa que moure'ns, ens va en això tot. No tenen raó, les seves mesures són injustes, ens agredeixen i davant l'agressió no queda altra cosa que anar a una defensa pròpia col·lectiva. La nostra submissió ajuda a alimentar la seva insaciable cobdícia. És hora de passar a l'acció.

Les coses no són com són, estan com estan, i es poden canviar

Sindicat Federal de l'Administració General de l'Estat (SFAGE CGT-CAT)