Entrevista a Heleno Saña, anarquista, filòsof i quixot contra els mercats

Heleno Saña Alcón (Barcelona,1930), és un dels grans filòsofs espanyols, llibertari, lliurepensador, perseverant i insubornable. S’exilià a Alemanya el 1959, país d’on procedeix la seva esposa, i on segueix residint. Heleno Saña ha escrit quaranta llibres, alguns en llengua alemanya. De tots ells destaco De Prudhon a Cohn-Bendit publicat l’any 1970 en ple franquisme, ja que em va permetre conèixer l’existència de l’anarquisme. Per a mi és un privilegi poder comunicar-me i entrevistar quaranta anys desprès amb l’autor que em va iniciar en l’anarquisme. És el costat agradable de fer entrevistes.

Heleno Saña és originari d’una família anarquista de Barcelona. El seu pare Joan Saña va militar al llarg de la seva vida a la CNT i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Amables companys, us deixo amb l’Heleno, bon coneixedor de l’anarquisme i dels pensadors grecs.

- Com anarquista, quins valors, ètica i moral practiques?

Per respondre aquesta pregunta és per mi indispensable aclarir abans que l’anarquisme és una ideologia que conté criteris no només molt diferents els uns dels altres, sinó també obertament oposats. Per això que parlar d’anarquisme en termes generals sigui en realitat una petitio principii o abstracció. Què té a veure, per exemple, l’anarquisme pacifista i cristià de Tolstoi amb el culte a la violència de Georges Sorel, o abans, amb els energúmens de la «propaganda pel fet»? Encara fa poc llegia a la primera pàgina d’una publicació àcrata de Madrid una apologia descarnada de Max Stirner, el teòric de l’egoisme més repel·lent. De manera semblant, en el mateix text s’elogiava també a Nietzsche, el teòric de la «voluntat de poder», del menyspreu als dèbils i de la definició de la moral com un producte del ressentiment. Però també a l’hora de jutjar als clàssics de l’anarquisme sorgeixen de seguida els contrastos entre ells, per exemple, entre el «conspiracionisme elitista» de Bakunin i l’obrerisme mutualista de Proudhon o el sindicalisme de Fernand Pelloutier.

Però els equívocs sorgeixen ja a partir de la interpretació del concepte d’anarquia o negació de l’autoritat, arché. El problema número u és el de saber quin és el sistema de valors en que és sustenta la negació del principi d’autoritat, un interrogant que ha donat i segueix donant peu a les més diverses respostes. Molts han cregut que la rebel·lia contra l’autoritat significava el «tot està permès» d’Ivan Karamasov. No necessito subratllar que, per mi, el concepte d’anarquia o anarquisme només adquireix un significat legítim quan l’autodeterminació de l’individu va unida a un codi moral que inclou l’autodeterminació dels altres. Sense aquest imperatiu categòric –—com l’anomena Kant—, la llibertat subjectiva degenera inevitablement en abús d’ella i condueix també inevitablement a la «guerra de tots contra tots» descrita per Hobbes en el seu «Leviatán». Albert Camus, que se sentia molt proper a l’ideari llibertari, va exemplificar en el seu gran llibre L’home revoltat les funestes deformacions humanes i polítiques que una rebel·lia falsament entesa pot arribar a engendrar.

Respecte al caràcter personal de la pregunta, em limito a senyalar que en la mesura en que els meus defectes de caràcter i les meves febleses humanes no m’ho han impedit, he sentit des de la meva primerenca edat la necessitat de ser just amb les persones amb les quals he conviscut i de ser útil i servir-les quan han necessitat el meu ajut, comprensió o consell. I també des de jove he donat una gran importància al cultiu de l’amistat, que Aristòtil i altres clàssics grecs i romans consideraven com la més gran de les virtuts i com la condició prèvia per al desenvolupament d’una societat racional. Afegiré únicament que ser anarquista no és per a mi altra cosa que intentar fer el bé i procurar no fer mal ni humiliar als demés.

- Com t’ha format la vida?

En la meva ja llarga vida he acumulat experiències ben diverses, però puc dir que una de les més fecundes fou la llarga fase de pobresa i penúria que vaig conèixer durant els onze anys que el meu pare passà a les presons franquistes a causa de la seva militància clandestina. Tot i que, com els meus sis germans i germanes i altres nens i adolescents, vaig patir molt, més endavant he agraït una i una altra vegada al destí que em donés l’oportunitat de conèixer de prop l’adversitat en les seves múltiples cares, per dues raons fonamentals: 1) perquè aquesta amarga experiència em lliurà de convertir-me en un dels insuportables nens mimats o senyorets satisfets que he trobat arreu al llarg de la meva vida, també i especialment en els cercles intel·lectuals i polítics que més tard vaig conèixer de ben aprop, i 2) perquè fou d’aquesta experiència dolorosa que naixeria en mi la vinculació irrenunciable a les classes humils.

- Com ha estat la teva evolució política i la teva «iniciació» a l’anarquisme?

Abans d’estudiar en els llibres el què era l’anarquisme, ho vaig viure de nen en la meva llar gràcies al meu pare i als seus companys d’idees, començant per Joan Peiró, a qui vaig conèixer en la dècada dels trenta quan ell treballava, com el pare, en la Cooperativa Vidriera de Mataró. Però la meva veritable iniciació a l’anarquisme es produeix en la postguerra. En el nostre pis del carrer Verge del Remei, a la barriada del Poble Sec, hi tenien lloc sovint reunions clandestines, de manera que em vaig acostumar a escoltar les discussions del meu pare i els seus companys. Llavors jo no era molt conscient, però crec que aquesta experiència adolescent i juvenil deixà una inesborrable petjada en la meva psique.

En quan a la meva evolució política, va estar centrada, fins a mitjans de la dècada dels cinquanta, en el món llibertari, per donar pas a poc a poc i més tard, a teories i cosmovisions de tipus més general, un procés evolutiu inseparable de la vocació filosòfica que anava germinant en el meu interior. Del que em vaig adonar clarament en la fase final de la meva modesta militància clandestina era que jo no tenia fusta de zoon politikon i em sentia més atret per la theoria, això és, per la contemplació i la reflexió i no per l’acció. Aquesta és la raó per la que em vaig fer escriptor, una decisió que vaig prendre no precisament per «enllustrar les sabates del poderosos», com vaig escriure en un dels meus llibres en llengua alemanya.

El fet que deixés de militar formalment a les files de la CNT no significa en cap manera que m’inhibís d’ella. Molt al contrari. Instal·lat ja a Alemanya, aprofitava cada viatge a Espanya per passar per París i veure els companys exiliats. El meu punt de referència era en Joan Manent, ex secretari de Peiró. En el Centre que tenien a la capital francesa, vaig poder abraçar a Cipriano Mera, per a mi una de les figures claus i més admirables de la guerra civil. Més endavant vaig entrar en relació amb el grup «Frente Libertario», i hi vaig publicar algun article. En un dels meus viatges vaig visitar també Josep Peirats al sud de França, trobada que va ser el naixement d’una cordial relació epistolar.

A finals de la dècada dels seixanta vaig publicar a la revista Índice una sèrie d’assajos sobre l’anarquisme, que l’any 1970 van aparèixer en forma de llibre sota el títol El anarquismo, de Proudhon a Cohn-Bendit, al qual Federica Montseny dedicà un generós article a l’Espoir de Toulouse. Anys més tard l’abraçaria a Madrid per primera vegada amb motiu de la nostra participació en el debat sobre l’anarquisme organitzat pel programa de televisió La clave fundat i dirigit per José Luís Balbín.

Quan anava a Barcelona, assistia a la tertúlia que el meu pare i alguns companys tenien a la cafeteria del «Centre Lleidatà». També acostumava a trobar-me amb Luís Andrés Edo, Salvador Gurucharri i altres companys. En la fase en què Solidaridad Obrera estava dirigida per Carmen Díaz vaig publicar articles en el vell i memorable òrgan confederal. També vaig donar alguna conferència i vaig participar en algun acte públic com el debat internacional sobre anarquisme que es va fer en les Cotxeres de Sants la tardor de 1993. A Madrid solia veure diversos companys, al local de Tirso de Molina o altres llocs. Poc després de la mort de Franco, vaig anar a Barajas a rebre a Diego Abad de Santillán, amb qui vaig mantenir un tracte assidu fins el nostre mutu allunyament a causa de les diferencies sobre un rellançament de la revista Timón i la línia a seguir.

- Estem en el 75 aniversari de la revolució espanyola. Quina és la teva valoració?

A part del breu episodi de la Comuna de París, la revolució llibertària espanyola va ser la gesta social més important de la història moderna.

- En el teu llibre «La revolución libertaria» ens parles de la revolució i de la contrarevolució.

Sí. No em limito a parlar d’allò que va ser pròpiament la revolució, sinó també de les forces que van fer tot el possible per escanyar-la. Aquesta actitud contrarevolucionària va estar dirigida des del primer moment pel Partit Comunista d’Espanya i pel PSUC a Catalunya, una dimensió del meu llibre que va disgustar molt a l’exmembre del PCE, Antonio Elorza, com es desprèn de les línies crítiques que em va dedicar en El País. Però amb la mateixa claredat i recopilació de dades ajusto comptes amb Juan Negrín i els socialistes de dretes que van actuar com peons dels comunistes. Però també al·ludeixo als errors comesos per la CNT-FAI, en primer lloc la burocratització dels militants al capdavant dels Comitès, al seu responsable, l’infaust Marianet.

- Ens pots parlar de la teva trobada amb el maquis Facerías?

No té cap importància. Un company em va dir que havia arribat de França un militant interessat en parlar amb els representants de la nostra generació, sense revelar-me al seu veritable nom. Vam convenir a veure’ns a les onze de la nit a la Granja Royal del carrer Pelai, local que jo freqüentava llavors. Tot i que estàvem en ple estiu, portava gavardina, fet que em desconcertà. En lloc d’asseure’ns al fons del local, insistí a seure al costat de la porta. No em va passar desapercebut que mirava contínuament cap a fora. No va passar molt de temps sense que ens preguntés si podíem anar a un lloc més tranquil. Ens vam dirigir a una taverna del Poble Sec, l’amo de la qual —en Sisquet— era company. Poc després de la nostra arribada tancà el local i ens vam acomodar a la part posterior del bar. Parlàrem fins la matinada.

Encara que molt correcte en el to, va ser un diàleg de sords. Com gairebé tota la gent de l’exili, tenia una idea errònia de la verdadera situació del país i de les possibilitat de la lluita clandestina. Es va adonar ràpidament que jo no era la persona adequada per compartir el tipus d’acció que ell practicava i la nostra conversa no va passar de l’àmbit dels temes generals. Quan desprès del seu assassinat a Barcelona vaig veure’l a la portada de El Caso, el vaig reconèixer de seguida i així em vaig assabentar qui havia estat el meu misteriós interlocutor d’aquella nit.

- Et defineixes com universalista i vius en cultures diferents. Et sents alemany, espanyol, català? Què opines de l’independentisme i del nacionalisme català?

En efecte, la meva posició central pel que fa al problema de les ètnies i nacionalitats és l’universalisme. Segueixo en aquest punt l’ensenyança dels estoics, que van ser els primers en dir-se cosmopolites i a rebutjar tot tipus de classificacions jeràrquiques entre els homes i els pobles. El nacionalisme i el racisme inherent a ell han estat els dos fenòmens més funestos de la història universal i de l’Europa moderna. El moviment obrer sorgit en el segle xix no es denominava per atzar internacionalista, de la mateixa manera que la CNT va integrar en les seves sigles el concepte de «nacional”. De jove ja em molestava que determinats catalans utilitzessin el terme «xarnegos» per referir-se als espanyols d’Andalusia i d’altres regions.

A l’Alemanya vaig tenir ocasió de viure en pròpia carn els aires de superioritat de l’alemany mitjà i la seva creença que pertany a l’Herrenrasse o «raça dels senyors». Aquesta experiència va aguditzar la meva sensibilitat universalista i va ser el motiu que anys més tard escrivís en llengua alemanya llibres feroçment anti-nacionalistes i anti-racistes com La nació acomplexada, El IV Imperi i Els alemanys, entre el llagrimeig i la megalomania. No crec que el veritable paper de Catalunya sigui allunyar-se de la resta d’Espanya i formar «ranxo» a part, sinó el d’obrir-se cap a ella i contribuir a la mesura de les seves forces a la reconstrucció d’un país fustigat avui per a tota classe de contradiccions, injustícies i drames sense fi, i això començant per la ufana Catalunya, exemple paradigmàtic de la corrupció i la incompetència, com demostra el lamentable estat de la sanitat catalana.

- Amb l’alienant educació oficial existent i la dèbil educació alternativa, creus que es pot produir una revolució, un canvi de sistema?

Evidentment no. Els grec assignaven a la paideia dues funcions bàsiques: l’adquisició de coneixements i l’educació humana i moral. Aquesta segona dimensió —la més important— ha estat eliminada des de fa temps de la pedagogia, sotmesa al dictat dels grans grups de pressió i dels politicastres de torn. És per això que l’educació està enterament al servei de la raó burgesa o «raó instrumental», com li deia Max Horkheimer.

- Quins són els personatges que més t’han inspirat en la vida?

Els que m’han inspirat no han estat personatges, sinó persones, i d’entre elles, les persones senzilles que han consagrat la seva vida a una causa emancipadora o humanitària sense l’ambició de convertir-se en personatges.

- Defineixes al teu pare, anarquista i llibertari, com un autèntic Quixot. Et consideres també un Quixot?

Fa pocs anys vaig publicar en alemany un llibre autobiogràfic amb el títol El Quixot a Alemanya. Crec que això parla per ell mateix.

- Hi ha alternatives al capitalisme? Quines?

Des la publicació del meu primer llibre El capitalisme i l’home he criticat com a nefast aquest sistema i postulat un model de societat basat en l’autogestió, la col·lectivització dels mitjans de producció i la igualtat remunerativa.

- Quins són els valors humans més importants que ens treguin de la crisi i promoguin canvis substancials?

Imprescindible per a aconseguir aquest objectiu és alliberar-se de la ideologia de l’èxit avui imperant i comprendre que l’hedonisme i l’imperialisme del jo fomentats per la societat de consum no condueixen enlloc més que a l’alineació personal i col·lectiva.

- Què se sent després d’haver produït, creat, quaranta llibres i multitud d’articles?

Res especial. O potser la consciència de la insignificança de la meva obra en comparació a la dels grans guies espirituals i morals de la humanitat. O inclús la sensació que encara no he aprés ni dit el més important. Per això penso sovint en la humilitat de Sòcrates: «Només sé que no sé res».

- En el teu llibre sobre la filosofia espanyola, en parlar dels filòsofs de l’exili, no cites a Agustín García Calvo. Per què? Què penses de la seva filosofia i vida àcrata?

La pregunta sembla un retret, però és fàcil de respondre: des del dia llunyà en que el seu deixeble i amic Jaime Pozas de Villena me’l presentà a Madrid, les nostres relacions han estat sempre cordials i afectuoses. He compartit amb ell més d’un simposi, diverses vetllades musicals i he assistit a alguna de les xerrades que des de temps immemorial dóna a l’Ateneu de Madrid, però l’alt nivell especulatiu de la seva filosofia és aliè i estrany a la meva manera de pensar. Referent a la seva vida àcrata i exceptuant la seva valerosa lluita contra el franquisme, no la conec prou ni em sento cridat a jutjar-la.

- Podries ampliar la teva definició de la vida? «La vida és convivència, diàleg, dialèctica»?

Amb aquestes paraules vull subratllar que l’home no és només i primigèniament individu singular, com creuen no pocs anarquistes, sinó a la vegada membre d’una comunitat, una dimensió societària que el solipsisme burgès i petitburgès ha anul·lat en nom del principi de la competència i d’una concepció reduccionista de la vertadera individualitat, a la que ha despullat de la categoria òntica d’intersubjectivitat o relació amb els nostres semblants. Està clar que una relació idònia amb els demés només pot estar basada en la cultura dialògica i dialèctica concebuda per Sòcrates i el seu deixeble Plató, un cultura que el capitalisme ha destruït sistemàticament i substituït per l’autocentrisme insolidari avui imperant.

- Quin és el teu pròxim llibre i sobre què estàs investigant?

He acabat ara un manuscrit sobre el que significa el sentit de la vida en el món deshumanitzat d’avui, però per que es converteixi en llibre haig de trobar primer un editor disposat a publicar-lo, cosa que tenint en compte la lamentable situació de la industria del llibre en el nostre país, no serà fàcil.

- Què significa ser anarquista avui?

Crec que aquesta pregunta l‘he respost en la primera contestació: fer el Bé, renunciar a la voluntat de poder i lluitar per una societat basada en allò que Proudhon deia «mutualisme» i Kropotkin «ajuda mútua».

- Com veus les divisions de la gran família anarcosindicalista i anarquista?

Amb la conseqüent tristesa i la consciència de la profunda crisi d’identitat del moviment llibertari de les últimes dècades. També com una traïció a l’herència que ens van llegar els militants al llarg de quasi un segle arriscant la seva llibertat i la seva vida per convertir la Confederació en la força sindical i obrera més important de la història d’Espanya.

* Entrevista realitzada per Txema Bofill. Traducció d’Àngels Oliveres. Publicada al núm. 135 de la revista Catalunya-Papers.