15-M: contra el pessimisme
De sempre hem tingut problemes a l'hora d'avaluar el que passa amb els nostres moviments socials. Amb prou feines aquests problemes podien faltar en el cas del 15-M. Per moments sembla que s'ha estès, pel que fa a aquest últim, un pessimisme sense límits que no aprecia altra cosa sinó un permanent declivi. En la gestació d'aquest estat d'ànim es donen cita, d'una banda, els pessimistes ‘interns’ –aquells que no veuen sinó trets negatius en el moviment— i, per una altra, els ecos del que expliquen els mitjans d'incomunicació del sistema.
A aquests mitjans que acabo d'esmentar només els interessa el 15-M quan hi ha una cosa grossa pel mig. Li paren esment, les més de les vegades de forma manipulada, als episodis en el que es revela –o això diuen— algun tipus de violència i procuren acompanyar, per citar altre exemple, macromanifestacions com les registrades el 19 de juny o el 15 d'octubre de l'any passat. Res volen saber, en canvi, del terreny en el qual en els fets es dirimeixen la realitat i el futur del 15-M: el del treball quotidià, sovint sòrdid i poc vistós, d'un moviment que afortunadament roman viu i actiu. Quan s'assumeix aquesta tasca que els mitjans prefereixen esquivar, la imatge del 15-M no convida precisament al pessimisme. El moviment està aquí, la seva presència i les seves iniciatives són constants, no ha perdut gens de radicalitat contestatària, ha propiciat l'assentament d'una nova identitat crítica i segueix deixant bé a les clares que alguna cosa ha canviat, i per a bé, en el cap de molta gent.
Res de l'anterior significa, clar, que faltin els problemes. Al marge de baralles internes que sempre estan aquí, em permeto identificar un d'ells, que guarda una relació estreta –dita sigui de passada— amb els criteris d'avaluació del que passa amb el moviment: encara que moltes persones diuen simpatitzar amb aquest últim, el comú és que no donin el pas de sumar-se a assemblees, campanyes i iniciatives. Malgrat això, el seu és subratllar que el panorama resulta clarament preferible al que es feia valer el 14 de maig de l'any passat. Si bé és veritat que l'assistència a les assemblees de barri ha minvat sensiblement, no ho és menys que avui –i em remeto a l'exemple, crec que generalitzable, de Madrid— disposem d'una atapeïda xarxa d'organitzacions locals del 15-M que li segueixen donant un aire distint a una ciutat tradicionalment adormida en el terreny social i reivindicatiu.
Em permeto agregar dos comentaris sobre matèries afins. El primer ho és sobre alguna cosa que escolto amb freqüència en les assemblees del 15-M, o en els seus voltants: la idea que cal treballar per convertir el moviment en un partit polític. Em sembla que en molts sorgeix de la intuïció, poc fonamentada, que l'aparent crisi del moviment –ja he assenyalat que al meu entendre no hi ha tal— exigiria mesures eficacistes com l'encaminada a dotar-lo d'una estructura convencional. Encara que no dubto de la bona intenció de qui preconitzen això, crec fermament que semblant perspectiva seria el final del 15-M, una traïció a bona part de les raons que justifiquen la seva existència i un procediment d'integració ràpida en el sistema. Fa uns mesos una col·lega em va preguntar si pensava que existia algun risc d'il·legalització del moviment. Li vaig respondre que era impossible legalitzar el que, per fortuna, no és legal en la seva orgullosa reivindicació de l'assemblea, de l'autogestió i de l'absència de representacions i lideratges.
El meu segon comentari no té, malgrat les aparences, cap dimensió de frivolitat. Les condicions climatològiques d'aquestes hores –subratllem-lo quantes vegades calgui— no són el millor per a la biologia d'un moviment que va néixer, en la primavera, ocupant places i avingudes. El fet que el 15-M hagi hagut de recollir-se, en molts casos, en llocs tancats dibuixa un escenari hostil que de segur en alguna cosa alimenta les versions pessimistes a les quals m'he referit al principi. Tinc la ferma certesa que, fins i tot per als més recalcitrants, la fortalesa i la presència del moviment es faran evidents en unes setmanes. Res és més necessari tenint en compte del que se'ns ve damunt.
* Carlos Taibo és escriptor, periodista, activista social i professor de Ciències Polítiques de la UAM