Laboral? Això és una reforma empresarial

“Quant pitjor, millor” s'ha convertit en la màxima del nou govern espanyol. Sembla que els ministres han llegit atentament el llibre de Naomi Klein "La doctrina del xoc". Insistir en el malament que estan les coses permet prendre mesures extraordinàries. Aquesta maniobra és clara en el cas de la reforma laboral. El PP ha vingut repetint que l'atur anirà en augment el que obliga a fer una reforma de gran importància i acabar donant tot el poder a les empreses. La nova reforma col·loca a les empreses com jutge, sent part interessada, de les condicions laborals. Decidiran a cada moment el salari, la durada de la jornada i les funcions dels seus treballadors, passant per sobre dels convenis col·lectius, àdhuc sense entrar en pèrdues.

Reduir el salari dels treballadors sens dubte augmentarà els beneficis empresarials, considerats com el més important per al creixement, però no s'estableixen els mecanismes perquè aquests beneficis s'inverteixin a generar ocupació. Qui assegura que els beneficis no es repartiran entre pocs accionistes o acabaran en la Borsa? Mentre les apostes borsàries suposin més beneficis que la inversió productiva, les empreses i inversors preferiran el mercat financer. No hi ha cap iniciativa seriosa per part del govern ni de la Comissió Europea per a regular i gravar el mercat financer, la qual cosa és un factor essencial per a desenvolupar l'economia productiva. D'altra banda, una reforma que afavoreix la desprotecció, l'alta rotació entre atur i ocupació, i la pèrdua de capacitat de negociació no trigarà a tenir com resultat una caiguda dels salaris, que les empreses celebraran, però que farà caure encara més la demanda, l'activitat econòmica i, de nou, l'ocupació.

El poder donat a les empreses òbvia, a més, la relació causal entre la seva poca transparència i la crisi. L'adaptació dels salaris als beneficis de les empreses passa per alt l'anomenada enginyeria comptable: si no hi ha un control sobre la desviació de fons i un topall salarial per a amos i alts directius, és en extrem senzill presentar uns comptes que demostrin reducció de beneficis. N'hi ha prou amb pujar-se el sou o les dietes, crear divisions empresarials internes o falsejar directament els comptes. L'antic president de la patronal, ara en procés judicial, bé ho sap. El gendre del rei també ho sap. I ho saben les grans empreses, culpables de més del 71 % de l'evasió fiscal que es comet en el país. Si de debò es tractés de reconciliar els interessos de les empreses i els treballadors també es podrien lligar els salaris als beneficis de les empreses quan creixin; però aquesta fórmula, curiosament, no se'ls ha ocorregut.

La reforma s'excusa que el principal problema de les Pymes, que creen el 80% de l'ocupació, és la rigidesa laboral. No obstant això, el que afecta a les Pymes és la reducció de demanda i l'absència de crèdit. Respecte al crèdit, els bancs estan rebent diners públics a munts que destinen a pagar els seus propis deutes o obtenir beneficis en la compra de deute públic; per tant, el que les petites i mitjanes empreses necessitarien és una xarxa de cooperatives de crèdit ètiques que assegurin liquiditat. Respecte a la reducció de la demanda, a les Pymes els perjudiquen els salaris baixos i la contracció de despesa pública, perquè redueix el consum, i el fet que a partir d'ara sigui més barat acomiadar no soluciona l'actual problema que no hi ha demanda: necessiten que la població accedeixi a renda. Enfrontar a petits empresaris i treballadors és una estratègia per a dividir als de baix, als que estan sofrint la crisi, mentre el 1% es dedica a recompondre els seus balanços comptables.

En realitat l'excusa de la suposada rigidesa laboral, que ningú ha pogut justificar ni empíricament ni comparant-la amb altres règims de protecció europeus, és l'ocasió perfecta per a acabar amb una de les bèsties negres dels empresaris espanyols: el conveni sectorial. En la mateixa línia de la resta dels arguments de la reforma, la negociació dels convenis col·lectius a escala de sector es presentava, precisament, com un llast per a les petites empreses. Des d'altre punt de vista, aquesta era precisament una de les poques formes que tenien els treballadors de les petites empreses per a gaudir de mecanismes de protecció fixats pels treballadors de les empreses més grans, amb major pes sindical i amb major capacitat de negociació. Donat el pes de les petites empreses en l'estructura d'ocupació actual, els convenis a escales més petites, en una situació d'elevades taxes d'atur, que dificulten la recuperació de la força de negociació, equival a asseure les bases d'una desprotecció laboral generalitzada en la pròxima dècada.

Més enllà del cop contra la força de negociació dels treballadors i a l'augment de la precarietat, la reforma laboral és una mesura amb un fort sentit polític. Recordem que el petit empresari és, en la major part dels casos, un treballador subordinat a les grans empreses mitjançant la subcontractació, que a més assumeix els seus propis costos de protecció social i rep directament les pressions mercantils de la competència a través del mercat de crèdit. Dit d'altra forma, pot ser que els autònoms i petits empresaris “no tinguin caps” però depenen de les decisions dels seus clients i, sobretot, dels bancs. Per descomptat, l'extensió d'aquestes figures laborals té a veure amb un mantell ideològic en el qual l'emprenedor apareix com una espècie d'heroi del capitalisme avançat que contrasta agudament amb la seva precària posició davant els vaivens de l'economia financera.

El moviment de fulminació dels convenis sectorials consisteix, des d'aquest punt de vista, a intentar contrarestar la forta inseguretat que produeix en els emprenedors mitjançant la posada a la disposició dels petits empresaris de treballadors barats i sense capacitat de negociació. El sentit polític és doble, de forma immediata s'intenta guanyar el suport dels autònoms i petits empresaris a les polítiques del PP i, a nivell general, s'obre una bretxa de diferenciació social entre els autònoms i petits empresaris, que no són sinó precaris amb capacitat de contractar, i els seus, cada vegada més indefensos treballadors, d'altra banda, també precaris.

L'altre gran argument de pes per a legitimar la reforma laboral és que l'abaratiment de l'acomiadament acabarà amb el mercat dual de treball. És cert que vivim en un mercat laboral bipolar: d'una banda, aquells treballadors amb contracte indefinit i drets adquirits i, per l'altre, els treballadors amb contractes temporals, la concatenació legal dels quals fa que els altres drets es vegin molt afeblits. Per a les empreses, els contractes temporals sempre seran millors que els indefinits, sigui quin sigui el cost d'acomiadament, perquè els temporals no tenen cost d'acomiadament: s'acaba l'obra i servei i el treballador es va al carrer.

Disminuir el cost de l'acomiadament del contracte indefinit només redueix els drets dels que ho aconsegueixen, però no incentiva que les empreses augmentin aquest tipus de contractació. I menys donant més competències a les ETTs. N'hi ha prou amb “no renovar” per a castigar queixes, embarassos, rebuig a hores extres, seguiment de vagues, etc. Si les línies productives tenen puntes i valls en la necessitat de treballadors, caldria crear nous drets per als intermitents, no intentar combatre la temporalitat amb mesures ineficaces. La pujada de l'atur el 2009, que va passar del 12% al 20% en pocs mesos es va produir a partir d'un descens similar en la taxa de temporalitat, és a dir, una bona part dels treballadors temporals es va anar de manera automàtica, sense intervenir acomiadament, a l'atur.

Les estratègies de reabsorció de l'atur aposten clarament per la multiplicació de les formes degradades de treball. Els contractes de formació s'allarguen fins als trenta anys, els part-time poden fer hores extraordinàries i s'imposen treballs “comunitaris” per als aturats. Aquesta política s'orienta en la direcció d'una societat de plena activitat, sense que es pugui parlar de plena ocupació. La mentida que només és possible una integració social per mitjà d'un salari (cada vegada més difícil d'aconseguir) només retarda l'obvi: una nova vinculació entre ciutadania, drets i renda, que permeti la mobilitat i la producció. Per ventura no realitzem ja labors sense retribució salarial que són indispensables? Serien possibles els beneficis empresarials sense una gran quantitat de treball no pagat? Aquestes preguntes remeten a la qüestió de com es genera la riquesa en el moment actual.

El problema estructural de l'economia espanyola no és el seu mercat laboral, sinó la seva especialització, animada per la Unió Europea, en la construcció i el turisme. El problema estructural de l'economia mundial és l'hegemonia de les finances, el seu lucre especulatiu i la seva amnistia fiscal. El poder adquisitiu dels salaris porta anys en descens, però el crèdit associat a la bombolla immobiliària va amagar els problemes. Mentre no s'enfrontin aquests problemes sinó que s'intenti augmentar la competitivitat a través de la devaluació de salaris, de l'empobriment de la població, només ens queda igualar-nos “per baix” als països de baixos costos laborals i competir per les engrunes d'una riquesa concentrada en poques mans. Recordem que a Espanya unes 1.400 persones controlen els recursos equivalents al 80,5% del PIB.

Que la gent pugui accedir a renda per a estimular la demanda depèn de millors salaris i d'una fiscalitat que asseguri el repartiment de l'abundant riquesa. Que el crèdit circuli depèn d'una banca pública i ètica que sigui capaç de donar seguretat a les petites empreses i autònoms. Però si no volem que les bombolles es repeteixin, si volem construir un model econòmic just i sostenible, ambdues qüestions haurien d'anar acompanyades d'un debat per a què i com s'ha de produir.

http://madrilonia.org/2012/02/laboral-esto-es-una-reforma-empresarial/