L’economia informal: altra vegada una qüestió de sexe

En aquesta anàlisi sobre la relació entre treball negre i divisió sexual del treball, l'autora analitza les xifres sobre economia submergida i la seva relació amb l'asimètrica distribució de tasques en la societat capitalista.

Escoltem contínuament que l'economia informal és una xacra per a la societat; i és cert. Es tracta d'una activitat econòmica que no aporta al col·lectiu i que condemna a situacions de precarietat indigna a qui la realitzen. Aquest tipus d'activitats no paga impostos ni cotitzacions a la seguretat social. Per altra banda, les persones que treballen en aquestes condicions solen rebre salaris per sota del mínim legalment establert, sofriexen l'absència total de garanties sobre les seves condicions laborals (horaris, vacances, treball infantil, normes de seguretat, etc.), manquen dels drets associats al contracte laboral (atur, baixes, indemnització per acomiadament, pensions, etc.), i tenen serioses dificultats per a organitzar-se.

I no es tracta, ni de bon tros, d'un fenomen marginal. Segons un estudi de la Fundació de les Caixes d'Estalvis (FUNCAS) el 21,5% de l'activitat econòmica de l'Estat espanyol seria informal. L'Organització Internacional del Treball (OIT) calcula que entorn del 69% dels llocs de treball a Amèrica Llatina (dos de cada tres) són informals. Podem dir per tant que, per exemple en el nostre país, entorn d'un 20% dels treballadors i treballadores sofreixen aquesta situació de desprotecció? No. Ni l'activitat econòmica no regulada es limita als percentatges que faciliten els estudis especialitzats, ni la seva realització, amb tot el que comporta de salaris més baixos i absència de garanties i drets, afecta per igual a dones i homes.

Majoria de dones

Pel que fa al treball no regulat però remunerat (únic àmbit reflectit per les xifres oficials), igual que succeeix en totes les formes precaritzades d'ocupació, la presència femenina és aclaparant. Això es deu, d'una banda, a la concentració de dones en activitats propícies a la informalitat: hostaleria i restauració, ocupació domèstica, treballadores del sexe, serveis socials (especialment atenció a persones depenents), treball en el propi domicili, comerç minorista, neteja per a locals, sanitat privada o educació infantil. Per exemple, a Amèrica Llatina es calcula que el 50,1% de les treballadores no agrícoles pertanyen al sector informal, enfront del 44,1% de treballadors.

A més, les treballadores també són víctimes de la “informalitat encoberta” en tots els sectors econòmics. Un cas paradigmàtic és el de “les falses jornades parcials”, que es corresponen en realitat amb jornades completes que duen associades, això sí, salaris i drets parcials. La feminitzacin de la informalitat en el mercat laboral no és més que un símptoma addicional de la posició subalterna que, en coherència amb la divisió sexual del treball que vertebra les nostres societats, ocupen les dones. I la informalitat no fa més que aprofundir aquesta posició de desavantatge: si el salari de les treballadores formals llatinoamericanes representa un 64% del masculí, en l'àmbit informal aquesta proporció baixa fins al 52%.

El treball reproductiu

Per altra banda, la ingent quantitat de treball no remunerat però necessari (treball reproductiu) no deixa de ser una borsa enorme de treball informal, en la seva pràctica totalitat femení, i no recollit per les estadístiques. La consideració del treball reproductiu –domèstic i de cures– realitzat en l'àmbit privat és un tema conflictiu.

Pensem primer en una societat plenament igualitària, en la qual aquestes tasques es repartissin de forma equitativa entre les persones adultes de la unitat de convivència –condicions necessàries per a assolir-lo: jornades laborals més curtes i serveis públics complets i de qualitat–. En aquest cas, és assenyat sostenir que la major part de les persones adultes seria capaç de sostenir el treball reproductiu que precisen elles i el seu entorn personal més proper. És a dir, en la majoria dels casos no seria necessari, ni desitjable, recórrer a la mercantilització d'aquests treballs. No obstant això, de moment, són les dones les que s'han especialitzat en el desenvolupament d'aquestes tasques. Aquest treball especialitzat i que llastra les possibilitats d'inserció igualitària en el mercat laboral de les dones no obté ni visibilitat ni cap tipus de contraprestació regulada (garantida).

En resum, el que s'està produint és una gran quantitat de treball que una part de la societat (les esposes, núvies, germanes, filles, mares i àvies) presta a la resta de la societat (masculina en la seva majoria), que gaudeix dels béns i serveis corresponents sense que això generi ni ingressos, ni garanties, ni drets per a les treballadores. Els estudis que tracten de mesurar l'impacte de l'economia i l'ocupació informal no hauríen d'ignorar aquesta realitat. Hi ha dades que assenyalen que les xifres d'informalitat es dispararien si ho fessin. Per exemple, en el nostre país es treballa un terme mitjà de 46,3 hores a la setmana: d'elles 25,6 es dediquen al treball no pagat i només 20,3 al treball pagat. A més, les dones treballen un 15% més en total que els homes, però tres quartes parts del seu treball és gratuït i sense drets associats. La informalitat, un problema molt més greu del que reflecteixen les estadístiques oficials, definitivament, és qüestió de sexe.

* Bibiana Medialdea és professora d'Economia Aplicada de la Universitat de Valladolid. Article publicat a la revista Diagonal