El circ de l’assetjament a Garzón ha acabat

Després d'haver estat recentment condemnat a 11 anys d'inhabilitació per autoritzar la intervenció de les escoltes de la trama Gürtel, el circ de l'assetjament jurídic contra Garzón ha acabat amb l'absolució del ex jutge de l'Audiència Nacional en la causa que encara tenia pendent en el Tribunal Suprem. Una absolució esperada per amplis sectors de l'opinió pública nacional i internacional; però que, com alguns ho temíem, només servirà perquè la magistratura espanyola pugui proclamar el seu indefectible respecte a la Llei i la seva plena independència en la presa de les seves decisions.

Efectivament, malgrat el circ jurídic-mediàtic entorn d'aquest procés, després de tal sentència, com negar que Espanya és avui un Estat de Dret i que el Govern del PP respecta qualsevol resolució dictada per un organisme jurisdiccional? A més, com ho estan emfatitzant els mitjans, com negar que, amb aquest procés, "s'ha donat a les víctimes l'oportunitat d'explicar la seva història davant d'un tribunal"? I com impedir al nostre flamant ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que aprofiti l'ocasió per a declarar que cap de les crítiques (per descomptat "injustificades") llançades contra l'alt Tribunal per aquesta causa li ha fet perdre "el prestigi que té davant els ciutadans"?

És així com queden validades de facto, encara que vulnerant la jurisprudència en vigor avui, totes les resolucions anteriors d'aquest Tribunal rebutjant la revisió de sentències franquistes. Inclusivament les més injustes i il·legals que ni tan sols havia respectat llavors el dret en vigor: les sentències a mort pronunciades contra Lluis Companys, Joan Peiró, Julián Grimau, Francisco Granado, Joaquín Delgado, Salvador Puig Antich, etc.

Com ho reconeixen alguns juristes i col·lectius de víctimes: "no pot haver-hi grans celebracions per la sentència absolutòria de Baltasar Garzón per la seva investigació dels crims del franquisme". I és simple de comprendre. No només és obvi que, amb aquesta absolució, s'ha complert un pla preconcebut i perfectament calculat (aquest judici que hauria d'haver estat el primer ha estat l'últim) sinó que tot aquest circ judicial ha fet perdre molt temps a les víctimes des que Garzón va decidir investigar... I no diguem al que ha dut la seva personal manera d'instruir la causa i de tancar-la abans de ser-li definitivament retirada.

Quant al temps transcorregut, aquest ha estat fatal per a la majoria de les víctimes que encara estaven vives; doncs moltes d'elles han mort en aquests gairebé sis anys transcorreguts des de llavors. Però el pitjor és que se'ls va fer creure, malgrat el que diu i significava la llei de "memòria històrica" de 2007, que aquest combat era l'indicat, el més d'acord amb les lleis i amb el moment polític nacional i internacional per a obtenir justícia i reparació. El problema ara és que no només s'ha perdut molt temps sinó que, a més de no haver-se aconseguit res, estem judicialment pitjor encara...

Com fer abstracció avui del que aquesta sentència absolutòria estableix com precedent processal i condemnatori? És evident que ja no es podrà ignorar deliberadament el lligada i ben lligada que està la via judicial, després d'haver quedat provat que Garzón va incoar "un procediment penal inviable", com ho ha emès el magistrat discrepant José Manuel Maça. Lligada i ben lligada, i no només per la llei d'amnistia de 1977 sinó també per la de "memòria històrica" de 2007. Això és també el que diu clara i clarament la sentència absolutòria de Garzón aprovada pels sis magistrats que han votat a favor d'ella. I això malgrat que només hagin considerat "errònia, però no prevaricadora" la decisió de Garzón de declarar-se competent per a investigar els crims del franquisme. Doncs han estimat i escrit que "el dret a conèixer la veritat històrica no forma part del procés penal", que l'establiment de la veritat històrica és una tasca que "correspon a l'Estat a través d'altres organismes i ha de comptar amb el concurs de totes les disciplines i professions, especialment als historiadors".

L'única cosa positiva, aprofitable d'aquesta resolució absolutòria és que inclou un reconeixement de les demandes de les víctimes del franquisme quant a que "no han conclòs les actuacions concretes amb vista a la localització i recuperació dels cadàvers per al seu homenatge..." És d'esperar doncs que quants vulguin prosseguir el combat per la total rehabilitació (moral, política i judicial) de les víctimes del franquisme prenguin consciència que aquesta rehabilitació depèn de la voluntat dels legisladors; doncs són ells els "dipositaris de la sobirania nacional", els únics que tenen la potestat d'anul·lar lleis i promulgar altres... Són doncs els diputats de la Democràcia els responsables que aquesta segueixi validant les sentències pronunciades pels tribunals repressius de la Dictadura. Una infàmia i una covardia polítiques que permeten a la magistratura esquivar la responsabilitat moral de continuar validant la Justícia franquista.

El protagonisme de Garzón va il·lusionar a molts; però aquesta personalització del combat per la veritat històrica i la justícia ha estat contraproduent i ho ha tancat en un atzucac. És hora doncs de denunciar als veritables responsables que segueixi aquesta vergonya. I tant més que aviat faran 37 anys de la mort de Franco. Aquest era i segueix sent el veritable combat perquè el procés de recuperació de la memòria històrica pugui culminar amb la plena rehabilitació de les víctimes del franquisme.

* Octavio Alberola és un històric militant anarquista i antifranquista