Reptes de la lluita per la universitat pública després del 29-F

Les vagues universitàries del 17 de novembre passat i del 29 de febrer han tingut un seguiment massiu i, el més important, en ascens. A més, han tingut la virtut de transcendir les divisions estamentals i plantejar programes de lluita globals, sorgint de les assemblees i arrossegant, de vegades, espais més institucionalitzats com alguns comitès d’empresa i juntes de personal.

A data d’avui, aquest procés està derivant en una mobilització de
treballadors/es universitaris que feia anys que no es veia, especialment pel que fa al professorat. De moment cap dels grans sindicats pot atribuir-se’n el lideratge, fet que dóna més marge a la lluita i la fa menys previsible. Arribats en
aquest punt, sorgeixen alguns reptes als que crec que hem de donar resposta i que vull enumerar.

Primer, és imprescindible mantenir la unitat de les comunitats universitàries i evitar caure en dinàmiques sectorials i corporatives. Possiblement la Generalitat,
els rectorats i algunes organitzacions sindicals promoguin situacions d’aquest tipus i haurem d’estar preparats per a superar-les. No obstant, també és igualment necessari que els treballadors (professors i personal d’administració i
serveis) guanyem una mica de visibilitat en tot el procés. Tot i que hi hem estat presents de manera activa des de l’inici, des dels principals mitjans, i de vegades també des de l’esquerra alternativa, s’han presentat les mobilitzacions universitàries com a estudiantils, i això és fals. En la lluita contra les retallades, la defensa de les condicions laborals, dels llocs de treball i del sentit social de la recerca i la docència ha estat sempre un element central.

En segon lloc, cal seguir insistint en assenyalar el què realment s’amaga rere els programes de retallades, ajustos i canvis en els sistemes de govern de les universitats. L’atac contra l’educació universitària és una peça més de l’intent
d’estendre les possibilitats de negoci privat en els serveis públics, com també succeeix en la sanitat i en altres àmbits assistencials. En aquest procés, la crisi és l’argument mentre un sector reduït del professorat universitari aspira sortir
beneficiat del progressiu aprimament de l’àmbit públic de les universitats en favor de consorcis i fundacions paral·leles. En alguns moments caldrà confluir amb les lluites d’altres sectors: sanitat, transports, educació preuniversitària, etc.

Tercer, cal presentar alternatives. Per exemple, la secció sindical de CGT a la UAB a proposat una política econòmica diferent que permetria a aquesta universitat compensar la retallada de finançament de la Generalitat sense
haver de reduir plantilla, baixar sous i pujar taxes. El reconeixement de les alternatives ha de ser la base per a fixar fites en la lluita, que hom percebi com a assolibles i, per tant, que aspirem a guanyar-les. Només així serem capaços
de definir plans de lluita concrets i factibles, no caure en protestes merament de testimoniatge i, com a mínim, aturar aquest procés.

*Ermengol Gassiot Ballbè és membre
de la secció sindical de CGT a la UAB. Article publicat al núm. 221 de l'Accent