Idees per a imaginar una vaga inclusiva: Era una vegada la vaga general

L'aturada del 29M pot ser diferent a l'última vaga general "si nous actors socials" desborden un tauler de joc que permet pocs moviments. Aquest article del blog Madrilonia explica per què.

La gent pren les places, olles populars, persones que comparteixen. Els petits comerços s'uneixen a les cercaviles organitzades per les assemblees de barri. Intrusos somrients perquè les webs de les pàgines d'informació borsària porten sense funcionar tot el dia. Fàbriques tancades, transports parats i les grans multinacionals no venen res, també hi ha vaga de consum. Grups de gent denunciant els desnonaments a les portes de centenars de sucursals bancàries. Cada desocupat pren el seu carrer, i al costat de les seves amics parla amb conductors i vianants, apel·lant a la responsabilitat de tots per a canviar un model que deixa fora a molts i moltes.

Dels hospitals surten marees blanques, promogudes per aquells que creuen que sense una sanitat comuna la salut de la majoria serà pitjor. Profes, alumnes i famílies desfilen amb samarretes verdes, símbol dels que aposten per millorar l'escola de tots i totes. Cuidadores fent-se visibles perquè sense elles no es mou el món. Milers de persones traient els seus estalvis d'aquests bancs que ens han enganyat per a dipositar-los en uns altres que funcionen amb criteris ètics. Investigadores, interins i universitàries prenent els mitjans de comunicació per a transmetre que volen quedar-se aquí i lluitar per un futur millor. Precaris i autònomes que, si no poden deixar de treballar, surten disparats del treball per a trobar-se en els carrers amb la gent en la qual confien. Gents nascudes aquí o vingudes des de lluny que tenen molt que aportar. Ciutats de tot el món atentes a una vaga inclusiva, de la gent comuna, del 99%.

Recordant la vaga…

La vaga general sempre va ser un gran mite, en sentit positiu. Aquest moment en el qual molta gent es posa d'acord per a detenir la producció i així aconseguir millorar les seves condicions de vida. La vaga general demostrava que els treballadors i treballadores són qui creen riquesa. També ensenyava que junts s'assoleixen coses.

En aquests moments aquest mite no passa per les seves millors hores: després de gairebé 40 anys de corró neoliberal sembla que la vaga general ha passat de moda. D'una banda, Thatcher va demostrar que un govern podia aguantar mesos de vagues massives i els polítics han pres nota. Ho hem vist a França i a Grècia. D'altra banda, quatre dècades de polítiques públiques orientades a acabar amb la capacitat de negociació dels treballadors ha afectat la influència de la gran posada en escena de la seva força. Al cap i a la fi, les vagues han estat veritablement eficaces en aquelles èpoques en que els treballadors podien exercir un contrapoder per mitjà de generar escassesa de mà d'obra.

Els canvis en l'organització productiva, amb la deslocalització industrial i l'atomització en petites unitats, han restat importància en nombre i incidència a les grans fàbriques, aquelles amb treballadors capaços de detenir i sabotejar la producció. La precarietat dificulta aquesta capacitat, en gran part a causa de la inestabilitat que impedeix la creació de vincles en el lloc de treball. L'atur estructural, ara de proporcions gegantesques, però sempre present des de la crisi de 1973, deixa fora de la vaga tradicional a milions de persones. A les quals cal sumar els treballs que no sempre reben un salari: cures, producció cultural, formació, etc. Avui la producció de riquesa té molt a veure amb coses que no són fàcils d'amidar i que no reverteixen en tota la societat, que és les quals les produïx de manera conjunta. Qui dóna valor a Facebook o Twitter? Sens dubte la gent que ho utilitza i que per fer-lo no ho desgasta, al revés, ho revaloritza, encara que unes poques mans acumulen els beneficis.

Pensant la vaga…

El pròxim 29 de març, els dos grans sindicats han convocat als seus afiliats a parar el país sense massa entusiasme. Les reaccions han estat dispars. El sector més moderat del Partit Popular, utilitzant la legitimitat que li atorguen les urnes i comptant amb un termini de temps per a portar a terme el seu pla de reformes, apel·la a la responsabilitat dels sindicats i a la paciència dels ciutadans. Mariano Rajoy defensa la rebaixa de drets laborals, encara que reconeix que no va generarà ocupació. I és que els governs europeus, sobretot els del sud i de l'est, per a sobreviure a la pressió dels mercats permesa pel BCE i la Comissió Europea, estan obligats a engegar una sèrie de reformes que afecten als equilibris socials en benefici d'una minoria. No hi ha alternativa, res de canviar la fiscalitat per a repartir la riquesa més abundant que mai abans en la història. Sembla que el 1% mana i els governs obeeixen, màxime si obeir suposa certa coherència amb el seu propi programa de govern.

Els sectors més durs de la dreta han aprofitat l'ocasió per a atacar als sindicats, utilitzant crítiques que són compartides per amplis sectors de la població que no estan d'acord amb el finançament d'alliberats, amb el seu immobilisme durant els primers moments de la crisi i amb la seva falta de proximitat cap a sectors socials que per les seves condicions laborals -desocupats, precàries, mestresses, autònoms, microempresàries, interins- no compten tot just per als grans sindicats. D'altra banda, la gent d'esquerres, que varien en el seu nivell de crítica a CC OO-UGT, assumeixen la vaga com el moment principal per a detenir les polítiques del PP, molt semblants a les que va posar en pràctica el PSOE.

Les cúpules de les grans centrals sindicals saben el molt que es juguen, que la seva capacitat com contrapès enfront dels governs cada vegada és menor i tot just poden suavitzar els atacs que vénen des dels centres de poder europeus i mundials. CC OO-UGT necessiten un suport per a negociar una mica. El Govern no vol sortir molt danyat. Des d'aquesta perspectiva, la vaga bé podria comparar-se amb una partida d'escacs. Ni uns ni uns altres creuen que aquesta vaga pugui marcar un canvi. Rajoy seguirà dient que li obliga Europa, la qual cosa dóna moltes pistes, mentre Toxo i Méndez intentaran aconseguir alguna concessió encara que hàgin de donar l'esquena a la gent que doni suport a la vaga.

La concertació CC OO-UGT-Govern-Patronal ve des de lluny i resulta certament inoperant en aquests moments, quan el món laboral està ple de figures heterogènies i abunden els treballs intermitents. Igual que el bipartidisme deixa molt a desitjar, les formes de participació sindical beneficien clarament als dos grans sindicats, bé ho poden assegurar els petits sindicats que aposten per una altra forma d'organització. La por dels sindicats a perdre el seu estatus i l'oportunisme dels grans empresaris en aquests moment de crisi, està desdibuixant la concertació en favor dels segons, que seguiran exigint avantatges si no canvia l'equilibri de forces.

Prenent la vaga…

La convocatòria de CC OO-UGT tira per a enrere a molta gent, que, àdhuc estant en contra de la reforma laboral, no se sent representada per les cúpules sindicals. Tampoc suposa un al·licient la falta d'obertura dels grans sindicats, que uns dies enrere feien explícita la seva intenció de controlar al 15M en tot el que tingués a veure amb la reforma laboral, com si els grans esdeveniments poguessin ser controlats.

Després de la primavera passada nous actors socials poden desbordar un tauler de joc que permet pocs moviments. El 29M pot ser distint al 29S. Des que es van prendre les places molta gent de diferents condicions i parers va deixar clar que està farta de seguir sent estafada amb l'excusa de la crisi. Ara, davant la convocatòria de vaga general s'obre la possibilitat que els eixams tornin a confluir per a desplegar la seva creativitat. Pensar una convocatòria oberta és un factor clau, així com la necessitat de pressionar als que s'estan beneficiant de la crisi. Prendre la vaga pot ser un bon moment per a assajar un repertori d'accions de cara a les convocatòries del 12-15 de maig. El dia 29 de març és un escenari immillorable per a actualitzar formes d'intervenció que han estat molt útils i per a experimentar altres noves. Un inventari d'accions inclusives, que obrin nous escenaris i puguin ser replicades.

L'ona d'alegria posada en escena des de fa gairebé un any pot convertir la vaga en alguna cosa diferent a l'esperat. El repte és ser hostils al 1% sense perdre la tendresa, sense deixar de protegir-nos entre tots per a seguir commovent a molta gent. Si alguna cosa hem après del #15M és la cooperació entre diferents. Si alguna cosa hem viscut en les acampades i en la xarxa és un sentiment que ens uneix per a expressar que no som mercaderies i que volem una democràcia digna de tal nom. Però aquest nosaltres no emergeix com oposició a tal o qual govern, a aquesta o aquella mesura, sinó com estar farts davant un sistema polític cada vegada més fals i un règim econòmic que perjudica a la majoria. En aquests moments una vaga a la defensiva no és suficient, el desafiament és democratitzar la presa de decisions i aconseguir nous drets en profit del 99%. Un nou pacte social que posi damunt de la taula la necessària redistribució de la riquesa i del poder en favor de la majoria.

* Un text de Madrilonia publicat al web de la revista Diagonal http://www.diagonalperiodico.net/Erase-una-vez-la-huelga-general.html