Després de la vaga del 29M comença el compte enrere
Vaga general, guerra de xifres. Dia d'excessos policials. El govern transmet un discurs de normalitat. Els dirigents dels dos grans sindicats, Toxo i Méndez, aprofiten la gran afluència de gent a les manifestacions per a ampliar el termini de negociació fins a maig. La ministra de Treball, Fátima Báñez, afirma que “la senda reformista és imparable”, ara és el torn dels pressupostos. Una retallada del 17% de mitjana per ministeri per a tornar “a la senda del creixement”. El lema d'UGT-CCOO per a la jornada de vaga apel·lava a conservar el que queda perquè “volen carregar-se'l tot”.
Però el corró no és nou, des dels anys 80′s, la major part de les legislacions, tant a nivell nacional com internacional, van dirigides a fomentar la desregulació de les finances, reduir la pressió impositiva sobre les rendes més altes, afavorir la deslocalització de la producció i precaritzar l'ocupació. L'economia financera es converteix en el lloc privilegiat per als negocis i el poder adquisitiu dels treballadors deixa d'estar vinculat a l'augment dels salaris i comença a ser mantingut per l'accés al crèdit.
La por que expressen els grans sindicats i les esperances que ven el govern remeten a imatges del passat, d'un temps que es va venir a baix amb la crisi. El passat recent té molt a veure amb els problemes actuals. Els anys del boom immobiliari, del que van ser responsables els partits governants, i les cúpules sindicals grans actors[ de repartiment, no són precisament un horitzó desitjable. Estem en un moment de grans canvis, ningú sap el que pot succeir perquè tot depèn del que vagi ocorrent.
Tractar de conservar el que s'està perdent no assegura que a poc a poc desaparegui. Però les agendes, que vénen marcades per ens que ningú ha triat, poden sofrir imprevistos a causa de les inclemències del malestar ciutadà. La vaga general ha demostrat que hi ha molta gent que rebutja la reforma laboral i les polítiques d'ajustament. Hi ha qui diu que “només han parat les indústries i els transports”. Algú respon que “no som un país industrial”. Una tercera persona afegeix que “els carrers estan plens de gent i això és l'important”.
Quan la precarietat laboral o l'atur són una realitat per a la majoria de treballadors i treballadores, les vagues cobren un significat diferent i les reivindicacions sobrepassen el merament laboral. En temps de crisi, quan la riquesa és major que en cap altre moment previ, parlar de sacrificis és molt covard. Després que salvar als bancs hagi augmentat el deute de diversos països europeus, els ajustaments sonen a estafa. Una vegada han succeït les revolucions àrabs i s'han pres places a Europa i EEUU, coneixem la força de la cooperació.
Durant el pròxim mes veurem de quina manera els grans sindicats tracten d'administrar la multitudinària resposta en els carrers i si el govern cedeix en alguns aspectes de la reforma laboral. En paral·lel a les negociacions entre el govern i els sindicats majoritaris succeiran coses. La primavera és temps de sortir al carrer per a aconseguir un rescat ciutadà. El compte enrere per a la convocatòria global del 12 al 15 de maig ja ha començat.
http://madrilonia.org/2012/03/despues-de-la-huelga-empieza-la-cuenta-atras/