Contra nosaltres

L'autor del llibre "Barcelona rebelde" (Debate editorial, 2011) reflexiona sobre el moviment llibertari en l'actualitat i els perills que de nou li esperen.

El passat 29M, sobre el migdia, es va viure un espectacle visual impactant i no previst a Barcelona. Una marxa de piquets anarcosindicalistes es va transformar en la major manifestació llibertària en la Península. Eren varis milers de persones -17.000, segons la CGT-. La cosa, que consistia a avançar relaxadament pel carrer i somrient amb la boca plena de dents, ocupava bona part de Passeig de Gràcia. Hagués estat una fita i alguna cosa a tenir en compte si, a la tarda, la manifestació convocada per CGT-CNT contra la Reforma Laboral -va transcórrer en un carrer paral·lel a la que albergava la manifestació majoritària, que demanava la negociació de la Reforma-, no hagués triplicat amb escreix en nombre a la manifestació espontània del matí.

En aquesta manifestació llibertària -colossal- no només es podia veure als usuaris d'una cosmovisió que en les 4 últimes dècades ha avançat pel desert -generalment, en cercles-, sinó usuaris nous, noves i grans incorporacions que adoptaven la forma d'homes, dones, parelles amb nens, estudiants, treballadors, o nuvis i núvies menjant-se la boca i amb ganes de proclamar la Primavera. Érem, en fi, un grup nou i cridaner, encantat de conèixer-se, i que modulava aquesta cara que se't posa en el rostre quan l'optimisme de la voluntat t'acaricia el front. Les abraçades emocionades eren una cosa comuna, que demostrava que el que estàvem vivint era una cosa en absolut comú. A saber: el moviment llibertari aixecava, aparentment, el cap. Era, per altra banda, un cap bell i divertit.

En l'àrea metropolitana de Barcelona es va viure una cosa semblant. Els usuaris de la cosmovisió llibertària van ser un component ampli i viu en unes manifestacions que van ser, al seu torn, històriques pel volum de persones que van acudir a elles. Va haver-hi manifestacions convocades per sindicats, com la de Sabadell, on, fins i tot, el component llibertari va ser el major de tots. A Saragossa es van congregar més de 15.000 persones, una cosa mai més vista. Com a Madrid, on la manifestació multitudinària de la tarda va acollir també la major concentració llibertària en anys, i en la qual es va viure també la perplexitat i l'emoció que neix quan coincideixes i reconeixes en ple carrer a milers de persones. És difícil interpretar aquesta explosió. En primera instància, el succeït té molt a veure amb el treball de l'anarcosindicalisme en aquests últims i severs anys, en els quals s'ha vertebrat un sindicalisme honest, absorbent, dur i, freqüentment, amb poques recompenses estètiques. Però, potser, aquestes concentracions també poden ser un indicatiu que la cultura llibertària està renaixent de les seves cendres. Si això fora així, significaria que vivim un moment màgic. Malgrat l'alegria que això pugui provocar, convé recordar que no és el primer moment màgic d'aquestes característiques. I, sobretot, convé recordar com van finalitzar altres períodes màgics anteriors.

L'última vegada que el moviment llibertari local va viure una cosa semblant va anar en els 70's, quan els Bonney-M. Mentre els partits -i altres forces encara més importants-, modulaven la Transició, un moviment llibertari renascut començava a fer el que havia de fer. I el que havia de fer era solucionar-se a si mateix per a ser una proposta efectiva i atractiva, sensible de ser utilitzada per la societat. Havia de posar-se al dia. La CNT, així, havia de solucionar-se a si mateixa i donar fi al conflicte entre un Exili molt dogmàtic i un Interior més en contacte amb la realitat, que durava, pràcticament, des del 39. Havia de intelectualitzar diverses dècades en les quals la cultura llibertària havia crescut en altres direccions diferents a l'anarcosindicalisme. Havia de començar a pensar en un moviment llibertari l'essència del qual, possiblement, ja no seria el sindicat. En tot cas, es van començar a fer els deures. El primer míting de la CNT en l'Interior -Montjuïc, Barcelona, juliol de 1977-, segueix sent la major reunió política hagiuda en la història de per aquí baix, el que indica que la cultura llibertària, en aquell moment, no era una anècdota, sinó un interès cridaner en la societat. Les Jornades Llibertàries -Parc Güell, juliol de 1977-, organitzades no per la CNT, sinó una cosa nova, molt de l'època i molt més horitzontal -l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, una escisió llibertària de l'Assemblea d'Actors i Directors, associació que aportaria, per cert, els primers quadres tècnics institucionals a la vertical Cultura de la Transició-, van dibuixar opcions culturals noves, oposades al que, en breu, seria la cultura hegemònica. Aquelles Jornades van suposar l'inici de l'actualització de la tradició llibertària peninsular, a les Jornades, en fi, va venir el més granat de la tradició anarquista europea del moment; allí es va parlar de nous temes no esperats per ningú, com l'ecologisme, el feminisme, les opcions sexuals i la llibertat personal.

La Soli (Solidaridad Obrera, publicació setmanal de la CNT catalana), al seu torn, va guanyar entitat. De bon tros esforç i enfrontament amb la gent gran, segons em diuen, un nou periodisme i una nova generació de periodistes llibertaris va entrar en la redacció, i va practicar nous punts de vista per a explicar la realitat. Va existir la possibilitat, fins i tot, que el periòdic anarquista més llegendari i antic del món, que en aquell moment era un setmanal, es convertís en periòdic diari, que hagués competit amb els diaris generalistes del moment. Sí, el moviment llibertari, en molt pocs mesos, feia coses sorprenents, cridava l'atenció, feia propostes i aixecava el cap. Un cap bell i divertit, etc. Com, possiblement, sempre que ha tingut ocasió d'exhibir el seu cap. Però, en breu, va passar, al seu torn, el de sempre. El 1977, quan se signen els Pactes de la Moncloa -el primer pacte signat entre el Franquisme i els partits, en el qual els partits eliminen el seu únic patrimoni: una cultura bel·ligerant i la capacitat de mobilització ciutadana-, la CNT és l'únic sindicat en contra. Al voltant de la CNT s'agrupa la ciutadania descontenta davant el dibuix que està adoptant la Transició. És precisament en aquest moment quan, en una manifestació multitudinària contra els Pactes a Barcelona, algú llença un artefacte incendiari contra la porta de la Sala Scala. La sala de festes es va incendiar amb rapidesa sorprenent. Van morir quatre treballadors que estaven a l'interior -dos d'ells afiliats a la CNT, per a més ironia-. La policia va atribuir l'atemptat a membres de la FAI i de la CNT. En breu, la CNT i el moviment llibertari sencer, es van veure sotmesos a unes tensions que la seva fragilitat no va poder aguantar. Aquell cap bell i divertit va desaparèixer. Quan va quedar clar que l'atemptat a la Sala Scala va ser obra d'un infiltrat policial, amb una àmplia carrera anterior i posterior als fets, ja era massa tard. El moviment llibertari no existia, estava dispers, desprestigiat i fragmentat. Havia sucumbit a la pressió d'una societat que no volia violència, a la pressió d'uns mitjans que apostaven per l'estabilitat més que per la transmissió de fets, i per un Estat que s'havia emprat a fons per a eliminar l'incipient i prometedor moviment.

La violència, en tot cas, sempre ha aparegut en el camp llibertari quan el moviment ha accedit a certa fortalesa. En la dècada dels 90's del segle XIX, el moviment desapareix a França i Alemanya, a través de diverses bombes i atemptats anarquistes que no sempre ho van ser. A Barcelona, les bombes anarquistes -d'aquella fracció mínima que va optar per elles-, van conviure en aquesta època amb altres bombes estratègiques i encara més mediàtiques -com la bomba del Corpus, o les dotzenes de bombes de la família Rull-, que no van ser precisament anarquistes. El 1909, quan existien un moviment llibertari pedagògic i editorial potent, la cosa va ser escapçada i prohibida aprofitant un succés violent. L'incendi que va acabar amb la Sala Scala, altra iniciativa de l'Estat, va acabar també amb una edat de plata de l'anarquisme. Tal vegada, la més prometedora, la que era més necessària pel que suposava. Suposava el renaixement d'un anarquisme modern i fresc que, d'arribar-se a produir en la seva amplitud, hagués modulat una altra realitat, perceptible aquest matí a primera hora amb només treure el cap per una finestra.

Bé. Tot això ve al cas que aquesta manifestació del 29M nombrosa, bella, sorprenent, inesperada, amb la descripció de la qual s'iniciava aquest article, i amb la qual es dibuixava un possible renaixement de la tradició llibertària per aquí baix, també va absorbir elements de violència. Diversos contenidors -molts, per al meu gust- van cremar en el seu recorregut, i algunes oficines -algunes, bancàries, unes altres, doncs no-, van ser destrossades. Un reduït grup de persones, no moltes, sense massa contacte físic amb la manifestació i sense contacte absolut amb el que estava passant dintre d'ella, es van dedicar a fer el contrari que la manifestació. Eren policies? Érem nosaltres? Érem aquesta part de nosaltres que tan bé li ve, periòdicament, a l'Estat? L'actuació d'aquestes persones, en tot cas, va provocar que diversos manifestants amb nen abandonessin la manifestació -mereix la pena una manifestació a la qual no poden anar els nostres fills?-, i va aconseguir no solament que el final de la jornada fos deslluït, sinó que es produís una actuació policial brutal, que va afectar en la seva violència al final del recorregut de l'altra manifestació. El molt que es va aconseguir amb tan poc -es va aconseguir que durant dies no es parlés d'altra cosa que de la violència de la manifestació, no del que la manifestació es proposava; es va aconseguir que diverses autoritats criminalitzessin un sindicat llibertari; es va aconseguir crear la banda sonora idònia perquè tres persones, triades per la policia, segueixin encara a la presó des d'aquell dia-, convida a evitar reproduir en el futur aquest tipus d'actes.

Si és veritat que estem assistint al nostre renaixement, dediquem-nos a renéixer. Dediquem-nos al nostre. El nostre és la llibertat5.0, la igualtat5.0, la fraternitat5.0., la igualtat de sexes, l'ajuda mútua, la cooperació, la federació voluntària, el socialisme voluntari -sense dictadures del proletariat, ni contenidors cremats pel proletariat aquest-. El nostre és la modulació d'un nou consum, un nou estalvi, nous finançaments, la democràcia econòmica, l'ampliació dels marges del possible, la creació de discursos interessants i apassionants. El nostre és continuar aquella actualització iniciada en els 70 -i interrompuda, zas de cop-, amb la formulació d'un anarquisme pertinent, quotidià, i que vertebri noves formes d'associació, de coordinació, de canvis. El nostre, el que fem bé, és viure de manera diferent, reunir-nos en els nostres grups d'afinitat amb els nostres amics, i parlar de coses que afectin positivament a la societat. I de com diables aplicar-les. Manquem de text sagrat, som una comunitat de lectors que sempre ha sabut crear i distribuir els seus textos. El nostre és que aquests textos existeixin en l'era digital. El nostre és crear nous referents informatius, que ampliïn les descripcions de la realitat i que siguin sensibles d'influir, per la seva qualitat, en la societat. El nostre és, arribats a l'inici d'una edat de plata -i si això és cert-, la formulació d'una associació específica ibèrica, que sigui el que sempre han estat les específiques per aquí baix: una cosa laxa, confederada, discreta, adogmàtica, que no ordeni res a ningú, però que ens ajudi en els nostres diàlegs. I que ens ajudi també que aquesta nova edat de plata no se'ns extralimiti.

Sabem que la violència és més del que, comunament, s'assenyala com a tal. La violència és l'explotació, la desigualtat, els desnonaments, la precarietat, la reducció de drets. Mostrem aquesta violència a la societat i no deixem que se'ns vinculi amb cap altra. El nostre és que l'única violència exercida en el carrer -aquesta violència tan cridanera i que tan fàcilment apareix en els mitjans- la practiquin emmascarats, sí, però a sou, amb cascos, amb porres i amb una bandereta brodada en la màniga. El nostre és descriure i denunciar aquesta i altres violències. El nostre és ampliar el camp semàntic de la violència. El nostre, en fi, no només no consisteix a cremar coses, sinó que, quan s'ha cremat alguna cosa en el nostre nom o en el nostre costat, després, en un plis-plas, se'ns ha cremat a nosaltres, en el que és una raó per a evitar que la violència es produeixi prop de nosaltres.

Unes setmanes abans del fet violent que va condemnar la nostra tradició en els 70's, el ministre de l'Interior de llavors va declarar: "em preocupen més els anarquistes de Barcelona que els etarres", una frase que és un indicatiu del caràcter desequilibrant del moviment llibertari quan no se'l barreja amb la violència més bàsica. El nostre no és la violència. No pot ser-ho -som molt dolents en la matèria-, però tampoc pot semblar-ho. Deixem la violència als seus professionals. En aquest sentit, l'Estat segueix sent el millor en la disciplina. Com demostra cada dia i, puntualment, al final de totes les nostres edats de plata. No competim amb l'Estat ni un instant en aquesta Lliga. No l'hi posem tan fàcil. No permetem a ningú que l'hi posem tan fàcil.

* Un text de Guillem Martínez publicat al web de Nodo50