Entrevista a Martha Ackelsberg: “El problema dels rols continua existint”

“Tot i que el moviment llibertari està
compromès amb la lluita per la igualtat
de gènere, som el producte d’una
societat patriarcal i aquests valors estan
molt interioritzats”

“A diferència de la revolució soviètica,
aquí, la revolució va créixer des de
baix, fruit de 70 anys de preparació
mitjançant sindicats, ateneus llibertaris,
l’escola racionalista...”

- Quines són les aportacions més destacables del
col·lectiu Mujeres Libres que ha incorporat la lluita
feminista avui, tant en l’aspecte teòric com en el
pràctic?

L’aportació més important va ser contextualitzar les desigualtats
entre homes i dones dins del moviment anarcosindicalista
de l’època, que lluitava contra les jerarquies en
general: de gènere, de classe, la religió... Molts moviments
feministes d’aquell moment –i també els actuals– no plantejaven
quina era la situació de la dona dins del sistema interrelacionat
de jerarquies, però Mujeres Libres ho tenia molt
clar, tant en l’àmbit teòric com en el pràctic.

- Llavors, podem dir que aquell col·lectiu de dones es
va avançar al seu temps?

Sí, perquè en aquella època de revolució social els moviments
feministes van considerar que la participació de la
dona en el món del treball era una necessitat provocada per
la guerra, però que això no havia de ser sempre així. En
canvi, per a Mujeres Libres, era imprescindible que la dona
participés plenament en tots els àmbits de la societat. En
aquest context, la preparació de la dona per al món del treball
era una part molt important de la seva tasca. De fet, l’educació
era el centre de les activitats del col·lectiu, creien
que la ignorància incapacitava l’individu. Per això, el primer
que calia fer era combatre l’analfabetisme perquè les persones
poguessin comprendre què passa al món. Això encara es
veu molt clar avui dia, com a mínim als EUA, on hi ha taxes
d’analfabetisme funcional molt altes i molta gent es desentén
dels últims esdeveniments polítics i socials.

- Quin paper van jugar les publicacions i els grups de
suport mutu i estudi en aquell moment d’efervescència
cultural?

La revista Mujeres Libres es va difondre arreu del país que va
quedar sota control republicà. També van fer programes de
ràdio, excursions al camp, van participar en conferències i
congressos i van escriure articles per a la premsa anarquista
per difondre les seves idees entre les dones, però també
entre els homes. La societat no es podia canviar únicament
mitjançant les dones, calia la participació de tothom. Els
homes havien d’entendre que aquest tipus de canvi era
necessari i això, elles, també ho tenien molt clar.

- Una figura mítica com Durruti, però també molts
altres dirigents anarquistes, defensaven que les dones
no havien d’anar a lluitar al front. Com vivien aquest
debat les dones del col·lectiu Mujeres Libres que vas
poder conèixer i entrevistar personalment?

Algunes eren molt fortes, volien participar i anar al front,
tot i que la majoria no ho van fer i es van quedar a Barcelona
o a Madrid. Durant els primers dies de la revolució,
aquestes dones van estar lluitant a les barricades i també van
proveir els combatents. Les poques que van anar al front es
van trobar amb situacions difícils, ja que molts soldats les
prenien per prostitutes. Mujeres Libres volia ajudar els
milicians i les milicianes i la majoria van portar a terme la
seva tasca a la rereguarda: es tractava de mantenir les fàbriques,
els hospitals, les escoles –en definitiva, la vida de la
gent durant la guerra– i, al mateix temps, promoure la revolució
social.

- Un altre tema de debat important de la revolució de
1936 és que no feia falta lluitar pels drets de les dones,
ja que, si triomfava la revolució, sorgiria una nova
societat i ja no caldria preocupar-se per la discriminació
de gènere. Què en pensaven aquelles dones?

Hi estaven totalment en desacord per diverses raons. Per
començar, hi ha un concepte sorgit de la teoria de l’acció
directa –que formava una part molt important del moviment
anarcosindicalista– que diu que una revolució ha de
créixer des de baix i mitjançant les activitats de les mateixes
persones. Cal tenir en compte que, en aquells anys, les
dones estaven força sotmeses i, per poder capacitar-les, era
necessari mobilitzar-les des del primer moment. Si no, el
dia després de la revolució, ningú no estaria preparat. La
nova societat no era un regal que cauria del cel, sinó que
s’havia d’anar alimentant i cuidant.

- I tu, personalment, què en penses?

Les revolucions i els moviments socials tendeixen a dir que
l’endemà de la revolució tot estarà solucionat, però això no
és així. La revolució s’ha de viure per poder crear les condicions
d’una nova societat. S’ha de lluitar, però, alhora,
també s’ha d’anar canviant la manera de viure. Si no, la gent
no entén per què lluita.

- Fins a quin punt les organitzacions llibertàries actuals
continuen reproduint, a la pràctica, els patrons
de dominació patriarcal clàssics?

No estic molt al dia d’aquests temes, però, pel que he sentit
els últims dies, el problema dels rols continua existint.
Els homes segueixen dominant els sindicats, les dones no
tenen gaires llocs de responsabilitat i, a vegades, no se les
pren seriosament. Aquest va ser el problema que va tenir
Mujeres Libres i molts dels moviments feministes que han
vingut més tard. Tot i que el moviment llibertari d’aquella
època i l’actual està compromès amb la lluita per la igualtat
de gènere, tots som el producte d’una societat patriarcal i
aquests valors estan molt interioritzats. Hem d’estar molt
atentes per treure’ls cap a fora.

- La Guerra Civil és un període històric que sovint ha
fascinat la historiografia i la literatura del món anglosaxó.
Per què?

La Guerra Civil no va ser només una guerra, hi havia una
revolució social... i no hi va haver gaires experiències revolucionàries
d’aquest tipus protagonitzades pel poble. A diferència
de la revolució soviètica, aquí, la revolució va créixer
des de baix, fruit de 70 anys de preparació mitjançant sindicats,
ateneus llibertaris, l’escola racionalista... La gent d’aquí
estava preparada per fer una revolució, que al final es va
produir: es van col·lectivitzar les fàbriques i les terres agrícoles
i, fins i tot, molts ajuntaments.

Llavors, el que es va
aconseguir –encara que només fos durant uns mesos– va
anar molt més enllà del que s’havia fet en altres llocs. Una
de les dones de Mujeres Libres que vaig entrevistar em va
dir que aquests anys que va viure de revolució van ser els
més importants de la seva vida. I quan parlo amb aquestes
persones, la seva experiència increïble m’entra al cor. Sents
una part molt petita del que elles van poder experimentar,
era una mena de somni. Va passar el mateix amb els brigadistes
internacionals: potser no van viure tota la revolució,
però segur que van experimentar una cosa fora del normal,
ja que no estem parlant d’un exèrcit regular com els altres.

- I a tu, què et va impulsar a investigar aquest moment
de la història i, concretament, l’experiència del col·lectiu
Mujeres Libres?

Estava interessada en la literatura i la història d’Espanya,
suposo que perquè, a l’escola primària, vaig començar a
estudiar castellà. A la universitat, em va captivar la història de
l’anarquisme agrari andalús, potser perquè sóc una revolucionària
de cor i aquest tipus d’experiències fan créixer les
possibilitats que la gent porti a terme una acció comuna.
Més tard, vaig descobrir la teoria anarquista i vaig poder
ajuntar-la amb la dimensió pràctica.

Inicialment, em vaig
interessar molt per les col·lectivitzacions i com la revolució
social va canviar les relacions entre les persones i, específicament,
les relacions entre dones i homes. Al final de la dècada
de 1970, vaig venir aquí per entrevistar-me amb homes que
havien participat de les col·lectivitzacions, però ningú no
volia parlar d’aquestes relacions ni de les activitats de les
dones, era com si no haguessin existit. Primer em vaig desanimar
una mica, però, després, vaig conèixer algunes persones
que em van posar en contacte amb dones del col·lectiu
Mujeres Libres, que després vaig entrevistar per al llibre.

* Entrevista realitzada per Carles Masià aprofitant la presència de Martha Acklsberg a Barcelona en un cicle de xerrades organitzades per CGT i Dones Llibertàries, publicada al núm. 281 del setmanari Directa

Dones lliures a contracorrent

Soledad Estorach, Conchita Liaño,
Teresa Claramunt, Amparo Poch,
Mercedes Comaposada... Són els
noms d’algunes de les dones que van
formar part de Mujeres Libres, que a
partir de 1936 es va organitzar per
promoure l’emancipació de la dona i
preparar-la per als nous horitzons
que obria la revolució social, de la
qual participaven activament.

Van
editar una revista amb el mateix nom
i van dur a terme activitats molt importants
de formació, com ara les que
desenvolupaven al Casal de la Dona
Treballadora a Barcelona. També
s’encarregaven d’organitzar una mena
d’escoles bressol volants per tenir cura
de la mainada de les afiliades, que,
d’aquesta manera, tenien temps per
estudiar i participar políticament. Per
tot plegat, van tenir una funció molt
important a l’hora de bastir un moviment
de dones d’arrel llibertària i
obrera: no es definien com a feministes,
ja que en aquells moments el
concepte s’associava a la lluita dels
sectors més benestants de la societat
per obtenir alguns reconeixements,
com ara el dret de vot o ascendir professionalment.

Les seves activitats,
però, no sempre van ser ben vistes
pels companys llibertaris –ni tampoc
per part de moltes companyes–, que
no veien la necessitat de crear una
organització separada perquè creien
que podia restar força al moviment
anarquista i desviar l’atenció. Moltes
d’aquestes dones estaven afiliades a la
CNT o a les joventuts llibertàries,
però Mujeres Libres –que va arribar a
comptar amb 20.000 adherides– no
va ser acceptat com a grup integrant
formal del Consell General del Moviment
Llibertari amb la resta d’organitzacions,
tot i que, finalment, en un
dels congressos, va tenir torn de
paraula perquè li va cedir un dels afiliats
a la CNT.

Tot això apareix documentat
a Mujeres Libres. El anarquismo
y la lucha por la emancipación de las mujeres
(Virus, 1999), un llibre que Ackelsberg
va publicar en anglès a principis
dels 90. Ackelsberg va recordar
el llegat del col·lectiu en unes jornades
d’homenatge organitzades a Barcelona
el 28 i 29 de juny per la CGT,
en què també es va poder veure el
documental Indomables. Una historia
de mujeres libres (Zerikusia, 2011).