Empresaris lligats a CiU busquen explotar els terrenys d’Eurovegas
Entitats ecologistes i plataformes veïnals de la comarca han denunciat reiteradament les connivències amb l’Ajuntament de Viladecans, coaccions i sospitoses operacions especulatives. Quatre projectes de complexos de lleure hi han fracassat en els darrers 25 anys.
Tres grups inversors s’interessen pel parc aquàtic de Viladecans”, va anunciar La Vanguardia del 10 d’octubre de 1986. El diari del grup Godó va explicar els plans de la dissolta Corporació Metropolitana per fer un parc de 39 hectàrees que preveia atreure 7.000 persones al dia al costat de les llacunes del Remolar i Filipines (una de les zones humides més importants dels Països Catalans). Finalment, tot va ser fum: malgrat l’interès pregonat per La Vanguardia, cap dels suposats grups inversors no es va presentar als dos concursos públics per adjudicar el parc que es van convocar.
Va ser el primer capítol d’una història que ha viscut el seu últim episodi aquest febrer, quan el magnat nord-americà Sheldon Adelson ha visitat Barcelona per entrevistar-se amb Artur Mas i membres del seu govern i parlar de la possibilitat d’instal·lar un macrocomplex privat dedicat al joc. Els principals diaris catalans han especulat sobre quins terrenys hauria ofert l’executiu al magnat i n’apareixen uns com a favorits: els del sud de Viladecans i l’oest de les reserves del Remolar-Filipines.
Allà, el Pla General Metropolità reserva prop de 240 hectàrees per a equipaments des de l’any 1976, quan el delta del Llobregat encara no era vist, ni de bon tros, com una reserva natural que calia protegir. Eurovegas és el darrer i el Barça Parc, el més conegut dels capítols de la llarga història d’especulació de l’elit empresarial catalana amb aquesta zona, un dels darrers paratges naturals verges de l’àrea metropolitana, sempre amb el mateix rerefons: l’interès de la gent de negocis de treure partit del desenvolupament de complexos de lleure en una zona on, ara, les pinedes, els erms, els canals i les platges conformen un paisatge únic a Catalunya.
Els pioners en aquestes especulacions van ser una colla d’empresaris que s’aplegaven al Reial Club de Golf, instal·lat al Prat durant el franquisme, el 1955. El 13 d’octubre de 1988, les famílies Díaz-Varela (a través del seu hòlding Indukern, que va tenir Macià Alavedra –imputat al cas Pretòria– com a conseller entre 1999 i 2004), Suqué i Cardoner van constituir la firma Golf de Viladecans SA i, després, van començar a comprar terrenys a l’entorn de les llacunes del Remolar i Filipines. Cal explicar que Artur Suqué, el patriarca, és l’actual president d’Imverama, hòlding que agrupa tots els casinos de Catalunya, i Luditec, empresa adjudicatària de les loteries de la Generalitat. Suqué va ser processat per finançament il·legal de Convergència i Unió l’any 1989 en l’anomenat cas Casinos.
Una vegada més, l’any 1991, La Vanguardia va ser l’encarregada d’anunciar una inversió milionària de 3.000 milions de pessetes (uns divuit milions d’euros) per construirhi un camp de golf que havia d’estar llest el 2001. Els empresaris, però, van topar amb la protecció de la natura: el 1992, la Generalitat els va expropiar 58 hectàrees per protegir l’entorn del Remolar-Filipines.
Amb la indemnització que van rebre, van comprar altres finques i, el 1997, van tornar a la càrrega: van signar un conveni amb l’Ajuntament de Viladecans que preveia, de nou, un camp de golf de 60 hectàrees, hotels i un palau de congressos. El projecte, curiosament, arribava després de rebre la llum verda d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que va lamentar el llavors conseller de Política Territorial Artur Mas: el govern que integrava Mas havia mirat d’impedir el pla per no posar traves a una possible ampliació de l’aeroport cap a aquella zona. L’acord estrenava una connivència entre l’administració i els promotors privats que s’ha repetit amb el Barça Parc: com que els terrenys de Golf de Viladecans eren protegits, la firma es comprometia a cedir-los a canvi que l’Ajuntament expropiés 50 finques a la zona no protegida per erigir-hi el complex, que després cediria durant 50 anys als empresaris. Golf de Viladecans pagaria les indemnitzacions fetes per l’administració.
A inicis de la dècada dels anys 2000, una sèrie de sentències van anul·lar aquests plans: el TSJC va declarar “discriminatori i arbitrari” l’acord entre l’administració i l’empresa privada. Lligat pel conveni, el consistori havia adjudicat a dit la concessió del complex a Golf de Viladecans, malgrat l’exigència de fer un concurs obert. El projecte també va suposar l’admissió d’una querella contra l’alcalde de l’època, que era Jaume Monfort (PSC), que va ser acusat de “pressions i amenaces” per tres dels propietaris que havien de ser expropiats.
I va acabar amb un consistori i una firma empantanegades. L’Ajuntament tenia quinze parcel·les expropiades amb les quals no sabia què fer. Golf de Viladecans no va recuperar 1,7 milions d’euros dels 4,1 que va pagar per les expropiacions ni va pagar els 117.854,67 euros en concepte d’IBI per les seves propietats al municipi de Viladecans entre el 2001 i el 2007, segons la seva memòria de 2008.
Llavors, va aparèixer Joan Laporta. Sota la seva presidència, el Futbol Club Barcelona (que ja tenia 34 hectàrees al sud de Viladecans des de la presidència d’Agustí Montal) va comprar els terrenys de la firma promotora del golf, el maig de 2008, per 18,4 milions d’euros, una operació que va aixecar sospites: l’exdirectiu de l’entitat Luís de Val considerava que el preu era desorbitat. “Aquesta és una operació molt fosca a través de la qual algú ha fet el negoci de la seva vida”, va dir de Val. En plena operació de compra-venda, a més, el grup Indukern de la família Díaz-Varela va passar de tenir el 23% de les accions de la firma venedora a tenir-ne el 59%, tal com va revelar la DIRECTA (número 187).
Un cop aconseguits els terrenys, el Barça va tornar a signar un conveni amb el consistori, el juliol de l’any 2009: el nou propietari, el club, es comprometia, un cop més, a cedir les 27,85 hectàrees protegides a canvi que l’Ajuntament impulsés la requalificació a sòl no protegit per fer-hi complexos lligats a l’esport i els hotels. Aquest quart projecte per explotar el paratge verge també va acabar entre plets: el successor de Laporta a la presidència del Barça, Sandro Rosell, va calcular que els terrenys només costaven tres milions i que, comprant-los per divuit, el club n’havia perdut quinze i, amb aquest càlcul, va engreixar l’acció civil de responsabilitat presentada contra la junta de Laporta.
Fins aquí arriba la història d’especulació amb els centenars d’hectàrees per explotar que hi ha al sud de Viladecans protagonitzada per representants distingits de l’empresariat català. Ara, és un magnat nord-americà qui s’ha fixat en una zona que, en aventures anteriors, s’ha demostrat que és pantanosa.
* Article de Bertran Cazorla publicat al web del setmanari Directa:
Sheldon Adelson atresora 21.500 milions de dòlars, l’equivalent al PIB de Bolívia
• El magnat compra les primàries republicanes i apadrina el sionisme internacional
El multimilionari nord-americà que vol aixecar una rèplica de Las Vegas al delta del Llobregat és un dels homes més poderosos del lobby sionista als Estats Units. Generós padrí del Partit Republicà, finança la candidatura presidencial de Newt Gingrich, representant de la facció més ultradretana de la política de Washington. Als 78 anys, controla una xarxa transnacional de casinos fincada a Las Vegas, però obté la major part dels ingressos amb els macrocomplexos que ha construït al sud-est asiàtic, on s’ha provat la seva vinculació amb la màfia local.
Inicialment indiferent als afers públics, l’any 1988 es va començar a interessar per la política després de parlar amb Elder Bush, germà del primer Bush i oncle de George W. Des de llavors, ha entregat milions a les candidatures republicanes i s’ha posicionat a la línia més radical del partit. Ha sufragat amb deu milions de dòlars la campanya de Newt Gingrich, el candidat del Tea Party que, segons ell, pot fer front de debò al “socialisme” d’Obama. El seu suport va permetre a Gingrich guanyar les primàries de la dreta nord-americana a Carolina del Sud i estar a punt de fer-ho a Florida.
El principal objectiu de la seva implicació en els afers públics és dictar les polítiques respecte a Israel. Adelson, que s’autodefineix com “un sionista fort”, s’oposa a la creació d’un Estat palestí, fet que ha radicalitzat la postura de Gingrich sobre el conflicte i l’ha fet arribar a declarar que Palestina “és un poble inventat”. Adelson finança la causa sionista amb desenes de milions, però critica la línia més moderada de l’American Israel Public Affairs Comitee (AIPAC), emblema del lobby pro-Israel als EUA. Va acompanyar un grup de donants republicanes a reunir-se amb Bush, el 2008, per reiterar-li la seva oposició a la iniciativa de pau de què parlaven Ehud Olmert i Condolezza Rice.
A través de la Zionist Organization of America, va costejar una pàgina sencera al New York Times on exigia a Rice que no negociés amb els que “promouen el terrorisme i la destrucció d’Israel”. El 2007, va fundar el grup de pressió bel·licista Freedom Watch i es mostra partidari d’una guerra a l’Iran; descriu la possibilitat que la república islàmica es faci amb armament nuclear com “un segon Holocaust”. Proper a la dreta més extremista del Likud, és amic personal de Benjamin Netanyahu, fins a tal punt que, el 2007, va comprar un diari amb l’únic objectiu donarli suport. És el tabloide gratuït Israel Hayom, el rotatiu amb més tirada del país, molt criticat pel seu contingut propagandístic.
Si bé fa vint anys que dóna milions a la causa sionista, el que és especialment rellevant, segons senyala el New Yorker, és que la utilització política d’un volum de diner cada cop més gran també multiplica la seva influència als EUA, que ara es visibilitza a la cursa presidencial republicana.
Sheldon Adelson atresora 21.500 milions de dòlars, fet que el converteix en la setzena persona més rica del planeta, segons la revista Forbes. Per fer-nos una idea d’aquesta xifra extraordinària, podem dir que és superior al PIB d’una vuitantena d’estats i que és equiparable a la suma total del preu dels béns i els serveis produïts anualment a Bolívia o el Camerun.
Fill d’una família treballadora d’origen jueu que havia migrat a Massachusetts des d’Ucraïna, Adelson respon al perfil clàssic de l’emprenedor. Després d’intentar tota mena de negocis des de l’adolescència, es va començar a fer ric als anys 80 organitzant congressos de fabricants d’ordinadors. El 1989, va entrar a la indústria del joc comprant l’Hotel Sands a Las Vegas, primera peça d’un imperi que completarà l’any 1996 amb l’adquisició del casino The Venetian –inspirat en la ciutat italiana, amb canals i gondolers que canten òpera– i The Palazzo, el 2005.
Però, avui dia, més del 80% dels seus ingressos provenen dels complexos que ha construït durant la darrera dècada a Singapur i a Macau, península xinesa que havia estat colònia portuguesa fins el 1999 i l’únic lloc del país on el joc és legal.
La seva aventura a la Xina és ben plena d’ombres: està sota investigació federal per part del Departament de Justícia dels EUA per presumpta corrupció de funcionariat estranger. A l’hora d’obtenir la llicència, va amansir les autoritats xineses convencent congressistes del Partit Republicà perquè retiressin la seva oposició a la candidatura de Pequín per acollir els Jocs Olímpics dl 2008. Cables diplomàtics del consolat nord-americà a Hong Kong filtrats per Wikileaks revelaven la seva relació amb la màfia local, a través de la figura dels junkers (promotors que capten clientela i permeten obtenir préstecs al mateix casino), a la vegada que es detalla una presència oberta de les xarxes de prostitució als establiments.
Mentre Macau ha superat Las Vegas com a principal centre mundial del joc, Adelson s’ha convertit en l’inversor estranger més important a la Xina i la seva fortuna s’ha multiplicat més de catorze vegades, despré que la crisi castigués els seus negocis a Nevada el 2008 i reduís considerablement el seu capital.
Als Estats Units, el magnat ha mantingut un combat constant contra els sindicats i hisenda i acumula auditories i litigis als tribunals. John L. Smith, un periodista de Las Vegas que Adelson va abocar a la bancarrota després d’anys de processos legals per haver-lo criticat en un llibre, afirma que “Sheldon Adelson és un bully. Li agrada anar a la seva i odia la gent que no està d’acord amb ell”.
* Un article de Marc Rude publicat al web del setmanari Directa: