“Tunistan” o el somni perdut

La situació política després de la primavera àrab, les propostes dels grups salafistes i el futur de la revolució.

L'horitzó d'esperança que va despertar la revolució tunisiana s'està enfosquint. Els atacs diaris contra l'esperit de llibertat que la va animar creen un clima d'intimidació i violència.

Deu mesos després de les eleccions parlamentàries, la situació tunisiana genera grans preocupacions. Les amenaces actuals no només són part de les dificultats que comporta tota transició democràtica, són més profundes. Hi ha el risc, com a mínim, d'arribar a un escenari com el d'Algèria, si bé el règim islamista de l'Iran no queda molt lluny.

Avui en dia, les mateixes activistes que cridaven contra l'antic règim de Ben Alí es veuen forçades al silenci davant les actuacions del nou govern. Davant les cada cop més habituals violacions dels drets humans, ningú no està autoritzat a parlar contra un règim autoproclamat diví, legitimat per les eleccions i assetjat pels sectors salafistes.

El moviment extremista salafista és utilitzat pel partit actualment en el poder, Ennahda, com a part de l'estratègia d'imposició del seu ordre dogmàtic a la societat. Tan bon punt es va conèixer la majoria -no absoluta- a les eleccions d'octubre de 2011 obtinguda pel partit islamista Ennahda, els seus líders es van convèncer que havien estat investits amb poder il·limitats. La societat va testimoniar amb sorpresa la proclamació de l'inici del regne del sisè califat, que significaria l'abolició de l'Estat tunisià i de la república.

El seu anunci no és casual, és l'expressió d'un pla molt antic que mai no han abandonat. Només el rebuig determinat de la societat tunisiana ha forçat Ennahda repetides vegades a fer-se enrere, contemporitzar i ajornar la consecució del pla.

Tot i que la qüestió de l'adopció de la xaria -la llei islàmica- com a font de llei no va aparèixer durant la campanya electoral del partit, el poble tunisià ha viscut durant molts mesos sota l'amenaça que inclogués a la Constitució. Les conseqüències haurien estat greus: s'hauria qüestionat la igualtat entre homes i dones i la no discriminació basada en les creences religioses.

Una vegada més, la resistència de la societat va forçar Ennahda a fer-se enrere. Però, davant d'aquesta resistència, els líders de la formació islamista van posar en marxa una estratègia alternativa: l'intent d'introduir la llei religiosa cas a cas, norma a norma. Així es desprèn, per exemple, de les declaracions de ministres i parlamentaris que s'ocupen del dret familiar, amb mesures com l'abolició de l'adopció de mainada o els incentius per eludir el matrimoni civil recorrent al matrimoni consuetudinari, prohibit per la llei republicana perquè situa les dones en una situació precària i, de fet, legalitza la poligàmia.

L'exhortació d'un dels fundadors d'Ennahda, durant una sessió parlamentària, de "matar, crucificar, amputar" les manifestants, fent referència als càstigs corporals (hudud), il·lustra la tendència reaccionària d'aquest moviment. El Ministre de l'Interior va garantir l'aprovació d'una associació que declara que el seu objectiu és establir una policia de la moral, fet que els atorgaria el dret d'intervenir en la vida privada de la ciutadania. Si es materialitzessin tots aquests acords, s'establiria un ordre jurídic-religiós antagònic al de l'estat.

Darrere d'aquestes iniciatives, s'hi amaga l'objectiu d'aniquilar el procés històric de modernització que Tunísia ha experimentat des del segle XIX. La classe dirigent actual està fent tot el possible per desmantellar els principis d'emancipació que van transformar tan profundament el país que va ser capaç de dur a terme la revolució del gener de 2011.

Les accions d'Ennahda mostren les característiques d'una contrareforma amagada sota una agenda ambigua, amb voluntat d'acostar Tunísia a l'esfera salafista de l'Islam. Fe i norma, religió i llei es confonen en perjudici de l'Estat civil. Mentrestant, la història contemporània de Tunísia indica la direcció contrària, la de la separació. La societat tunisiana contemporània és el resultat del procés d'emancipació que s'ha perllongat almenys durant un segle i mig, si prenem com a punt de partida el Pacte Fonamental de 1857 i l'elaboració, el 1861, de la primera constitució al món àrab.

Durant els darrers mesos, Ennahda ha emprès una ofensiva generalitzada contra els llocs i les figures que representen la modernitat: atacs de gent fanàtica a la universitat i a seus de mitjans de comunicació, violència verbal i física contra professorat i periodistes. El desig de controlar la informació s'ha fet evident amb les amenaces de privatitzar la ràdio i la televisió públiques. La Unió General de Treballadors de Tunísia (UGTT) ha estat objecte d'assetjaments. Les crides als assassinats fetes des de les mesquites estan augmentant.

El partit governant, que manté el monopoli sobre tots els ministeris, està organitzant l'ensorrament de l'Estat amb l'objectiu de crear un clima d'inseguretat per intimidar qui s'oposi als seus objectius hegemònics. Però les mobilitzacions massives contra aquestes polítiques han anat en augment, per exemple el 20 de març, el 9 d'abril i l'1 de maig.

Però els aliats d'Ennahda, especialment els presidents provisionals de la República i de l'Assemblea Constituent, no estan exempts de crítiques. El seu suport manifest a la causa democràtica feia esperar que adoptessin una funció crítica a favor del manteniment de la separació entre l'Església i l'Estat i moderessin la voluntat hegemònica dels islamistes, però aquesta funció s'esta debilitant. Les preocupacions van augmentar quan, després de la violència del 9 d'abril contra manifestants pacífiques, el president provisional de la república va donar l'esquena tant a les víctimes com als agressors. La por és que s'hagin convertit en mers auxiliars impotents.

Així doncs, de moment, es manté la vaguetat sobre la data de les properes eleccions. D'acord amb el decret de formació de l'Assemblea Constituent i el govern que se'n deriva, el termini legal del mandat acaba el 23 d'octubre de 2012. El desig de dominació d'Ennahda s'ha tornat a fer visible amb l'intent que la composició de l'Autoritat Electoral reflectís la de l'Assemblea Nacional Constituent, cosa que faria que restés sota el control del partit majoritari.

Per ara, els partits republicans s'han vist incapaços d'aprovar la transferència prevista del poder. La tendència a la dispersió dels partits democràtics només pot facilitar l'estratègia hegemònica d'Ennahda. Fins ara, el narcisisme i el xoc d'egos han impedit les seves accions. El sorgiment d'una nova aliança republicana obligaria Ennahda a revisar la seva estratègia. Una nova redistribució de l'equilibri faria reviure dins el moviment islamista el desig fort i autèntic d'adaptar la fe a les condicions d'una democràcia moderna i no al revés. De moment, però, l'enfonsament dels partits republicans està dilapidant les esperances nascudes de la revolució.

* Afef Tlili, enginyera mediambiental de 29 anys, és una de les 36 dones que hi ha a l’executiva d’Ettajdid, l’únic partit d’esquerres i laic que era legal durant el règim de Ben Ali. Nascuda a una de les regions més pobres de Tunísia, es va iniciar en la lluita contra la dictadura amb 16 anys i va participar activament a la revolta que va acabar amb la dictadura, l’any passat. Ara, sota el govern islamista de l’Ennahdha, assegura que continua rebent amenaces i que, probablement, haurà d’abandonar el país. Afef pensa que no hi ha hagut un canvi polític i cultural d’arrel, la gent sortia al carrer a fer fora un home, per la crisi econòmica i la corrupció, pel 40% d’atur, però sense una visió concreta o una alternativa.

* Article publicat al núm. 276 del setmanari Directa.

* Vegeu sobre el tema entrevista a Afef Tlili publicada al web de Extramurs.cat http://www.extramurs.cat/?p=544